dissabte, d’octubre 08, 2005

En Joan Salicrú i la dignitat del periodisme local

M’he llevat tard perquè ahir vaig anar a l’Oktober Fest de Calella, una festa de la cervesa que està a punt de celebrar el seu vintè aniversari. Hi vaig anar convidat a sopar com a periodista. És un dels avantatges de la feina, que sovint et conviden a menjar. Hi vaig anar amb les companyes de feina Elisabet Solsona i la Cristina Gil. Allà hi havia la Teresa Màrquez, la Toni de la Fuente, en Pedro Catena, altres companys de feina i un pirata de Ràdio Tele Taxi. Dues taules després de la nostra, la Manuela de Madre es menjava una salsitxa.

En període de pre-Santes, uns quants polítics i periodistes ens vam trobar en un concert del Cruïlla de Cultures al Pati de Can Marchal. Els periodistes vam entrar gratuïtament, és un dels altres avantatges de la feina. En aquest cas, un dels periodistes que també era al concert és en Joan Salicrú, de Capgròs. Vam començar una discussió sobre la dignitat dels mitjans de comunicació local. Al cap d’una estona s’hi va afegir en Ramon Bassas. Es va acabar el concert i la discussió continuava. Aquell dia, no sé ben bé com, en Joan i jo, que teníem una relació estrictament cordial, vam quedar per dinar i continuar la conversa. I vam dinar a Can Margarit. Vam parlar de tot menys de l’únic tema de l’ordre del dia. A més, tots dos vam tornar a treballar condicionats per una ampolla de vi blanc i uns quants xupitos d’Orujo. Va pagar en Joan.

Ahir vam anar plegats a dinar una altra vegada. Al Raïm. Vaig pagar jo i estic segur que em va sortir més barato que a Can Margarit. Algun dia l’hauré de convidar a un cubata.

No teníem ordre del dia malgrat que en Xavi Tomàs i en Sergio Ruiz ens van descobrir per casualitat (ells havien quedat per dinar al mateix restaurant) i ens van acusar de conspirar. En Xavi va venir a dir el que diu sempre en Bis: “reunión de pastores, ovejas muertas”. Rotundament no. A més, tinc seriosos dubtes que en Joan i jo siguem mai capaços de treballar en el mateix projecte. Malgrat això, cada vegada que parlo amb ell, em sorprenc de la gran quantitat de punts d’acord als que podem arribar. Fins i tot vam demanar el mateix per menjar (canelons i calamars a la planxa amb all i julivert).

El cas és que aquesta vegada, sí. Vam parlar de la comunicació local. Del periodisme que procurem fer tots dos. De com ens veiem i de com creiem que ens veuen els que consumeixen els productes de comunicació local i els que no.

Establim el següent:

La comunicació local està menyspreada. Encara ens trobem persones que ens pregunten si ens guanyem la vida amb el periodisme local, com si poguéssim viure de l’aire. Els mitjans de comunicació local s’entenen com a escoles de periodisme. Hem de sentir sovint un comentari que, malgrat que se li suposa la voluntat d’elogi, ens molesta molt: “i quan fareu el salt”, ens pregunten.

Som joves i periodistes. Considerem que el nostre objectiu ha de ser prestigiar la comunicació local. Ens hi va la nostra dignitat individual. Aquest és un dels nostres reptes. Empènyer perquè cada dia hi hagi més professionalització.

Distingim dos tipus d’esculls. El primer, el cost dinerari de la dignificació. Però el segon, i en aquest cas el més difícil de superar, és aconseguir que els nostres companys de feina comparteixin l’objectiu de la dignificació. La dignitat la dóna l’audiència. Per aconseguir-la, cal millorar els productes comunicatius i, per fer-ho, és indispensable la complicitat de tots els que es dediquen a la comunicació local.

Tots ens equivoquem. Per una qüestió de recursos, els mitjans locals no tenen tots els filtres dels grans mitjans de comunicació de Barcelona. Cagar-la és humà. El que no pot ser és la indiferència davant dels errors. No s’hi val a dir “no passa res”. L’audiència ens fiscalitza. Si que passa.

En Joan i jo ens preguntem per què té més prestigi fer qualsevol de les següents tasques que dedicar-se a la comunicació local.

- Ser periodista i treballar a tv3 encara que només et dediquis a cegar la gespa del jardinet que tenen a l’entrada o a penjanr teletips d’agència al portal de notícies de la corporació.
- Treballar a ElPeriódico traduint els textos del català al castellà per a la resta de publicacions que el grup té a la resta de l’estat.
- Fer 12 hores a la SER per 500 euros, amb despeses de viatge i dietes a posar de la teva butxaca.
- Fer les televisions de La Vanguàrdia.

Els que treballem en la comunicació local podem decidir temes. Fem carrer. Treballem amb l’agenda de contactes. Parlem cara a cara amb les persones que són l’objecte de la informació. Podem decidir i no depenem dels teletips de ningú. A més, també podem cconstruir l’actualitat. És molt millor això, que dedicar-se a la gespa de TV3.
Aquestes coses s’han d’explicar. També és de justícia dir que molt pocs rebutjarien una feina a Barcelona si poguessin treballar-hi amb el mateix marge que tenim nosaltres en un mitjà local.

5 Comments:

At 12:42 a. m., Blogger joansalicru said...

Bé, certifico que el que es diu aquí és el contingut del nostre dinar.
Res més, q ja ens hem exhibit prou els dos.
apa,
joan

 
At 5:17 p. m., Anonymous Anònim said...

Jo també estic per la dignificació del periodisme local... i per això cada dia intento fer la feina amb la màxima professionalitat possible!
No puc parlar per boca dels periodistes de la resta de mitjans perquè no he tingut el gust de conèixer-los més enllà d'un "hola què tal", però sí que puc parlar del mitjà on treballo i, a Televisió de Mataró, som uns quants els que creiem en la funció, utilitat i necessitat del periodisme local!!
Qui sap, potser algun dia ens deixen de fer la pregunta aquella de.. "ets periodista?? i quan et veurem presentant informatius a TV3??" (com a mínim ja no t'ho diuen amb l'afegit de... "al costat d'en Francino?").
Quan arribi aquest dia voldrà dir que, entre tots, haurem aconseguit dignificar el periodisme local i de proximitat.
apa, només volia dir això!
Elisabet Solsona

 
At 7:00 p. m., Anonymous Anònim said...

M'encanta dignificar el periodisme de proximitat i m'encanta que la gent vagi coneixent que no tot és TV3 o canal plus. Que en un mitjà com televisió de Mataró també podem fer bons productes... a vegades tant sols falta canviar la mentalitat de l'espectador, que prefereix veure la gran pel·lícula (que ha vist repetida 3 cops) a interessar-se pel que fan al costat de casa seva... sovint el que passa després és que aquesta mateixa persona serà la primera en queixar-se perquè ningú li havia dit que tallarien el carrer!
Plataforma per la Dignificació del Periodisme de Proximitat!
Josep Maria Spà

 
At 12:36 p. m., Anonymous Xavier Tomàs said...

A nivell tècnic, en termes "d'aparells i cables", la dignificació de la que parlen els companys periodistes és més complicada.

Ja sigui en premsa, ràdio, web o televisió local -però sobretot, en televisió-, el resultat final no és una rel·lació directament proporcional a l'actitud i el nivell d'autoexigència del personal que hi treballa.

El factor econòmic -malauradament, o no- determina bastant la qualitat dels resultats; és a dir, els mitjans i els recursos disponibles limiten notablement la qualitat final.

De manera que, donat que queda demostrat que hi han persones que treballen en els mitjans locals desenvolupant la seva feina amb plena confiança i estima pel que fan, crec que es pot afirmar que la diferència real entre els "grans" mitjans i els "petits" és només una qüestió de pressupost.

I per últim, formular la següent qüestió: algun inversor amb visió de negoci, si us plau?

Xavier Tomàs

 
At 1:19 a. m., Anonymous Anònim said...

Penso que qui ha escrit la reflexió seva personal estigui d'acord amb el que digui!! Però tot això que diu és molt relatiu! Si ets un bon professional en la teva professió, pots dedicar-ti allà on sigui!! Sigui en mitjans de comunicació local, diaris, radios, televisions...

Aquest cas que he llegit, em toca d'aprop perquè hi tinc ma mare treballant com a redactora d'informatius a TV3 (és periodista) i va començar en redacció de notícies en un diari comarcal. Aixi que això de que quan entres com a periodista a TV3, no acostumen a encomanar tasques com: "retalli les males herbes de la gespa d'aqui a l'entrada" ni et fan escombrar els platos ni eixugar-li el cul a Josep Cuní ni a Mari Pau Huguet!! Crec que si ets bon professional pots fer-ho allà on sigui!! Per molt renom que tingui l'empresa no et faran fer tasques com les que anomena!!
Cal dir que "arrencar males herbes a la gespa", no es cap desonra per ningu! ni per periodistes ni per no periodistes!! No es cauen els anells per fer-ho!!

Això si, un cop de genit en fer algun comentari, el pot tenir qualsevol!!

Salutacions!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home