dimecres, d’abril 05, 2006

Estimulació cardíaca (WPW III)

Amb els catèters penetrats, la doctora em tranquil·litza. “Oriol: aquest és tot el mal que t’havíem de fer”. Com si ella fos un emperador romà i jo un cristià condemnat a morir als lleons, li responc un insistent “moltes gràcies” de plebeu indultat. Només tinc anestèsia local a la cama. Ho veig tot i estic conscient. Suposo que els nervis em fan una mala passada i, a mitja intervenció, començo a riure com un posseït. M’aturo, en sec, quan m’adono que el personal em mira com es mira als que han explicat un acudit que no fa puta gràcia. M’arreglen. Després d’arreglar-me, em posen a prova. És el moment en què tinc una acollonida ecosicialista (que vol dir que m’espanto de debò). El cor se’m dispara i tot jo semblo un budell fent moviments peristàltics. Veig que la pantalla que marca els batecs del cor es torna boja. La meva expressió és de “què cony passa”. Sento com si em tornessin als lleons. Una infermera, assenyalant la pantalla com si es tractés de la tele, em diu que “són ells”. Que no m’espanti, que la doctora dolça i guapíssima m’estimula el cor per veure que tot funciona correctament. 5 minuts i em treuen els tubs. Ja ha passat tot. El cor està com nou, però la doctora em continua estimulant.