dissabte, de desembre 30, 2006

Alcalde o pubilla?

No és la pubilla, és l’alcalde. Té a la seva disposició un cotxe oficial molt discret, i juraria que l’ha volgut així expressament. Si pot, arriba caminant a les inauguracions, festes de barri i actes socials. No se’n perd ni un. És un alcalde que dóna la mà, que toca i parla amb els veïns. Que pregunta per la família i es dirigeix a les persones pel seu nom. Diu l’alcalde Joan Antoni Barón que ho fa perquè li agrada sentir-se a prop de la gent. I jo m’ho crec. És més, n’estic convençut. I pels malpensats, quedi clar que no va en segones. N’hi ha que diuen que és electoralisme, però ell ha actuat d’aquesta manera des que el vaig conèixer, quan ell era regidor d’educació i jo un estudiant que defensava l’ensenyament públic des d'una organització d'alumnes de l’escola pública. Des de llavors que l'aprecio molt.

Els que vulguin parlar d’electoralisme –quina vergonya!- que es fixin en la milionària exposició del Mataró Millora. Ja ens explicaran quanta gent l’ha vist i després comptarem què ens ha costat cada visita. Però aquesta és una altra història.

Tornem a l’alcalde que vol estar a prop de la gent. Sovint, la nostra classe dirigent pateix el “síndrome del professor universitari”. Aquesta patologia es pot manifestar de dues maneres. En el primer cas, les seves víctimes teoritzen sobre una realitat caducada, que ha passat a la història. No tenen coratge per enretirar les cortines del seu despatx de catedràtic, mirar per la finestra i adonar-se que ja no es porten ni els pantalons acampanats ni les clenxes al mig. En el segon cas, més greu i cada dia més habitual, el síndrome es manifesta amb teories elaborades a partir del desconeixement. Sí, sí. No és que es construeixi un discurs basat en una societat arcaica, sinó que directament s’argumenta sobre una realitat desconeguda. Per exemple, quan es parla de l’ensenyament públic amb els fills a la privada. Quan es parla dels subsidis sense haver-se quedat sense feina. Quan es parla dels problemes d’accés a l’habitatge des d’una segona residència. O quan es propugna l’urbanisme intensiu des d’una casa en una urbanització.

A mi m’agradaria que, tal com reivindica el nostre alcalde, es tinguessin més en compte els sentiments. Que parléssim del que sent el desgraciat que no pot tornar a casa seva perquè encara no ha pogut marxar de casa dels seus pares. Que parléssim del deprimit que l’han acomiadat i no porta un duro a casa seva. Que parléssim del pobre alumne que no té paper de dibuix per aprendre a fer la bisectriu.

I, per cert, que parléssim també dels oblidats que estan en llista d’espera per operar, per exemple, de luxació d’espatlla reincident. Si, dels que estan en llista d’espera des del 2003, que n’hi ha uns quants. Dels que segons el president Montilla i la consellera Geli fa dos anys i mig que haurien d’estar operats. Quina barra! Com poden mentir d’aquesta manera? I després es queixen de l’abstenció!

Doncs resulta que avui el President de la Generalitat, José Montilla, i la consellera Marina Geli han visitat l’Hospital del Mataró. I resulta que el nostre alcalde els ha explicat que els pacients de l’Hospital estan tots molt contents.

Avui a l’alcalde que no se’n va del barri, a l’alcalde proper que té un peu al carrer i un altre al despatx, se li ha manifestat el “síndrome del professor universitari”. L’alcalde ha ensenyat l’hospital amb gran satisfacció. Em consta que des que ocupa el càrrec ha defensat els interessos de la ciutat davant de les administracions que ha calgut. Però un hospital amb les llistes d’espera que té el de Mataró és un hospital que no genera precisament satisfacció. Jo que sempre em dic que “no és la pubilla, és l’alcalde”, avui he pensat: “no és l’alcalde, és la pubilla”.

1 Comments:

At 1:23 a. m., Anonymous Anònim said...

El dia 1 de febrer de 19.55h a 20.00h es proposa apagar tots els llums. Si la resposta és massiva, l'estalvi energètic pot ser notable.
Només 5 minuts, i a veure què passa.
És mitjançant aquestes iniciatives com podem demostrar que encara tenim força i podem fer alguna cosa com a societat (local i global) per demostrar que tenim el poder, que seguim sent nosaltres els soberants del sistema, i no una societat passiva que es lamenta d´ella mateixa i és autocompassiva.
Són tan sols 5 minuts que podem i ens podem demostrar a nosaltres mateixos com a col·lectiu que encara tenim coses a dir i a fer. Un granet més doncs.
Internet té molta força i podem aconseguir grans coses.
La Terra i els que vivim gràcies a l´espoliació dels seus recursos (i els que no en poden viure) es mereix que intentem actuar junts durant 5 minuts. Individualment ens costarà molt poc, però fàcilment es poden aconseguir efectes notoris.
El Capità Enciam deia, "els petits canvis són poderosos", així que gràcies per col.laborar i passeu la notícia!! o si ho preferiu Intermón-OXFAM " pensa globament, actua localment"

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home