divendres, de desembre 16, 2005

Els blogs: la botiga més gran del món


La feina té aquestes coses. T’has de relacionar amb molta gent. Això m’agrada, perquè m’ajuda a perdre la timidesa. De vegades és fàcil. Connectes ràpid amb els interlocutors i ja està. En canvi, sempre hi ha algú que se’t resisteix. Et saludes, veus que podries entaular una conversa però, en canvi, no saps què dir-te. És una situació que pot donar-se fàcilment els minuts abans d’una roda de premsa. És com si estiguessis a l’ascensor, amb el veí que coneixes de les reunions de l’escala, però que amb prou feines saps a quin pis viu. El blog és un antídot contra les converses d’ascensor. Si l’interlocutor és blogaire, parles dels blogs mutus. Si no ho és, pot ser que et llegeixi i que et parli del que escrius. I si no té blog i pensa que escriure’n un és propi de vanitosos, poetes aficionats, exhibicionistes i cronistes sense columna als diaris, li pots donar la raó. En qualsevol cas, ja tens tema de conversa.
Un dia, abans que comencés un acte públic en què hi havia mitjans de comunicació i polítics, en Ramon Bassas i jo vam entaular el que podria haver estat una conversa d’ascensor i va ser una conversa blogger. Ell em va dir que els blogs són, també, una manera de vendre’ns. Primer vaig pensar que buenu. Després, amb algun company vaig comentar que el messenger té una semiologia digna d’estudi. Aquesta nit, l’àcrata d’en Pol Bartrès, que és un dels meus amics amb majúscules, m’ha adreçat a El Declivi de NiqMad. Hi ha un post que vindria a confirmar les dues coses. Primer, indica que el messenger és més que un xat privat. I segon,
que en Bassas tenia raó. Els blogs serveixen per vendre’ns. Perquè la resta de l’escala sàpiga el pis i la porta on vivim. Si també serveixen per entrar a casa dels altres... això ho haurem de com/provar.

9 Comments:

At 10:56 p. m., Anonymous Pol said...

Oriol, últimament sembla ben bé que hagi sorgit en tu una extranya falera pel comerç:
"les relacions de parella són un negoci", "els blogs serveixen per vendre’ns",...
No cal que et digui que no hi estem pas d'acord, ja ho saps.
L'amor i l'estimació són incondicionals, oi? Els donem sense esperar res a canvi; sovint, ni tant sols esperem ser corresposts. No és cap negoci ni venem res, doncs.
I l'amistat! L'amistat tampoc es pot pas comprar ni vendre... No es pot pas fer negoci per ser-ho amb majúscules.
Veus! Amb això sí: amb les majúscules sí que hi estem d'acord; oi tant.
Un petonàs

 
At 12:45 p. m., Blogger Mikel said...

Ei Oriol , ho sento pero no hi estic d´acord, jo tinc blog i no hi venc res , ni m´hi venc jo mateix , no hi busco clients ni diners , ni relacions sexuals , ni feina , nomes pasar l´estona i compartir pensaments amb la gent.
Una abraçada,
Mikel

 
At 3:20 p. m., Blogger Judith said...

Hola Oriol!

merci per l'enllaç, jo també t'he inclòs entre els meus.

Ens llegim!

 
At 5:47 p. m., Blogger Ramon B. said...

Que consti que quan deia "vendre", ho feia així, entre cometes. És a dir, ens basem en l'aparença (en forma de pantalla, escrita, dibuixada, etc...) per relacionar-nos, sigui quin sigui l'objectiu de la relació. Però en la conversa amb l'Oriol (no ho recordo massa, però vaja) crec que em referia a la necessitat de no descuidar l'aparença, el mitjà, de no menystenir-lo. Com no el menystenim, de fet, mai. Fins i tot quan diem que l'aparença no importa...

 
At 6:46 p. m., Blogger Oriol said...

Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

 
At 6:48 p. m., Blogger Oriol said...

Tothom es preocupa, en més o menys mesura, per donar una determinada imatge. Diria que tothom es mira al mirall abans de sortir de casa. Ens preparem per posar-nos d'acord al lloc que anem: Un sopar amb amics, un dinar de feina, una festa de cap d'any... I sempre et relaciones amb algú, sigui en el context que sigui. Doncs a la blogosfera, vinc a dir que passa el mateix. El mateix, però amb una diferència. Et miren com si estiguessis en una gran superfície. Pots triar i remenar amb total impunitat. Aquest blog m'agrada, i aquest no. És, també, un aparador en què no saps qui et mira. Això de l'aparador i la botiga... és només una metàfora. Està clar que les persones no tenen preu. Però vaja... em sembla que l'aclaració que faig és més que evident, i fins i tot innecessària.

 
At 1:28 a. m., Blogger Joan Lleonart said...

d'acord amb el teu últim comentari, tot i això jo m'havia quedat més amb la primera part.

Principalment perque soc ocnscient que m'ha passat molts cops, gent que veus poc o casi mai que comença la conversa fent algun comentari del últim que has dit al blog...

A més ja saps que amb tu m'ha passat diverses vegades i que de comentaris al blog n'hem tret converses interessants...

Crec que aquest és un valor important, el blog trenca les típiques barreres de les converses d'ascensor... ja no cal parlar del temps!

 
At 1:38 a. m., Blogger Oriol said...

Totalment d'acord, Joan. Els crítics amb això dels blogs diuen que som gent estranya. Se'ns imaginen sense vida social, tot el dia davant l'ordinador. Diuen: "-si vols explicar alguna cosa, quedes amb els amics i prens unes copes". No entenen que escriure un blog no exclou les relacions socials.

 
At 6:20 p. m., Anonymous Niqmad said...

Ostres, gràcies per la cita. ja no recordava aquest post... encara que segurament deu quedar estrany fora del context en què el vaig escriure. Era un moment en que molts bloggers catalans van començar a visitar-se mútuament, a ensenyar-se pisos i llits... És un post irònic, d'un bloc que vaig començar quan estudiava periodisme. Ara em dedico al mateix que tu, però en un altre mitjà. Salut!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home