dissabte, de març 11, 2006

María i Cristina

Maria Rodríguez

Coneguda perquè es va desmaiar mentre enregistrava el ple en què l’alcalde Barón va prendre possessió de la vara. No va fer falta que ningú cridés si hi ha havia algun metge a la sala. Quan es va despertar, va veure la cara del doctor Esperalba. Tímida i introvertida. Segur que quan ha llegit aquestes ratlles li han pujat tots els colors. És molt callada i, potser és per això que, quan obre la boca acostuma ser incisiva. Fa favors. I és bona persona perquè els fa als seus millors amics i als pitjors enemics. Quan la vaig conèixer no en donava un duro. Ara, ella forma part d’aquelles amistats amb qui no surts a sopar cada cap de setmana però que no tenen preu. S’ha fet un blog i és aquest.


Cristina Gil


Quin caràcter! Millor tenir-la d’amiga que d’enemiga. La veritat és que, encara que és molt atractiva, mai em vaig proposar conèixer-la. En canvi, ja fa força temps que som amics. I això que el meu caràcter també és una mica complicat. Per mi va ser un honor anar al seu casament. El primer en què una amiga m’ha convidat. M’agrada parlar-hi. És més gran que jo i se li nota –alerta! Vull dir que se li nota de cap, no per les arrugues, que encara no en té-. Una persona amb opinió. Que no es deixa influir i sap nedar contracorrent. Malgrat això, és humana i, com a tots, de tant en tant li patina la neurona. Me l’estimo molt. Sap que em té. I espero que no trigui gaire a tornar-me a convidar a una pizza suya al pis que s’ha comprat a Mataró. Aquesta és ella.

1 Comments:

At 1:23 p. m., Anonymous Anònim said...

Yo no daba un duro por ninguna de ellas !

Estan contentíssimas amb la teva marxa cap a la docència.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home