El blog de l'Oriol

La Coixinera que emociona

2011-11-29T22:15:00.001+01:00

De música, no en sé. Però m’agrada. Sobretot, m’agraden les cançons que emocionen. La Coixinera ha celebrat el seu últim aniversari al Casal Aliança amb un repàs de les cançons d’una dècada dalt dels escenaris. Últimament, els havia perdut una mica de vista i ja no en portava cap CD al cotxe. En aquest aniversari, han repassat algunes cançons que m’han portat molts i bons records. Amb ells, a partir de la relació d’amistat amb en Dani, he compartit moments professionals que guardo amb estima i, per què negar-ho, amb nostàlgia.

Equip de la segona temporada de La Fàbrica (02-03)

Programa especial presantes des del Passeig Marítim (03-04). Foto: M. Rodríguez

El set del programa La Fàbrica als estudis de TVM de Can Marfà. Foto: M. Rodríguez.

Ells van crear la sintonia d’entrada (Cercle d’en Marc), la dels crèdits (Quatre+1) i les ràfegues del programa La Fàbrica que vaig fer durant quatre anys a Televisió de Mataró i que, després, ha conservat el nom i es manté encara en antena a M1TV. Llàstima que no conservi la música de La Coixinera ni la careta d’en Toni Veas. Una proposta que els vaig fer el setembre de 2001, és a dir, ara fa 10 anys. Just quan ells començaven l’aventura. Fins i tot es van avenir a participar en un programa que vam fer en directe des de la plaça de l’Ajuntament, interpretant les sintonies, per tancar la primera temporada del programa. Va ser un final de festa sonat, tenint en compte els recursos amb què treballàvem. En directe, des del carrer i amb so i llum contractat a Triple Onda. Llàstima que vam fracassar perquè va petar una taula de so. Un desastre total que em va costar la primera bronca amb en Bis Lligonya. En una fotografia que es va perdre, es veia com en Marc Molas em consolava mentre en Lligonya m’assenyalava amb el dit. Em va fer adonar que no havia trobat l’equilibri entre l’ambició i la capacitat.

La Coixinera i Lluís Lligonya al Monumental. TVM 20 anys 11/04. Fotos: M. Cruz.

Tres anys més tard, després de dedicar-me a fer de mosca collonera cada dia, en Bis va decidir que Televisió de Mataró celebraria el seu vintè aniversari. Quan ho vaig saber, el cap em va començar a bullir. De seguida em van venir al cap els aliats perfectes. Vaig sondejar en Dani i, com sempre, la resposta va ser afirmativa i entusiàstica. Amb ells a la butxaca, vaig convèncer en Bis perquè m’encarregués el disseny i el muntatge de la festa, al Teatre Monumental, amb 40 tècnics, música en directe, dues realitzacions i dues pantalles sincronitzades (manualment!). La Coixinera va crear la sintonia d’aquell acte, una versió de l’”ara que tinc vint anys” de Joan Manuel Serrat (Anys i Panys) i les ràfegues de la mateixa versió (Ràfega). En aquella ocasió, recordo que en Bis em va advertir que no la cagués una altra vegada amb la relació entre ambició i capacitat. Si no hagués estat per en Jaume Puig, segurament que no m’ho hauria encarregat a mi o no m’hauria deixat fer el que tenia planejat. Minuts abans que comencés l’acte, que era una barreja entre acte institucional i programa de televisió, en Bis i jo vam anar a fer una coca-cola en un bar del costat del Monumental. Les cames ens tremolaven a tots dos. Però tot va anar com una seda. Quan ja ho teníem fet, aquella vegada, en Bis no em va dir res. Diria que va trigar tres setmanes a felicitar-me. Va ser un privilegi. Professionalment, diria que aquell dia de novembre del 2004 ha estat el més feliç de tots.

Anna Palà i Pep Andreu amb La Coixinera al Monumental. TVM 20 anys (11/04). Foto: M. Cruz

Per cert, el concert de dissabte passat el va enregistrar l’equip de Claraboia SCCL, que encara que ara em passin la mà per la cara, van reclutar a TVM a través del programa La Fàbrica i també van formar part fonamental de l’equip tècnic de la festa del vintè aniversari.

La Ràfega, el Cercle d’en Marc, Quatre+1 i Anys i Panys són una petita part de la primera dècada de Coixinera i una part fonamental de la meva trajectòria professional. La Coixinera m’agrada i m’emociona.

Rutina d'estiu III. DEFCON: De Raphael a la impressora.

2011-08-24T19:26:00.002+02:00

DEFCON 5. Sona l’última cançó del repertori diari de Raphael que patrocina David Gelonch a COM Llevar-se. Pitus (pi, pi, pi, pi i piii). I ja hi som. DEFCON 4. Sona la sintonia i en Lobato diu allò que a tots ens agradaria dir alguna vegada: “bon dia, són les 7”. Amb sort, els titulars estan sobre la taula i en Marc, la Laura i en Pau poden començar tranquils. DEFCON 3. Si no, tots tres mouen els braços a l’estil nàufrag. Com si fossin els protagonistes de la sèrie Xoof. I mentre ells interpreten El Tricicle, comencen les corregudes de l’estudi a la redacció. El soroll d’una impressora mai m’havia provocat tant d’alleujament. No dic res, però quan m’espero al costat de la impressora és senyal que van mal dades. Quan les notícies i els guions no surten, em sento una mica com el cambrer que crida als de la cuina: Me’n falten quatre d’economia, tres d’agenda i dos d’entrevista. DEFCON 2. “Cargar papel bandeja 3”. DEFCON 1. “Atasco en la impresora”. Si a l’estudi hi ha algú de la direcció de l'emissora, el DEFCON puja un nivell automàticament.

Rutina d'estiu II. 35 cèntims i a córrer.

2011-08-08T19:22:00.003+02:00

Faig cinc minuts a peu des del twingo fins al recinte de la Maternitat, que té les portes principals tancades. Entro per un lateral. Saludo als de seguretat i dic bon dia per primera vegada. Si hem d’anar a buscar algú amb taxi, els aviso. Si el dia anterior em vaig oblidar de baixar-los l’escaleta del programa o els la vaig baixar massa tard, em disculpo. Si no, pujo amb l’ascensor fins a la segona planta. En aquell moment ja hauria de tenir alguna proposta de trucada o trucades per buscar la reacció o l’ampliació de la informació destacada del dia. S’obren les portes i intento fer cara de despert i decidit. No sé si cola, però procuro mantenir la compostura fins al moment de saludar l’equip, que escriu l’informatiu a tota castanya. Temps just per a dir bon dia i que et contestin. Mala hora per emprenyar. Ni cigarrets, ni acudits, ni punyetes. Cada minut que passa suma un punt més de tensió. Queden menys de dues hores perquè siguin les set i comencin les corredisses. O potser no. Segurament, la primera corredissa serà per anar al wàter després de prendre’m un cafè de màquina per 35 cèntims.

Aprofito per netejar la bústia del mail, enviar correus i contestar-ne. Així, els destinataris els veuen a primera hora i podem resoldre gestions mentre fem el directe. Sento la veu. És el jefe. Si hi ha temps, comentem la jugada amb en Marc. Si hem tractat amb l’entrevistat del dia, discutim si és simpàtic, estirat, divertit, murri o malcarat i especulem sobre com se’l podria abordar. Si ell no se m’avança, li proposo les trucades que he rumiat entre el tanatori i la Ràdio. També li poso sobre la taula la llista que segurament m’han fet arribar els altres companys, que no descansen. Que si l’Homs, que si en Llorente, que si en Prat, l’Hortalà, en Comín, la Parlón o un cooperant a la Banya d’Àfrica. I economistes. Molts economistes! Volem quedar bé i avançar-nos als whatsapp o SMS amb les suggerències de la Núria, però no sempre ens en sortim. Un cop decidits els últims canvis, els introdueixo a l’escaleta i intento memoritzar-la. La imprimeixo i la reparteixo. Llavors, els companys de Mataró Ràdio que fan el COM Llevar-se, saluden l’editor de l’informatiu. “Albert París, bon dia!”. Temps per fer quatre pinzellades del programa. Només queden 30 minuts per començar.

Rutina d'estiu I. Molts despertadors i poques cantonades.

2011-08-05T20:37:00.001+02:00

El despertadors sonen a les 3.35. No sé anar a dormir aviat. Si he fet cinc hores de son, em desperto puntual. Si no, mandrejo una mica. Ho faig fins que es disparen, per segona vegada, les alarmes del rellotge de la tauleta de nit, el Nokia i la BlackBerry. Tres. Perquè se m’enganxen els llençols i tinc por de cagar-la. Tinc els calçotets, els mitjons, les bambes i el polo, camisa o samarreta a punt al lavabo. Així no he d’obrir el llum de l’habitació. Em dutxo pràcticament amb els ulls tancats i, abans de sortir, giro el monomànec de la banyera fins al tros blau. L’aigua freda és el més eficaç per acabar d’obrir els ulls. Mentre em vesteixo, engrapo alguna cosa de la nevera i surto pitant.

Si vaig a l’hora, engego el twingo a un quart i mig de cinc. L’autopista és tota per a mi. Vaig amb la finestra abaixada i potser faig un cigarret. Engego la ràdio per saber si hi ha última hora. Faig una mica de zàpping per saber què té la competència i enfilo la ronda de dalt més o menys situat. És matinada i és agost. Res a veure amb la resta de l’any, però Déu n’hi do els cotxes que circulen.

Surto per la número nou, que és Can Caralleu, i enfilo cap a l’aparcament del Tanatori de Les Corts. Aparco sense problemes i quan surto del cotxe em pregunto si avui també em saludaran o oferiran algun servei alguna de les dones que pul·lulen els entorns del Camp Nou. Realment, hi ha més prostitutes que cantonades.

A otra cosa mariposa

2011-06-06T15:17:00.001+02:00

Tres anys endreçats en arxivadors i col·locats en un nou prestatge de l’estudi. És la imatge d’un nou començament. A dins d’aquestes caixes de cartró hi queda el resum de tota la feina feta. Mentre endreçava tot el paperam he recuperat algunes dades i he fet memòria.

Vam crear equips de confiança autònoms i amb comandaments intermitjos, referents de l’Agència a l’exterior i una redacció especialitzada temàticament. Vam apostar pel periodisme de fonts, l’agenda pròpia i el seguiment. Vam impulsar la territorialització en xarxa dels temes generals i la producció de vídeos amb criteri informatiu i comercial.

A l’ACN, amb menys, sempre s’ha fet més. Ningú hi pot donar lliçons de cultura de l’esforç. I com que tothom anava passat de voltes, vam decidir assumir que si volíem crear un model de servei eficient s’hauria de baixar la producció i valorar la feina des d’un altre punt de vista. El qualitatiu. Això també ens va portar a relativitzar el model de periodista orquestra. A vegades és viable, però no sempre.

I les dades, canten.

La producció de notícies va baixar un 12% perquè vam deixar de repicar notes i de cobrir convocatòries compulsivament. En canvi, amb només un any, els consums van pujar un 22%. En relació amb el 2007, l’increment és del 88%.

L’àrea de Societat, va ser l’única que, de totes maneres, va registrar un augment de producció. Vam treure els periodistes al carrer. Encara que sembli mentida, fins llavors, l’Agència no tenia fotografies de prostitutes, batudes dels Mossos d’Esquadra ni del CNP. En un any, la producció va créixer un 61% i els consums van superar el 90% en relació amb l’any anterior. Si es compara el 2009 amb el 2007, l’augment de consums en les notícies de Societat és del 214%.

I en poso un exemple curiós, que ens va sorprendre molt quan preparàvem el balanç en una trobada de l’equip directiu a Sant Hilari. La notícia més vista pels clients de l’Agència el 2007 va ser aquesta:

(2007) “Saül Gordillo, nou director de l’ACN”, amb 147 comsums

I la més vista pels clients el 2009 va ser aquesta altra:

(2009) “Moren quatre bombers en les tasques d’extinció de l’incendi dels Ports”, amb 413 consums

Durant aquest temps, també hem batallat per prestar el servei de pool en casos de simulacres d’accidents químics i d’intervencions policials. I també ens n’hem sortit. A banda del servei als abonats, l’àrea de societat s’ha consolidat com la que més negoci genera amb la venda de vídeos de successos per a televisions de tot l’Estat. Tot això ha sigut possible perquè tots plegats hi vam posar les banyes. Perquè l'ACN té un equip de professionals jove, amb emptenta i compromès.

I ara, quedava pendent la signatura d’un conveni amb la Direcció General de Protecció Civil i l’establiment d’un marc estable de relació amb el Servei Meteorològic de Catalunya.

Durant aquest temps també he tingut l’oportunitat de redactar l’apartat de vídeo del llibre d’estil de l’Agència i del postgrau de producció multimèdia promogut juntament amb la UOC.

També aprofito per agrair totes les trucades, correus electrònics i missatges de facebook. Ha estat una alegria rebre’ls, de debò. M'enduc l'experiència i el plaer d'haver conegut excel·lents professionals i grans persones.

Una setmana després que la nova direcció em cessés com a Cap de Societat després de tres anys de feina, tanco aquesta etapa professional a l’Agència Catalana de Notícies. Una oportunitat que dec a en Saül, que va confiar en mi per ajudar-lo a transformar l'ACN. D'aquesta transformació ja en vaig parlar en l'apunt titulat "De la gestoria a l'Agència nacional". Dos mesos després que el cessessin a ell, he tingut el mateix destí.

Desitjo tots els encerts i èxits professionals al nou director, Joan Maria Clavaguera, i a la subdirectora Anna Nogué. Ara, a otra cosa mariposa.

De la gestoria a l'Agència nacional

2011-04-09T14:31:00.003+02:00

Vaig començar a treballar a l'Agència Catalana de Notícies l'octubre de l'any 2008. Els primers dies, en Saül em va enviar a la seu central, que estava a Girona. Quan vaig entrar, puntual a les vuit del matí, a les dependències de Jaume I, vaig tenir la impressió d'entrar en una gestoria. De fet, podria haver estat una gestoria o les oficines de qualsevol altre negoci. Amb horaris. Sense divisió temàtica ni referents externs per a cadascun dels àmbits de la informació. Amb una redacció plana i dependent de només un comandament al matí i d'un altre a la tarda. Amb una comunicació fonamentalment basada en converses de messenger. Amb un funcionament subordinat als capricis d'alguns clients i moltes feines fetes per encàrrec. Amb uns redactors sovint valorats en funció del número de notícies escrites. Amb unes previsions amb un impacte relatiu en els mitjans comarcals i resignat a les columnes de breus de pocs diaris nacionals.

Ara, vaig a treballar cada dia a la nova seu central que l'Agència té a la Via Laietana, a Barcelona, que és la capital del país. Qualsevol que hi entri pot veure clarament que es tracta d'una empresa que treballa per als mitjans de comunicació. Aquella munió plana de periodistes s'ha dividit en petits equips comandats per professionals de la casa, que funcionen amb molta independència i que també tenen una agenda informativa pròpia. Amb periodistes... sense horari ni calendari. Amb referents clars per a cada àrea i especialistes per a cadascun dels temes. On els recursos es gestionen amb criteri d'agència, pensant en el màxim rendiment i servei en cadascuna de les cobertures i obviant els interessos particulars. Amb vocació d'exportar la realitat local a l'àmbit nacional. Amb uns redactors valorats en funció de la iniciativa, l'empenta i el compromís. I, sobretot, amb unes previsions que tenen impacte nacional.

Recordo les resistències a l'aposta decidida pel servei de vídeo. Recordo els que ens advertien que perdríem clients si deixàvem de cobrir totes les inauguracions de llambordes de tot el país. Recordo els que, sense més arguments, ens criticaven la joventut. Recordo, en definitiva, els que ens miraven amb cara de dir "esteu bojos".

I també recordo la primera portada a El Periódico. El primer TN Comarques que vam obrir. I els primers vídeos a TVE, la Sexta, T5 i A3. La primera portada a un diari de Madrid. Els desplegaments per la gran nevada, l'atropellament de Castelldefels, l'incendi d'Horta, la visita del Papa, l'Estatut, les exclusives de Brussel·les i l'aposta decidida per la informació cultural. La triplicació de la facturació i l'augment d'un 20% dels consums. Tot això és el resultat d'una direcció intuïtiva i ambiciosa que ha convertit una gestoria en l'Agència nacional. Gràcies, Saül!

Vacances (Formentera): Punta Rassa

2010-08-27T22:19:00.003+02:00

Vacances (Formentera): Punta de Barbaria

2010-08-27T22:19:00.000+02:00

Vacances (Formentera): Es Còdol Foradat

2010-08-27T22:17:00.000+02:00

Vacances (Formentera): Punta des Banc

2010-08-27T00:22:00.000+02:00

Vacances (Formentera): Caló des Ram

2010-08-27T00:20:00.000+02:00

Vacances (Formentera): El PIlar de la Mola

2010-08-27T00:18:00.000+02:00

Vacances (Formentera): Punta de sa Pedrera

2010-08-27T00:17:00.000+02:00

Vacances (Formentera): Cala en Baster

2010-08-23T23:42:00.001+02:00

Vacances (Formentera): Estany des Peix

2010-08-23T01:13:00.000+02:00

Vacances (Formentera): Ses Illetes

2010-08-23T01:08:00.000+02:00

Vacances (Formentera): Parc Natural de Ses Salines

2010-08-23T00:59:00.000+02:00

Un repte gens menyspreable: Superperiodistes

2010-07-21T20:31:00.002+02:00

He tingut l'oportunitat de participar en l'elaboració del material de treball del nou Postgrau de Producció Periodística Multimèdia creat per la Universitat Oberta de Catalunya i l'Agència Catalana de Notícies. Una oferta liderada per la periodista Eva Domínguez i la subdirectora de l'ACN Anna Nogué. La preinscripció del postgrau està oberta i aquí n'hi ha més informació.

El director de l'Agència, en Saül Gordillo, en parla al seu bloc. Ell destaca que "el model d'educació a distància de la UOC i la trajectòria exitosa de l'ACN en l'aposta multimèdia fan d'aquest postgrau un projecte altament interessant en el context de canvi que viu el periodisme i el sector de la comunicació". Es tracta d'un curs que posa d'exemple el model organitzatiu i de treball de l'Agència, que es fonamenta en la polivalència i l'astúcia tecnològica dels seus periodistes.

En concret, l'Anna i l'Eva em van encarregar un article sobre els recursos tecnològics per corroborar la procedència i autenticitat de les imatges de vídeo. L'he fet recollint les característiques tècniques de les últimes videocàmeres i recuperant dos caos com a exemple: La guerra mediàtica prèvia a la tempesta del desert i l'emissió d'imatges falses recuperades del youtube per diversos mitjans de comunicació. Us copio aquí un fragment de l'article. La introducció.

"El que no surt a la televisió, no existeix". És una dita habitual i de consens, però Internet ha posat en escac al rei. Escac, però no escac i mat. Internet ha fet que el periodisme sigui més necessari que mai. És cert que el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació i la democratització dels recursos tècnics, les fonts s'han multiplicat i són capaces de fer la seva pròpia distribució sense la complicitat de cap estructura comunicativa tradicional. N'hi ha prou amb la xarxa i les eines que proporciona gratuïtament, com youtube o facebook. Aquesta evolució situa el periodista en un escenari apassionant. Si hi ha més fonts, es pot fer millor periodisme. Però alerta. Sense la cura necessària a l'hora d'escollir les fonts, l'oportunitat es pot convertir en un parany. Encara que les fonts tinguin capacitat per comunicar-se amb les masses directament, no deixen de ser res més que fonts, i poden dir mentides. A la xarxa, el periodista no és necessari perquè simplement no intervé. A Internet, no hi ha ningú que triï què es publica i què no. No obstant, s'ha de tenir clar que, sense la intervenció del periodista, el missatge no és periodístic. Per què? Perquè ningú garanteix les premisses bàsiques: Veracitat, contrast, rigor, pluralitat i compromís públic. Per tant, i recuperant la frase inicial sobre la televisió i allò que existeix, el repte del periodista i la seva responsabilitat és aconseguir que, efectivament, el que surt per la televisió existeixi realment. Un repte gens menyspreable.

Les persones que fan d'alcalde

2010-07-19T20:51:00.002+02:00

Un empresari que viu lluny del poble i que només hi és un cop per setmana. El pagès que aparca el tractor al costat de l'ajuntament. El que és diputat i passa la meitat de la setmana al Parlament i l'altra a l'Ajuntament. El que té seguretat i cotxe oficial. El farmacèutic o el metge del poble. El que serveix plats al restaurant familiar. Dels partits tradicionals i d'independents. Amb relats i dedicacions plurals. Tan plurals com Catalunya. Són alcaldes.

Mataró Ràdio i COMRàdio els retrata cada dia d'una a dues en un programa que explica 'Com són els alcaldes'. Un espai que he tingut l'oportunitat de fer amb els periodistes Joan Salicrú i l'Elisabet Solsona i els tècnics Kiko Montoro i Esteban Seras, de Claraboia SCCL.

Una ruta de 3.000 quilòmetres per Catalunya amb prop de 300 testimonis per parlar-nos de 30 alcaldes des de 30 indrets escollits pel protagonista de cada edició. Hem improvisat l'estudi de Ràdio en museus, biblioteques, places, sales de plens i juntes, ponts, hospitals... Tots ells, espais que per si sols demostren la riquesa geogràfica i cultural del país.

Des d'aquests llocs, hem pogut entrevistar Jordi Hereu, de Barcelona; Anna Pagans, de Girona; Josep Fèlix Ballesteros, de Tarragona; i Àngel Ros, de Lleida. Ells a banda dels batlles de municipis metropolitans, rurals, grans i petits. La sèrie també inclou una emotiva entrevista amb l'alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron. L'alcalde que millor coneixem de tots els que hem entrevistat.

Per parlar dels 30 alcaldes hem comptat amb la col•laboració de familiars, amics, saludats i coneguts que han destapat el perfil de les persones que fan d'alcaldes. Però que ningú es pensi que és un programa de raspallada. Dels alcaldes també n'han parlat els opositors polítics. I, òbviament, també han parlat de temes espinosos. Denúncies i litigis locals, la relació entre Catalunya i Espanya, el problema dels purins, l'abandonament dels boscos, els vels integrals i la immigració, les ordenances de civisme, els casos de corrupció, les fusions de caixes d'estalvis...

Uns alcaldes que tenen una opinió que es fa escoltar i que, en canvi, sovint, s'han mostrat sorpresos de veure que un mitjà de comunicació els va a veure perquè s'expliquin. Per escoltar-los. Uns alcaldes, sovint, malacostumats a rebre els mitjans de comunicació quan van maldades.

Hem intentat convèncer-los per conversar i jugar. Jugar amb l'oïda, amb preguntes picants sobre la seva vida privada i, fins tot, n'hi ha que s'han atrevit a cantar. No té pèrdua poder sentir Josep Fèlix Ballesteros cantant 'Murallas de Tarragona', Àngel Ros fent un garrutín per al programa, l'alcalde de Balaguer entonant la 'Gavina Voladora', el d'Arenys de Munt atrevint-se amb 'Imagine', Iolanda Pineda fent duet amb Pablo Milanés i interpretant la cançó que duu el seu nom. Brutal!

Del programa, n'han parlat diversos mitjans de comunicació [lamalla.cat elPeriódico MataróNotícies], el company de viatge Joan Salicrú i el regidor d'Urbanisme de Mataró Ramon Bassas.

Us convidem a escoltar-lo! Cada dia, d'una a dues, a COMRàdio. També via podcast. A banda, també podeu estar al cas a través de la pàgina de facebook.

He fet d'antiavalots. I què?

2010-05-31T23:31:00.003+02:00

Els Mossos d'Esquadra van convidar vint i tants periodistes a vestir-se d'antiavalots i a enfrontar-se amb una colla de manifestants en un camp d'entrenament. Els manifestants eren els Mossos de debò. Va ser una maniobra d'acostament entre periodistes i policies.

Diversos sectors del periodisme ho han criticat. Insinuen que a partir d'ara s'informarà amb servilisme, i asseguren que l'exercici va ser una burla per als professionals que alguna vegada han estat agredits pels Mossos d'Esquadra en una manifestació. Aquest és, en realitat, un discurs molt fàcil però poc rigorós i menys argumentat. És un prejudici de l'actuació dels periodistes en el futur. De criticar un hipotètic servilisme dels mitjans amb la Policia, ja en tindrem temps si efectivament és que és així. A més, la crítica és absurda. Només cal fer memòria per entendre-ho.

En aquella trobada hi van participar periodistes i mitjans que han explicat els excessos dels antiavalots. Que s'han plantat a les portes de la Generalitat contra les agressions als periodistes. Que han donat a conèixer les denúncies i condemnes als mossos que han negligit. Quan això passa, s'ha d'explicar. Cal fer-ho amb més energia que mai quan els atacs són contra els informadors, perquè el marge d'impunitat creix sense la seva presència. Així ho van fer molts dels periodistes i mitjans que van assistir a la trobada amb la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra. Amb aquests antecedents, podem estar tranquils. Un anàlisi seriós de qualsevol mitjà de comunicació no es fa amb només una notícia.

Un periodista que vol fer la feina amb honestedat s'ha d'acostar al màxim a la realitat que vol convertir en notícia. I quan ho fa, sap que tot allò que li ensenyen, sempre, és una part interessada. Això ho sap tothom que es dedica a aquest ofici. O és que un periodista partidari del 'No a la Guerra' no pot anar convidat a un esmorzar del PP? És per això que no entenc que les crítiques es facin des del propi gremi.

D'altra banda, és probable que darrere les crítiques als periodistes només hi hagi animadversió irracional per la policia nacional de Catalunya. Si no tinguéssim antiavalots, els hauríem de crear. Són impopulars però necessaris per a un país que vol una policia pròpia. Ens fem un flac favor si només en parlem malament. Cal explicar els errors, però ens equivoquem si no n'expliquem els encerts.

Donar les gràcies a un fill de puta

2009-11-10T02:41:00.001+01:00

'Si els fills de puta volessin no es veuria mai al sol'. Això diu una cançó de les que porto al cotxe. I mai millor dit. Mentre sona el disc, circulo pel Paral•lel de Barcelona. Canvio de carril perquè un Seat Toledo de color negre amb els vidres tintats circula molt a poc a poc pel centre de l'avinguda. Quan estic a punt d'avançar el cotxe aquest, veig un braç de municipal que surt de la finestra del cotxe. És un patrulla de la Guàrdia Urbana de la punyeta, però sense logotipar. Em diu que m'aturi al lateral de l'avinguda. Ho faig. El patrulla es queda darrera meu. Surt un urbà. Jo, quiet a dins del cotxe. Abaixo la finestra a l'espera de l'agent. Em mira i em diu que fan un control rutinari de documentació i alcoholèmia, i que m'han aturat perquè no porto l'adhesiu de la ITV. Molt bé, tu. Quina vista el paio aquest. Des del seu cotxe, i abans que l'avancés, ha vist que no portava l'adhesiu de la ITV. Bravo! Potser que se'n vagi al circ a fer l'espectacle, que n'hi hauria que pagarien entrada per veure el superurbà de la vista biònica. Total, que l'home m'ha aturat per motius que desconec, però d'això hi entenc un mica, i els controls rutinaris d'alcoholèmia i documentació es fan en punts fixes, i no aturant el personal que circula pel Paral•lel tranquil•lament i sense cometre cap infracció. I d'acord que no porto un Golf, però el meu cotxe va net i arregladet, i només té cinc anys i mig. D'entrada, res de sospitós. És un twingo, sí, però no un munt de ferralla. Malgrat tot, mala llet. Resulta que fa mig any que hauria d'haver passat la ITV. I no n'hi ha prou que avisi l'urbà que m'he begut una cervesa i que només xiuli 0,06 a la prova d'alcoholèmia. Tampoc n'hi ha prou que porti l'assegurança al dia. Ni que vegi que he pagat l'impost de circulació. L'urbà creu que em volia passar de llest, i que segur que no volia passar la ITV. Que tenia un interès especial per no passar la ITV. Que sóc al•lèrgic a la ITV. Que la ITV em provoca malsons. En fi, que sóc de la lliga contra la ITV. Que crec que passar la ITV és perjudicial per a la salut. Que passar la ITV és una submissió inacceptable. Que la ITV provoca càncer i que per això hi estic en contra. Resumint, que crec que la ITV és el motiu de la fam al mon i del subdesenvolupament d'una part del Planeta. I per conspirar contra la ITV em fot un regal de 105 euros, perquè n'aprengui. Innecessari. Merament recaptatori. Sense motiu pedagògic. Sense objectiu correctiu. Només per donar pel cul. És obvi que si no he passat la ITV és perquè no era conscient que la tenia pendent. Amb cridar l'atenció ja n'hi hauria hagut prou. Tot plegat era ben evident. Però tal com diu la cançó, 'no es veuria mai el cel'. És el primer encontre amb la Guàrdia Urbana de Barcelona, i suposo que no serà l'últim. Primer reacciones amb educació. Fins i tot agraeixes que et tornin la documentació. Firmes la multa dels pebrots i dius adéu. I tot seguit t'adones que hi ha una cosa pitjor que trobar-te un fill de puta. És encara més fotut que te'l trobis, et doni pel cul, i encara li donis les gràcies.

No fa gaire parlava amb un intendent dels Mossos, i em deia que la policia fracassava quan la gent honrada li tenia por. Doncs a la Guàrdia Urbana, si tots ho fan igual, s'hi caguen.

Au, ja m'he quedat més descansat.

Matrimoni de conveniència: TVM I MDTV

2009-10-06T19:29:00.007+02:00

M'arriba amb sorpresa i m'entristeix la notícia del casament de TVM i MDTV. Fa un any que vaig plegar de TVM i encara en parlo –sense que ningú m'hagi donat permís per fer-ho- amb la primera persona del plural. Allà hi he passat les emocions més fortes, i això queda. Me la sento una mica meva, i no en sóc l'únic. Això forma part del seu èxit. Ser un patrimoni comú. Precisament perquè fa un any que vaig abandonar el projecte, he estat fent memòria. I crec que fer memòria en moments com aquests serveix per poder interpretar millor per què s'ha arribat a prendre una decisió com aquesta.

Alguns matisos sobre el que se n'ha dit
D'entrada, d'aquesta història no se'n pot parlar fent-nos creure que es tracta d'un enamorament. És un matrimoni de conveniència, i negar-ho o obviar-ho ho trobaria cínic. Tampoc crec que es pugui parlar de fusió. L'únic que es fusiona és una part de les respectives plantilles. Tècnicament estem davant d'una absorció. TVM perdrà la llicència i tancarà per integrar-se en un projecte públic que canviarà de marca i de gestió. D'altra banda, des dels bancs de l'oposició, amb poca intel·ligència i amb l'única voluntat de carregar contra el govern, han posat en entredit els periodistes que treballin pel nou mitjà públic. Jo també sóc un empleat d'una empresa pública, i actuo amb criteris professionals. Ningú de l'equip d'en Jaume Puig canviarà la manera d'informar. Insinuar-ho és qüestionar la seva professionalitat, no pas un atac a l'alcalde Baron. Són consideracions que formen part de la propaganda i de la batalla política entorn de l'absorció. Dit això, el realment significatiu per entendre aquesta història és la suposada oportunitat de la TDT i l'ànsia de l'Ajuntament per impulsar un canal propi. Una aposta que es fa realitat ara fa, només, dos anys.

MDTV: Un error fonamental
Res té sentit després del naixement de MDTV. No en té perquè l'error és fonamental. Aquest canal no s'hauria d'haver creat mai. De televisió, ja n'hi havia una. Privada. Sí. De servei públic. També. Amb dificultats econòmiques des de sempre. Cert. Per això, quan he tingut l'ocasió de parlar-ne, he defensat l'opció del consorci privat-públic amb una única llicència privada, de titularitat del Col·lectiu de Mitjans Audiovisuals de Mataró (TVM), i gestionada per una societat amb participació i aportació econòmica de l'administració. Amb els mecanismes fiscalitzadors necessaris, la passió i bagatge de TVM, i la millora de la gestió pertinent quan es tracta de gastar diner públic. Tot el que passa a partir que es descarta aquesta opció és un seguit de despropòsits. Quan la iniciativa privada arrisca per fer un servei públic, se l'ha d'ajudar. Si el servei és bo, el consorci privat-públic és sempre millor: administració més aprimada i menys despesa pública. Llavors, l'argument per rebutjar el consorci privat-públic era legal. Ara sí que es poden sumar esforços, però fa dos anys la llei no ho permetia. Això xoca si es té en compte que el marc legal no ha canviat. El temps ha demostrat que la Llei no hi tenia res a veure. Sigui com sigui, el que va quedar clar és que legítimament i legal, l'Ajuntament va voler impulsar un canal de TDT propi. Davant d'això, TVM va optar per mantenir el model, però amb una aposta empresarial que permetés fer-se un lloc al mercat al marge del suport econòmic de l'Ajuntament. I aquí em recordaran que, durant el mandat de l'alcalde Baron, s'han invertit diners públics a TVM directament o indirecta. I això és cert, però també és veritat que aquesta inversió no podia ser eterna per motius evidents. L'Ajuntament de Mataró va fer una aposta per crear un canal públic. No hauria tingut solta ni volta que l'administració invertís o mantingués dues televisions. I aquest és el problema.

L'aposta de Maresme Digital TV
Dos anys després del naixement del canal públic, el resultat és decebedor. En tot això que ara es demostra estratègicament equivocat, hi vaig insistir molt quan encara érem a temps d'evitar-ho. Els mitjans de comunicació es creen per comunicar. L'important és el que es diu, i no les multiplataformes ni les altes definicions. A MDTV només s'ha fet gala de la tecnologia, i està clar que ha estat un error. Podríem discutir sobre si una TV de proximitat ha de ser un projecte polític però, en qualsevol cas, no és un projecte tecnològic. És un projecte periodístic. La producció dels continguts, encarregada majoritàriament a Lavínia, ha estat menys que funcionarial. Sense passió, estima, intenció ni inquietud. Amb un relat inconnex i incapaç de generar identitat. Això, a banda dels 'duros a quatre peles' d'aquesta productora. Que algú es fixi en els compromisos adquirits en concurs públic i els compari amb el que realment han fet. És com el joc de les set diferències. La gran aposta va ser una Xarxa Audiovisual del Maresme (XAM). Els responsables del canal van distribuir equips d'enregistrament i edició de vídeo a les emissores de ràdio públiques i, en el seu defecte, als departaments de premsa dels ajuntaments. Una ràdio amb dos empleats no pot fer ràdio i televisió. Una 'idea de bomber' assumida i esbombada amb un optimisme ingenu. I sobre el departaments de premsa... és obvi que les fonts no poden ser art i part. Ni contrast, ni rigor, ni independència. També es va demostrar inviable. Sobre el pastís publicitari, era evident que estava esgotat. Els dos milions d'euros que s'han abocat a MDTV no han servit per a res. D'acord que era una aposta que ha estat molt cara, innecessària i injustificable, però hauria pogut funcionar i, en canvi, no ha estat així. En el terreny més estricament polític, s'ha demostrat que ni motor econòmic ni revulsiu de la indústria audiovisual local. Pràcticament tota la producció se l'ha endut el monstre Lavínia, que és una multinacional; i l'altre efecte ha estat el tancament de la televisió local que ja existia. En el terreny tècnicoprofessional, MDTV no ha sabut seduir la seva audiència potencial i ha perdut ajuntaments consorciats enlloc d'afegir-ne. Un balanç gens engrescador. Es tracta d'un desencert polític, però també d'una incapacitat professional per liderar el projecte. 'Em fa por quan els periodistes diuen que no és bo que hi hagi més mitjans de comunicació', em van tirar en cara després d'advertir que més mitjans no és igual a més i millor periodisme. Em deien que era 'jove, ingenu i poc objectiu'. Potser era cert, però tenia raó.

L’aposta de TVM

El model de TVM ha estat víctima de la pitjor conjuntura possible. Quan vaig tenir-ne ocasió, em vaig prendre la llicència de definir aquest model. 'Un model d'idealisme pragmàtic, amb estima pel que és nostre, amb esperit crític, rigor i contrast. Fet des de la distància necessària i amb la passió imprescindible. Amb pluralitat i pluralisme. Ideològicament independent –que no neutral-, i que no fa informació per fer diners, sinó diners per fer informació. Des del sector privat però amb vocació pública'. Mataró té un deute amb TVM, i només se li pot respondre amb gratitud. Però aquest model de TV no ha resistit un còctel letal de bufetades. Una regularització de la televisió local feta d'esquenes al mercat i a les diverses realitats territorials, amb unes exigències especialment inassumibles per les cadenes del 'model TVM'. Vaig tenir l'oportunitat de retreure-li al conseller Tresserras, i em va contestar que 'TVM s'havia presentat a un concurs i havia contret uns compromisos'. Òbviament! O això, o plegar. No hi havia més opcions. A l'imperatiu de la TDT s'hi ha de sumar una crisi econòmica bestial i, també, la irrupció de la república per competir sobre una necessitat ja coberta des del sector privat. I aquí, la pregunta és si tot això s'hauria pogut gestionar millor. I segur que sí. Sempre. Però a TVM no hi ha hagut mai empresaris ni res que se li pugui assemblar. TVM és bàsicament un projecte periodístic i no un d'empresarial. De fer d'empresa no se n'ha sabut mai, i l'Ajuntament va perdre l'oportunitat d'implicar-s'hi i ajudar a millorar-ne la gestió. Però alerta. Que ningú oblidi que l'única audiència i cartera de clients d'aquest nou projecte l'aporta TVM. Sobre això, no se'ls pot donar gaire lliçons. Tot el contrari: prenguin nota. El repte era difícil, la realitat ha estat tossuda, i les complicitats s'han demostrat desorientades. Almenys, calia intentar-ho.

Una decisió difícil, definitiva i valenta

Aquí s'hi ha arribat per falta de visió i excés d'ambició per part del govern. S'hauria pogut evitar una exagerada despesa econòmica i energètica. Quedi clar que ho penso així. Però arribats a aquest moment, i després de tants errors, feia falta una decisió difícil, definitiva i valenta. Fer convergir els dos projectes en un de sol, ho ha estat. Tot i això, no puc dir que sigui la meva opció preferida. Les apostes han fracassat. Tornar enrere és impossible, i creure que MDTV podria abaixar la persiana és ser ingenu. És per això que qui l'abaixarà és TVM. La decisió l'han pres els qui tenen la legitimitat i l'autoritat per prendre-la, i això és inqüestionable. Ara, tot el suport al govern, a en Jaume Puig i a l'equip de TVM, i també a la resta que formin part del projecte. Aquesta TV que és a punt de començar a emetre serà l'única TV, i serà la nostra. La meva.

Dels companys periodistes n'han parlat Joan Salicrú i Saül Gordillo. En Pere Pascual, company de TVM, també ha fet un apunt.

Vacances (Catalunya Sud): Incursió aragonesa

2009-08-20T23:13:00.005+02:00

L'avantatge de no tenir una ruta és poder fer la ruta que et doni la realíssima gana -en celebrada expressió de l'alcalde Baron- en el moment que convingui; fem un trip in progress, que dirien els moderns. Només tenim un límit: el dijous al vespre hem de ser a casa. Però fora d'això disposem d'un eixerit i displicent Twingo, un conductor amb ganes de fer quilòmetres i un copilot amb ganes d'actuar com un eixelebrat. Via Facebook, l'amic Joan Safont se'n dóna compte que estem sopant a Gandesa i ens proposa la següent juguesca: travessar pràcticament tot l'Aragó i plantar-nos a Torrijo del Campo, prop de Teruel, d'on prové la seva família i on estiueja de tota la vida. Doncs tal dit tal fet. Després de visitar l'estàtic i avorridot museu sobre la batalla de l'Ebre a la capital de la Terra Alta, ens endinsem al país veí fent parada primer a Vallderoures, d'on no marxem tranquils fins que localitzem -oh, miracle!- un venedor de cupons i una dona gran que la fan petar en la llengua autòctona de la Franja. Escenes majestuoses dels camps encara verds que es van tornant grocs i finalment d'un ocre ben àrid ens acompanyen fins que cap a les nou del vespre aterrem a Torrijo, on som rebuts i saludats per tots i cadascun dels veïns. L'escena amb bicicletes aprofitant els darrers ratjos de sol a "lo Verano Azul" val ben bé la pallissa de cotxe. Ja a la casa dels Safont-Plumed (aquest és el cognom aragonès) compartim taula amb els embotits de gust contundent propis d'aquesta terra que ens acull durant unes quantes hores, de forma imprevista. Després encara hi ha temps per compartir quatre impressions a la penya corresponent. Ves qui ho havia de dir que acabaríem a l'Aragó!

Vacances (Catalunya Sud): 'Ningú d'Horta s'hauria posat on van morir els bombers'

2009-08-19T23:09:00.001+02:00

'Cap de nosaltres s'hauria col·locat on es van morir els bombers', ens diu un empresari de l'hostaleria i ramader d'Horta de Sant Joan. 'Jo entenc que no ens volguessin voluntaris per apagar el foc, però nosaltres coneixem la zona i ens haurien hagut d'escoltar', afirma taxatiu. 'Els pins tornaran a créixer, però els morts no tornaran', sentencia el veí. El poble viu encara commocionat pel tràgic desenllaç de l'incendi que va acabar amb la vida dels cinc bombers de la Generalitat. Els comerços i els restaurants estan plens de retalls de diaris que recullen les informacions relatives a les morts dels bombers i a les conseqüències posteriors. A Horta de Sant Joan, els veïns expliquen sense embuts que l'alcalde es va excedir quan va parlar de la suposada 'relaxació' dels bombers. Malgrat això, admeten que hi havia un estat de 'confiança' evident perquè el foc 'estava pràcticament extingit'. 'A més, tot va passar quan era l'hora de dinar', assegura. Que ningú tregui conclusions malintencionades d'aquestes referències, i que consti que això és, només, el que diuen els veïns. Al contrari del que va aparèixer en alguns mitjans de comunicació el propietari de la Fonda Miralles, on hem anat a dinar, ens ha dit que el turisme no se n'ha ressentit negativament, sinó tot el contrari. El foc ha fet que grups de curiosos hagin escollit Horta de Sant Joan com a destí de vacances. La casualitat ha volgut que dinéssim en una taula situada al costat de la que ocupava, precisament, l'alcalde, Àngel Ferràs, a qui havíem vist reproduït en els retalls de diari enganxats amb cinta adhesiva per tot arreu. Ferràs, entre costella i costella, no s'ha estat de criticar el tripartit en veu alta i enèrgicament. Hem intentat entrar als Ports, però els Agents Rurals hi havien tallat l'accés com a mesura preventiva contra els incendis. Aquests dies hem enganxat l'onada de calor.

Vacances (Catalunya Sud): Redescobrint el passat

2009-08-19T10:02:00.014+02:00

Una petita bosqueda abans d'arribar a Villalba dels Arcs, comarca ja de la Terra Alta. Ens hi aturem en veure una mena de creu de pedra amb algunes inscripcions, segurament en castellà i en honor a Franco i l'Espanya nacional. Però resulta que no, o que no ben bé: hi figura una memòria dels morts de la Guerra Civil en català, i això que la inscripció és d'abans d'acabar la guerra, del 1938. És un monument del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, és a dir, del grup de soldats requetés que van lluitar al bàndol nacional però des d'una profunda catalanitat, encara que sembli xocant vist des d'ara -en formava part el desaparegut capellà mataroní Salvador Nonell-. La dicotomia fàcil -bàndol nacional espanyol i bàndol republicà català- no es compleix en aquest cas i es demostra insuficient per explicar la complexitat d'un conflicte bèl·lic com la Guerra Civil Espanyola. A Gandesa, unes hores més tard, ens topem amb una altra creu enmig del poble de característiques molt semblants. "Pels morts a la Guerra Civil", diu, en català, evitant la terminologia dels "caiguts per Espanya" o "per la gràcia de Déu". Deuen ser molt pocs, els exemples que hi ha en aquest sentit arreu del Principat i suposen un petit xoc per qui ho llegeix: es demostra que durant la pròpia Guerra i a principis de la postguerra, una part de la població creia que el franquisme seria fins i tot permissiu amb la llengua catalana donat que havia lluitat a les ordres del bàndol nacional. Quina ingenuïtat.

Les terres del Sud de Catalunya, singularment les de l'Ebre, estan molt lligades a aquest passat de Guerra Civil, amb empremtes molt evidents, com el poble vell de Corbera d'Ebre, encara totalment destruït. Aquesta és una diferència clau respecte casa nostra, on la Guerra Civil és, sobretot, un record en la ment de les generacions que se'ns escapen; un record amarg, profund, cru, evidentment, però una mena de conte increïble a les nostres orelles. Aquí, al Sud, salta a la vista que les coses són diferents. El nano que ens ha indicat on era "lo poble vell" de Corbera, rosset i ben pigat de cara, segur que es creu de veritat que la guerra no és cap entel·lèquia. I és molt probable que els seus avis hi haguessin hagut de lluitar. En un bàndol o en un altre.

*Post escrit per Joan Salicrú, cronista oficial del viatge

Vacances (Catalunya Sud): El repte pendent

2009-08-17T23:07:00.008+02:00

Catalunya Sud. Com aquell diari on el periodista musical Pep Blay va etiquetar per primera vegada la música que feien Els Pets com a rock agrícola, a principis dels anys noranta. Doncs Catalunya Sud, perquè nosaltres, des de Mataró, en realitat tenim tirada pel nord, per les comarques gironines. O això o anem cap a la capital, però superar el Llobregat per baix també és cosa poc habitual. És clar, mirant amunt amb una horeta et pots plantar a indrets com Vic i Girona, que són un bé de Déu de ciutats i ens fan enrojolir quan els comparem amb la nostra capital del Maresme (?). I a més d'aquestes ciutats d'interior hi ha l'Empordà –l'Alt Empordà, el Baix, l'Empordanet...-, la Ítaca catalana, on tots els somnis semblen que han de ser possibles. Fins i tot França, Perpinyà, segons com, ens queda més a prop que la Catalunya Sud. Teníem, per tant, un deute pendent amb la Catalunya Nova. Una mica tard, segurament, per posar-nos a resoldre'l però... no diuen que mai no és tard? Doncs ja ens teniu a l'Oriol i a un servidor solcant l'autopista del Garraf que porta fins a Tarragona, donant voltes per la zona fins a encertar amb la petitesa de Constantí –el poblet que hi ha al costat de la Petroquímica, ja ens n'avisaven, Els Pets!- i després seguint la carretera general, la Nacional, fins a Mora d'Ebre, que és on som ara, just al costat de l'Ebre que ha donat i dóna vida a aquestes terres. Poc més de 5.000 habitants, carrerons estrets i estirats de llum groguenca i poca oferta nocturna (res a dir però del nostre magnífic indret de dormida, l'Hostal La Creu). Ara toca Miravet, on els nostres polítics van anar a intentar començar bé una cosa que se sabia que acabaria malament com l'Estatut. Fem nostra la seva simbologia d'iniciar la redacció de la nostra nova constitució (en minúscules) en aquest petit indret de la Ribera d'Ebre i ens comencem a enamorar d'un altre bonic indret del nostre petit país.

*Post escrit per Joan Salicrú, cronista oficial de la tercera part de les vacances

Vacances (el viatge): 'Iscomar, Barato mola'

2009-08-17T00:43:00.003+02:00

'Barato mola', diu la promoció d'Iscomar. Sense exagerar-ho: Els entrepans del bar fan fàstic. Un membre de la tripulació obre una porta que dóna a la coberta i buida una galleda d'aigua bruta que regalima per les escales i va a parar al cap dels que passegen pel pis inferior. Els cambrers van descamisats. No hi ha premsa. Per estalviar-se, s'estalvien fins i tot la 'bona tarda'. Són impuntuals. Els camarots queden oberts i hi pot entrar qualsevol. T'obliguen a agafar camarot a la tornada (és de dia!). Tampoc mola tant.

Vacances (llocs): Cap de Cavalleria

2009-08-16T20:24:00.003+02:00

Vacances (llocs): El Toro: enllaços terrestres i divins

2009-08-16T20:16:00.002+02:00

Vacances (begudes): Binifadet i Favaritx

2009-08-16T20:09:00.004+02:00

L'expedició us recomana dos vins blancs fets a Menorca. Un d'ells és el Favaritx. Però el que més ens ha agradat i us recomanem especialment és el Binifadet. A la botiga val uns 10 euros i als restaurants es troba per entre 20 i 30 euros. Els restaurants estan obligats a tenir productes de la terra a la seva carta i els han de destacar perquè els clients n'estiguin al cas. Aquests vins són a pràcticament totes les cartes. De totes maneres, els entesos diuen que la relació qualitat-preu no s'ajusta a la qualitat. Que són massa cars, vaja. Encara en fan poques ampolles.

Vacances (la festa): El cavall

2009-08-16T20:05:00.002+02:00

Alaior. Són festes. La banda que toca en directe hi dóna un cert aire de Santes. Com Sant Joan a Ciutadella, però amb diverses diferències. Un noi del poble ens explica què és el que no s'ha de fer. Avisa que quan els forasters no respecten les normes, els 'tunden' perquè n'aprenguin. 'Penseu que si et cau un cavall a sobre et pots quedar paraplègic', diu el nostre cicerone. Malgrat aquesta advertència, i després de diverses rondes d'observació, val molt la pena atrevir-se a entrar i tocar els cavalls quan es recolzen només sobre les potes de darrera. Però alerta! És perillós posar-se d'esquena per fer-se una foto. Un parell de l'expedició ho poden corroborar. Se'ls ha tirat un cavall a sobre mentre s'hi posaven bé. Per sort, no han pres mal.

Vacances (la festa): No aneu a 'La Vela'

2009-08-16T20:03:00.002+02:00

Port de Ciutadella. Discoteca la Vela. No fa falta que hi aneu. S'hi aplega una barreja estranya de gent. El discjòquei només punxa les cançons dels discos patxangueros que no coneix ningú. Dolent. Molt dolent. Hi ha avis o nens, però no hi ha matisos. Els avis només destaquen perquè es fan passar per gent jove i enrotllada, com uns assidus del lloc i experts en les coses de la nit. Perdonin, però no cola. De totes maneres, tothom té dret a intentar-ho. Però el que fa por són els nens. Tractats contra l'acnè als 15 anys. Àvids de sexe. Maldestres que s'arramben barroerament a qualsevol cosa que bellugui. Les nenes, que ballen a l'estil go-go, es deixen tocar fins que els assetjadors consentits tenen la cigala a punt de rebentar la bragueta. Brut. Un espectacle.

Vacances (notícies): La falta de taxis

2009-08-14T22:20:00.003+02:00

Sobre la falta de taxis a Menorca en parlàvem ahir, i avui ha estat portada al diari.

Vacances (els llocs): Platja Gran i Cala en Brut

2009-08-13T19:04:00.004+02:00

Vacances (coneixences): Es menut és es més cagon

2009-08-13T18:55:00.003+02:00

Entrem a l'aigua sigil·losament, com si no volguéssim fer soroll. Som tres tios que temem el moment en què l'aigua arriba a la cintura. Com que per quedar cobert d'aigua s'ha de fer una excursió, la tensió no és un moment efímer com a les platges del Maresme. S'allarga en el temps. De lluny, sentim com tres dones riuen a l'estil lloca, com ho fan elles quan es reuneixen per sopar. Són dins l'aigua, i quan arriba el moment crític, el de l'aigua a un pam de la cintura, sentim que se'ns reparteixen.

-S'alt és per a mi.

-Es dels cabells llargs és meu.

-D'es menut me n'encarrego jo.

I, de cop, les tres dones se'ns abraonen com lleones i ens comencen a esquitxar. Uns aguantem com ho fa l'alcalde des del balcó quan el vacil·la la Momerota. Altres fugen. Una d'elles exclama:

-Es menut és es més cagon.

Pels que es pensin que això podria ser l'inici d'una història d'amor com la del Tonight Tonight de l'anunci de cervesa, només dir que les tres dones apareixen a la fotografia que encapçala el post. En efecte, podrien ser les chicas de oro.

Vacances (canvi de cromos): Un arriba i l'altra se'n va

2009-08-13T18:31:00.002+02:00

Vacances (el cinquè membre): Un taxista simpàtic: 'Vamosavere. Vostès estan de vacances, oi?'

2009-08-13T18:03:00.002+02:00

"Són 164 euros. Et surt econòmic. Es cotxo ratejava perquè no funcionava es sistema d'injecció". És el diagnòstic i la clavada del concessionari Renault de Ciutadella després d'una twingo fallada que ha engegat totes les alarmes. Ens ho han arreglat ràpid i bé, tot sigui dit. Mentrestant, un drama. Tot Menorca està sense cotxes de lloguer disponibles. Amb sort, es pot llogar un utilitari a preu de Mercedes si fas tractes de particular a particular. Els taxis tampoc donen l'abast. Mitja hora d'espera no te la treu ningú durant el dia. Si és de nit, el temps d'espera puja fins a un mínim de tres quarts d'hora. Però els taxistes ho tenen clar.

- Com és que hi ha pocs taxis?

- No hi ha pocs taxis, hi ha molta gent.

- Bé, és igual. Doncs com és que no hi ha taxis per tothom?

- Vamosavere. Vostès estan de vacances, oi?

- Sí.

- Doncs si s'han d'esperar, s'esperen. Ara no tenen cap pressa.

Més clar, l'aigua. I aquest no és l'accident més car del viatge. Un dels membres de l'expedició, que és expert en perdre ulleres de sol, ha continuat la tradició. Eren graduades...

Vacances (el menjar): Orada a la sal

2009-08-13T02:34:00.004+02:00

'Es Corb Marí' és sens dubte un dels millors restaurants de tot Menorca. Bon servei i bon menjar (no enganyo, són família). A la fotografia s'hi veu com un cosí meu i una cambrera netegen les orades amb temps rècord. Teníem clar que hi havíem d'anar a sopar algun d'aquests dies, però no sabíem què demanar. Això, fins que el gourmet Guillem Sánchez, que em va trucar pensant-se que estava laboralment operatiu, em va recomanar, precisament, el mateix restaurant. El restaurant, i el plat: Orada a la sal. Impressionant.

Vacances (els còctels): Xoriguer Fizz i Llaüt

2009-08-13T02:25:00.002+02:00

Xoriguer Fizz i Llaüt. Dues combinacions amb el gin Xoriguer com a protagonista principal. Després hem fet unes pomades. Alerta si no n'heu begut mai. Són traïdores.

Vacances (els menjars): Paella i cloïsses flamejades

2009-08-13T02:08:00.004+02:00

Avui hem tingut visita de dos mataronins amics que ens han vingut a veure a la casa que hem llogat. Hem preparat la seva benvinguda des de primera hora. Primer al mercat, i després xup-xup fins l'hora de dinar. Tot peix fresc, i acompanyat de pomada (abans de dinar) i d'un blanc Binifadet collonut (durant el dinar). La calor, la pomada, la quantitat de menjar i el cansament ens han portat a fer una migdiada al porxo.

Vacances (llocs): Macarella i Macarelleta

2009-08-12T17:20:00.003+02:00

Vacances (llocs): El port de Ciutadella

2009-08-12T17:05:00.003+02:00

Vacances (els llocs): Els Alocs i el Pilar

2009-08-11T01:29:00.003+02:00

A les cales del Pilar...

Vacances (el cinquè membre): twingo tour

2009-08-11T01:20:00.003+02:00

Twingo tour Menorca 2009. Un petit gran cotxe, amb moments XL: Pa-pa-ra-ra-ra-ra pa-pa-ra-ra-ra...

Vacances (l'equip): Ulleres, peus d'ànec i banyador

2009-08-11T01:14:00.001+02:00

Vacances (l'allotjament): Ideal vacances

2009-08-10T10:12:00.001+02:00

Porxo i pati gran amb barbacoa. Tres habitacions dobles. Dos lavabos. Cuina gran. Zona tranquil•la i sense turistes. A prop del mar. Ideal per quatre persones de vacances.

Vacances (el viatge): kh7

2009-08-09T18:02:00.008+02:00

'Con kh7 se irá. Si quieres me acompañas al cuartel y te dejo un poco'. És la conversa que hem tingut amb la Guàrdia Civil just després d'arribar a Maó i que ens registressin el cotxe en busca d'alguna cosa que no han trobat. Els agents eren joves i ens han semblat cordials. Tot fantàstic fins que els agents cordials han fet entrar el gos a dins d'un twingo a punt d'explotar. Ho han regirat tot amb un gos amb les potes brutes d'oli de camió que m'han deixat el cotxe fet una merda.

Nous reptes

2009-07-07T23:13:00.005+02:00

Marta Sierra, experiodista de la cadena SER, s’ha incorporat a la redacció en cap de l’ACN. Amb l’estructura reforçada, el director, Saül Gordillo, ha reestructurat en àrees el comandament periodístic diari. Sierra, Cap de Política. Laura Padilla, Cap de Cultura. Burgada, Cap de Societat. Tots tres, a les ordres del Cap de Redacció, en Salvador Cargol, que es fa càrrec d’Economia directament. Uns canvis que ens han d’ajudar a potenciar la mirada pròpia de la realitat nacional. Més equip. Més reptes. Més periodisme. Més feina.

La fotografia de dalt és de l'equip directiu de l'ACN. Amb subdirectors, redacció en cap, i el director al mig. A baix, l'equip direciu amb els delegats temàtics i territorials de l'Agència. L'equip que cada dia encapçala l'agència nacional de Catalunya. (Fotografies d'Albert Salamé)

L’endemà de la LEC: difícil però no impossible.

2009-07-04T02:27:00.003+02:00

Si CiU governés, “ho tindria molt difícil per concertar escoles que segreguin nens i nenes”. Difícil, però no impossible. El conseller Maragall ho ha dit en declaracions a l’ACN, l’única agència que l’ha entrevistat l’endemà de l’aprovació de la LEC.

El Govern. La Llei s’ha aprovat amb l’oposició dels sindicats de la pública. Però això només és una broma si es té en compte que la Llei ha provocat la primera fractura legislativa del govern d’Entesa. Els dos socis majoritaris han claudicat a les pressions d’Unió per garantir-se el suport de CiU. Han optat per deixar de banda el partit petit. Lleig. Feia falta una decisió valenta. Una decisió difícil, però no impossible.

Les escoles. No calia fer cap revolució. No feia falta carregar-se els concerts amb les 16 escoles de l’Opus, que reben 18 MEUR i separen nens i nenes. Però era una gran oportunitat per evitar que, l’endemà de la LEC, algú pogués interpretar l’opció d’establir nous concerts amb centres retrògrads i classistes. Està molt bé que els agradi aquest model, però les festes exclusives i casposes no les hauria de pagar un govern progressista. Si volen caspa, que se la paguin. Ni difícil, ni impossible.

El futur. La LEC ha de ser “una Llei de país”. Amb una vida llarga i estable. I aquí és on el Govern ha ensenyat la seva debilitat. Un Govern dèbil perquè la foto política de la Llei ha estat per al cap de l’oposició. Perquè el PSC ha preferit Artur Mas. L’ha preferit amb l’argument de la Llei de país. Però el retrat és el d’un Govern incapaç de posar-se d’acord amb una llei fonamental. Incapaç perquè ningú sap què passarà en la propera cita amb les urnes. Seria inexplicable que un govern CiU-PSC canviés una llei d’aprovació recent com la LEC. És per això que el PSC ha estat insolidari, però responsable. Sociovergència: Difícil? Impossible?

Foto: ACN

El primer llibre de Francesc Ponsa

2009-06-25T01:30:00.002+02:00

L'amic Francesc Ponsa ha escrit "De la ceguesa a la lucidesa". És el seu primer llibre, i l'ha dedicat a la literatura d'idees de Saramago. Em va demanar que li fes de teloner en un acte de presentació al centre cultural de Caixa Laietana i, òbviament, em vaig sentir molt afalagat pel seu oferiment. Aquesta és una fotografia que ens ha fet arribar en Ricard Navarro, que és qui va brindar l'espai a en Francesc.

Es tracta d'un llibre molt documentat i rigorós, i que aborda un aspecte que ningú fins ara havia tractat. En Fracesc ha destil·lat el pensament polític de Saramago després d'analitzar tota la seva literatura. El propi Saramago li va dir: "Gràcies per haver-me llegit i entès". A la presentació vaig remarcar que la primera part (gràcies per haver-me llegit) és cortesia. La segona (i entès) és el reconeixement d'un treball ben fet.

Sant Joan

2009-06-25T00:51:00.003+02:00

Mala peça al teler

2009-06-20T19:04:00.015+02:00

Una macrooperació venuda com el major desplegament de la història dels Mossos d'Esquadra. 700 agents que irrompen simultàniament en 71 tallers de la màfia xinesa. 77 detinguts i imputats per explotació laboral. I cap d'ells a la presó. 700 mossos per deixar 77 detinguts al carrer. Llibertat amb càrrecs. D'acord. Sense poder sortir del país. D'acord. Havent de presentar-se els dies 1 i 15 de cada mes als jutjats. D'acord. Però tots al carrer. De fet, és lògic que hagin acabat al carrer perquè ningú va a la presó per ser un explotador laboral. D'acord. Però el fracàs és evident. Va ser una primícia de l'ACN.

Molta roba i poc sabó

Les expectatives creades per la irrupció de la brigada mòbil a Mataró eren molt superiors al resultat final. Negar-ho seria absurd. Estic convençut que Interior tampoc s'esperava aquest resultat. No tindria cap sentit que els Mossos muntessin l'espectacle d'aquest dimarts si haguessin cregut que tots els detinguts quedarien en llibertat. Provisional i amb càrrecs. D'acord. Però en llibertat. I encara hauria estat més absurd que l'endemà, el sotscap de la Divisió d'Investigació Criminal, Josep Monteys, s'afanyés a explicar l'operació 'WEI' com una jugada mestre contra la màfia xinesa. I sí, segurament és cert que darrera d'aquests tallers hi ha una màfia, però si no ho han pogut demostrar, és que la policia ho ha fet molt malament. Absurd tot plegat perquè ara, la pregunta que alguns es fan, i se la fan amb tota la mala llet del món, és aquesta: 'On eren les armes de destrucció massiva?'

Tràfic d'humans

L'operació l'ha dirigit la unitat central de tràfic d'éssers humans, que no depèn de l'Àrea Bàsica Policial de Mataró. Això explica la falta de comunicació entre els cossos locals i nacionals de policia. Seria lamentable que les males formes del departament d'Interior cap a les autoritats locals tinguessin conseqüències en la relació entre els Mossos i la Policia Local. Sobretot, perquè la tasca de l'inspector Felip Garcia al capdavant dels Mossos s'ha distingit per la sensibilitat i proximitat amb la societat civil. El que no es podrà evitar és la mala imatge que el cos ha conreat, una altra vegada.

Ser cornut i pagar el beure

Els Mossos han actuat, i el problema se l'ha menjat Mataró. Més de 450 víctimes de l'explotació laboral que s'han vist desconcertades, sense saber què fer, deambulant i algunes d'elles dormint pel carrer. Sense allotjament i cabrejats. I aquest problema l'ha hagut de resoldre l'alcalde, Joan Antoni Baron, i el seu equip. Ho han fet amb una reacció ràpida per trobar sostre i resoldre dubtes. Però trobar solucions a contrarellotge és difícil. I en aquest cas, fer-ho a contrarellotge era innecessari.

Ja t'ho faràs

S'entén que en el cas d'una intervenció de 700 agents en una ciutat, el màxim responsable de la seguretat en el municipi n'hauria d'estar al cas. Baron és el president de la Junta de Seguretat Local, i no en tenia ni idea. Ho va revelar l'ACN i Interior ho va negar. Després, el secretari de seguretat i cap de la policia, Joan Delort, ho va atribuir a un error de protocol. Malgrat això, l'alcalde Baron ha estat lleial. Una lleialtat que costa d'entendre. Costa perquè el conseller Saura ha trigat tres dies –sí, tres dies!- a contactar amb Barón per interessar-se per la situació. Sense vergonya. En canvi, el primer dia es va dirigir als mitjans de comunicació per vanagloriar-se de la intervenció policial. I encara costa més d'entendre si es té en compte que les declaracions als mitjans les va fer a la inauguració de la T1, i allà hi havia l'alcalde accidental Ramon Bassas, a qui no van dirigir ni mitja paraula. L'alcalde no ha explicat la conversa amb Joan Saura. Sabent que Baron és un home geniüt, estic convençut que es van dir de tot menys amics. Però l'alcalde ha estat lleial, i això, donades les circumstàncies, també costa d'entendre. Em consta, en canvi, el sentiment de gratitud de tota la corporació cap al secretari per a la immigració, Oriol Amorós, que ha estat al peu del canó des del principi de la crisi.

Nevarà a Mataró?

2008-10-30T18:55:00.000+01:00

Foto de l'estació la setmana santa de 2005

MILÀ, un regal d'aniversari

2008-09-21T14:51:00.007+02:00

Arreveure

2008-09-06T14:48:00.007+02:00

GLORY DAYS
By Bruce Springsteen

I had a friend was a big baseball player

back in high school

He could throw that speedball by you

Make you look like a fool boy

Saw him the other night at this roadside bar

I was walking in, he was walking out

We went back inside sat down had a few drinks

but all he kept talking about was

Chorus:

Glory days well they'll pass you by

Glory days in the wink of a young girl's eye

Glory days, glory days

Well there's a girl that lives up the block

back in school she could turn all the boy's heads

Sometimes on a Friday I'll stop by

and have a few drinks after she put her kids to bed

Her and her husband Bobby well they split up

I guess it's two years gone by now

We just sit around talking about the old times,

she says when she feels like crying

she starts laughing thinking about

Chorus

Now I think I'm going down to the well tonight

and I'm going to drink till I get my fill

And I hope when I get old I don't sit around thinking about it

but I probably will

Yeah, just sitting back trying to recapture

a little of the glory of, well time slips away

and leaves you with nothing mister but

boring stories of glory days

Chorus (repeat twice)

www.youtube.com/watch?v=oOpIfbneeHg

Puta Renfe

2007-03-07T18:29:00.000+01:00

Ho sento però...

1. Una dona diu que els trens circulen amb retràs a causa d’una (altra) avaria.
2. Busco algú que m’informi de què passa.
3. Trobo 5 informadors que enlloc de repartir-se per l’estació es queden plegats petant la xerrada i recolzats a la paret.
4. Em dirigeixo a un d’ells per preguntar-li què passa i no m’entén (que consti que ni porto ferros a la boca ni tinc greus problemes de fonètica).
5. Sento que per megafonia expliquen que es tracta del mateix problema de sempre i, òbviament, tampoc ho saben explicar en català.

Suposem que, ara per ara, no es poden resoldre immediatament els problemes diaris dels trens perquè ja s’ha fet tard. D’acord, doncs que s'afanyin i ja serem comprensius. Miracles a Lourdes. Però si fem aquest exercici de generositat per guanyar-nos el cel, RENFE hauria d'entendre que almenys s’ha d’estar preparat per actuar en casos de problemes previsibles. I ni això.

Ho sento però...

Que se’n vagin a la merda!

Acudits sobre la TDT

2007-02-03T19:46:00.000+01:00

Un responsable de la TDT pública li diu a una directora de ràdio local que haurà de confeccionar continguts per al canal de televisió.

Jajajajajajajajajaja...

Un responsable de la TDT pública li diu a una cap de premsa que haurà de confeccionar continguts per al canal de televisió.

Jajajajajajajajajaja...

Ni pública ni privada: l’Anxaneta

2007-02-03T19:27:00.000+01:00

Aquest diumenge es presenten el llibre i l’audiovisual dedicats a l’etapa de l’escola Anxaneta com a centre privat (1965-1987). Coincidint amb aquesta presentació, i en qualitat d’exalumne, vull reivindicar l’Anxaneta com a institució. Reivindicar que més que pública o privada, l’Anxaneta ha estat una escola.

Els que vam formar part de l’Anxaneta durant l’etapa com a centre privat cometem un error si donem entitat pròpia a una etapa concreta de l’escola. Algú podria pensar que hi ha anxaneteros de primera i segona classe. Anxaneteros d’abans i després del 87. Algú podria pensar que n’hi ha uns quants que van d’autèntics i que la resta són, només, un succedani.

Ara, 20 anys després de la incorporació de l’escola a la xarxa pública, no és moment per recordar que "vam ser molt generosos". No és moment de pensar en els "peatges i renúncies" que va comportar el canvi de titularitat i que alguns s'entesten en repetir.

Lluny d’això, reivindico l’Anxaneta per sobre de disseccions que són cronològiques però poden sar malinterpretades com a qualitatives. La reivindico com una escola amb un compromís social dinàmic. Una escola que neix motivada per una dictadura. Que neix com a resposta a la manca de llibertats. Una escola que amb l’arribada de la democràcia perd tot el sentit i decideix renovar el seu compromís social amb la incorporació a la xarxa de centres públics. Una escola que aposta per la cohesió social i afronta el repte de la immigració. Una escola que es creu això de la igualtat d’oportunitats.

Les renúncies han valgut la pena, no? Em sento orgullós dels meus pares que, com la majoria, van voler reeditar el compromís de l’Anxaneta. Uns pares que han apostat pel projecte de l’Anxaneta i han prescindit de la seva titularitat. Altres pares d’altres centres van fer el contrari.

Operació arpons

2007-02-03T17:29:00.000+01:00

L’esquerra independentista ha estat reduïda. La batalla ha durat 45 minuts i l'operació ha estat un èxit. Els braç insurgent ha estat víctima d’una emboscada, captiu i desarmat per una anestèsia general, capsuloplàstia anterior i reinserció de labrum amb tres arpons. L’acció l’han materialitzat els bates verdes. Per la Pau i la convivència pacífica: Visca la Constitució del 82!

Alcalde o pubilla?

2006-12-30T17:06:00.000+01:00

No és la pubilla, és l’alcalde. Té a la seva disposició un cotxe oficial molt discret, i juraria que l’ha volgut així expressament. Si pot, arriba caminant a les inauguracions, festes de barri i actes socials. No se’n perd ni un. És un alcalde que dóna la mà, que toca i parla amb els veïns. Que pregunta per la família i es dirigeix a les persones pel seu nom. Diu l’alcalde Joan Antoni Barón que ho fa perquè li agrada sentir-se a prop de la gent. I jo m’ho crec. És més, n’estic convençut. I pels malpensats, quedi clar que no va en segones. N’hi ha que diuen que és electoralisme, però ell ha actuat d’aquesta manera des que el vaig conèixer, quan ell era regidor d’educació i jo un estudiant que defensava l’ensenyament públic des d'una organització d'alumnes de l’escola pública. Des de llavors que l'aprecio molt.

Els que vulguin parlar d’electoralisme –quina vergonya!- que es fixin en la milionària exposició del Mataró Millora. Ja ens explicaran quanta gent l’ha vist i després comptarem què ens ha costat cada visita. Però aquesta és una altra història.

Tornem a l’alcalde que vol estar a prop de la gent. Sovint, la nostra classe dirigent pateix el “síndrome del professor universitari”. Aquesta patologia es pot manifestar de dues maneres. En el primer cas, les seves víctimes teoritzen sobre una realitat caducada, que ha passat a la història. No tenen coratge per enretirar les cortines del seu despatx de catedràtic, mirar per la finestra i adonar-se que ja no es porten ni els pantalons acampanats ni les clenxes al mig. En el segon cas, més greu i cada dia més habitual, el síndrome es manifesta amb teories elaborades a partir del desconeixement. Sí, sí. No és que es construeixi un discurs basat en una societat arcaica, sinó que directament s’argumenta sobre una realitat desconeguda. Per exemple, quan es parla de l’ensenyament públic amb els fills a la privada. Quan es parla dels subsidis sense haver-se quedat sense feina. Quan es parla dels problemes d’accés a l’habitatge des d’una segona residència. O quan es propugna l’urbanisme intensiu des d’una casa en una urbanització.

A mi m’agradaria que, tal com reivindica el nostre alcalde, es tinguessin més en compte els sentiments. Que parléssim del que sent el desgraciat que no pot tornar a casa seva perquè encara no ha pogut marxar de casa dels seus pares. Que parléssim del deprimit que l’han acomiadat i no porta un duro a casa seva. Que parléssim del pobre alumne que no té paper de dibuix per aprendre a fer la bisectriu.

I, per cert, que parléssim també dels oblidats que estan en llista d’espera per operar, per exemple, de luxació d’espatlla reincident. Si, dels que estan en llista d’espera des del 2003, que n’hi ha uns quants. Dels que segons el president Montilla i la consellera Geli fa dos anys i mig que haurien d’estar operats. Quina barra! Com poden mentir d’aquesta manera? I després es queixen de l’abstenció!

Doncs resulta que avui el President de la Generalitat, José Montilla, i la consellera Marina Geli han visitat l’Hospital del Mataró. I resulta que el nostre alcalde els ha explicat que els pacients de l’Hospital estan tots molt contents.

Avui a l’alcalde que no se’n va del barri, a l’alcalde proper que té un peu al carrer i un altre al despatx, se li ha manifestat el “síndrome del professor universitari”. L’alcalde ha ensenyat l’hospital amb gran satisfacció. Em consta que des que ocupa el càrrec ha defensat els interessos de la ciutat davant de les administracions que ha calgut. Però un hospital amb les llistes d’espera que té el de Mataró és un hospital que no genera precisament satisfacció. Jo que sempre em dic que “no és la pubilla, és l’alcalde”, avui he pensat: “no és l’alcalde, és la pubilla”.

Meme del post preferit

2006-09-25T01:27:00.000+02:00

He descobert que no tinc cap post que destaqui per sobre la resta. Però el més greu és que em fa mandra llegir-me. Així que, mig de memòria, recordo que vaig quedar especialment satisfet -això he comprovat en pròpia pell que no és garantia de res- després d'escriure aquests:

He dormit amb una turca

La sèrie de tres posts sobre una operació al cor

Els actors dels premis butaca

Berberetxus interruptus

Així responc la el meme aquest que m'han enviat la Núria Aguilar i l'Eli Solsona.

Passo aquest virus a:

La City des de la teulada (Londres)

2006-09-07T21:35:00.000+02:00

El plaer i la mandra

2006-09-07T21:23:00.001+02:00

Mandra. Com quan m’he de dutxar després d’un dia molt cansat. Com quan estic mig adormit al sofà i m’he d’aixecar per anar a cap al llit. Com quan t’has de llevar aviat per no fer tard. Com quan faig una trucada per resoldre un problema pendent. Com quan he de sopar a casa quan he quedat per sortir de nit. Com quan he d’anar sol a un acte social. Així és com em sento quan he d’anar a sopar amb els companys de carrera a Barcelona. Sí. Fa mandra. Però... i el plaer que provoca? No us passa?

D’entre els meus comensals de Barcelona, n’hi ha dos que tenen blog. Un És l’Enric Tomàs, que se’l va crear ja fa temps, però no ha tingut la decència d’escriure-hi ni un sol dia! L’altre, és en Francesc Viver. Ell s’ha aficionat a la blogosfera de Mataró i coneix tots els links d’aquest blog. Pot ser que us saludi pel carrer si us el trobeu per la gran capital.

Els sopars amb ells em fan mandra. Tren cap a Barcelona. Trucada de telèfon perquè m'expliquin quin metro he d'agafar. Trucada perquè em guiïn fins al restaurant. I bus nit de tornada. Però els sopars no deceben mai. Una part de la conversa canvia, però les anècdotes es repeteixen cita rera cita. De fet, haúríem de començar a fabricar noves anècdotes. En podríem parlar al proper sopar, que ha de ser aviat. Pffff... Quina mandra.

De vacances, encara

2006-08-25T14:04:00.000+02:00

Segona i última etapa de les vacances. Aquesta vegada, a la banda catalana dels Pirineus. Em conviden a passar sis dies a Farrera. Companyia agradable. Vistes immillorables. Les úniques preocupacions són necessitats primàries. És tot el que NO SERÀ a partir de dilluns.

La derrota

2006-08-15T21:38:00.000+02:00

Les tenia per revelar des de principis de setembre de l’any passat. Em temia el pitjor. I efectivament, sembla evident que he perdut el duel fotogràfic. Manuel, faig oficial la meva derrota. No arraconaré mai la química, però vist el resultat me n’he comprat una de digital.

De vacances

2006-08-14T18:34:00.000+02:00

4 persones. L'equipatge de les quatre persones. Un Kia Picanto. Els Pirineus Francesos. 1400 quilòmetres de carretera.

Mis amigos son unos malhechores

2006-07-09T22:38:00.000+02:00

Em diu que té una reunió amb algú important. Que després em truca i m’ho explica. I després, arriba i només m’explica que ha tingut la reunió. Pregunto insistentment que què n’ha tret. M’insinua que una nova feina. Però malgrat la meva insistència es tanca en banda. No vol dir-me res fins el divendres al vespre. Feia temps que havíem quedat per dinar, però al final va voler canviar-ho per un sopar. Divendres al migdia em truca un altre amic i em pregunta si ja sé que a un company nostre li han donat feina a les altes esferes. Truco al company comú, que continua negant-se a confirmar-me res. Al vespre, em passa a buscar per la feina. Anem a sopar plegats i espero que em reveli el què de la reunió. Quan arribem al restaurant, sobren les explicacions. *Evidentment, començo a lligar caps. Em recorden que tinc uns amics que no me’ls mereixo. Els porus em vessen felicitat. Em demanen unes paraules que no tinc. I ara, que ja ha reposat la sorpresa, penso que –amb un parell de copetes de més- els hauria pogut cantar això d’en Joan Manuel Serrat:

Mis amigos son unos malhechores

convictos de atrapar sueños al vuelo
que aplauden cuando el sol se trepa al cielo
y me abren su Corazón como las flores.

Mis amigos son sueños imprevistos
que buscan sus piedras filosofales,
rodando por sórdidos arrabales
donde bajan los Dioses sin ser vistos.

Mis amigos son gente cumplidora
que acuden cuando saben que yo espero.
si les roza la muerte disimulan,
para ellos la amistad es lo primero

Moltes gràcies

*Dedicat

El pragmatisme i l'Estatut

2006-06-10T15:31:00.000+02:00

SÍ. En Zapatero va mentir. Cert. Aquest no és l’Estatut del 30 de setembre. D’acord. Aquest Estatut ha perdut suport durant el seu viatge a Madrid. És veritat. Ens van fer il·lusionar molt i la majoria estem cansats i defraudats. Però una cosa no treu l’altra. S'ha de votar “SÍ” per pragmatisme. Quatre motius:

Votar NO és anar enrera. Catalunya, la locomotora de la reforma estatutària de l’estat, es quedarà encallada al 1979 i, en canvi, la resta d’autonomies aprovaran els estatuts del 2006, el 2007, el 2008... Menteixen els que diuen que ens quedarem igual. Ens quedarem enrera. El nou estatut no és la panacea, però és millor que el vigent.

Només el PP pot votar NO. El No és l’opció dels que no poden aspirar a governar Catalunya. Perquè votar no és renunciar al que ningú discuteix. És negar-se a millorar l’autogovern. Algú podria entendre que un president de la Generalitat que hagués votat NO volgués desenvolupar els avenços del SÍ?

La referència és l’Estatut del 1979. No podem comparar l’Estatut que es duu a referèndum amb l’Estatut del 30 de setembre. L’hem de comparar amb l’Estatut que tenim vigent. Aquest, el que tenim ara, és el que es va negociar amb la resta de l’Estat ara fa 27 anys. Les millores o els retrocessos no són respecte el del 30 de setembre.

El SÍ és l’única garantia de progrés. Ara, només un "SÍ" pot assegurar la millora de l’autogovern català. El SÍ és la seguretat i l’horitzó. El “no” és un futur incert. Amb un nou prcés, ningú pot assegurar un Estatut millorat.

Les petites coses

2006-05-30T01:41:00.000+02:00

Després d'un sopar carregat amb en Joan a casa de l'Eloi i la Núria, discutim apassionadament sobre el valor de les petites coses en un bar de copes del matarocentrisme. Què són les petites coses? Les que ens fan feliços després de la jornada laboral. Riure'ns del mort i del que el vetlla. Després, riure'ns de nosaltres mateixos perquè no sigui dit. És dilluns a la nit i, mira, em permeto la llicència de fer el que sempre considero cursi, innecessari i exhibicionista: l'exaltaxió de l'amistat -segur que quan demà em llevi pensaré que no hauria d'haver begut tant-. Les petites coses són, per exemple, discutir sobre el valor de les petites coses després d'un sopar improvisat amb en Joan a casa l'Eloi i la Núria.

Ja n'hi ha prou

2006-05-15T13:32:00.000+02:00

Us proposo un exercici. Compareu aquest discurs amb aquest altre. Potser que algú els hi pari els peus, no? Fins i tot són més diplomàtics els de la Plataforma per Catalunya.

Post de justícia (WPW IV)

2006-04-06T14:11:00.000+02:00

Després de la intervenció, una ambulància ens porta cap a l’Hospital de Mataró altra vegada. Estic al llit amb la cama estirada. No la puc moure durant 24 hores. Començo a notar les picors de l’afaitada. I comencen les visites. Les que espero i les que no. Em passa el mateix amb les trucades, els sms i els mails. M’adono que sóc un afortunat. Lluny de voler exhibir la fortuna, el que faig és donar les gràcies a una família i a uns amics que no me’ls mereixo. Des de portar-me s sopar peix al “Bar del Puerto” d’Arenys de Mar fins a l’escorta de la sortida triomfal per la porta de l’Hospital. Moltes gràcies perquè l’ajuda fa falta quan algú la necessita.

D’altra banda, tampoc volia deixar de dir que l’atenció del personal de l’Hospital de Mataró i el del Clínic ha estat excel·lent.

Estimulació cardíaca (WPW III)

2006-04-05T23:40:00.000+02:00

Amb els catèters penetrats, la doctora em tranquil·litza. “Oriol: aquest és tot el mal que t’havíem de fer”. Com si ella fos un emperador romà i jo un cristià condemnat a morir als lleons, li responc un insistent “moltes gràcies” de plebeu indultat. Només tinc anestèsia local a la cama. Ho veig tot i estic conscient. Suposo que els nervis em fan una mala passada i, a mitja intervenció, començo a riure com un posseït. M’aturo, en sec, quan m’adono que el personal em mira com es mira als que han explicat un acudit que no fa puta gràcia. M’arreglen. Després d’arreglar-me, em posen a prova. És el moment en què tinc una acollonida ecosicialista (que vol dir que m’espanto de debò). El cor se’m dispara i tot jo semblo un budell fent moviments peristàltics. Veig que la pantalla que marca els batecs del cor es torna boja. La meva expressió és de “què cony passa”. Sento com si em tornessin als lleons. Una infermera, assenyalant la pantalla com si es tractés de la tele, em diu que “són ells”. Que no m’espanti, que la doctora dolça i guapíssima m’estimula el cor per veure que tot funciona correctament. 5 minuts i em treuen els tubs. Ja ha passat tot. El cor està com nou, però la doctora em continua estimulant.

La penetració de la doctora (WPW II)

2006-04-05T21:23:00.000+02:00

Després del comitè de benvinguda, em dirigeixo a una sala d’espera per entrar al quiròfan. Hem arribat puntuals. Són la una. A la una i cinc em fa l’efecte el vàlium. Aconsegueixo relaxar-me fins a un quart de quatre. Dormo. Em desperto. Passen més de dues hores de l’horari previst quan les infermeres del Clínic em diuen: “t’ha arribat l’hora”. I jo penso: “collons!”. M’ho haurien pogut dir menys tràgicament. La doctora em ve a buscar. M’acompanya caminant fins a la taula d’operacions. És guapíssima i dolça. No deu tenir ni trenta anys. Parla un català exòtic. Per l’accent i la fesomia, dedueixo que deu ser dels països de l’est. Sort que els nervis em tenen posseït. Em diu: “despulla’t Oriol”. Sort! Sort! És que juraria que, sense els nervis, evitar segons quines concentracions sanguínies hauria estat impossible. Mentre penso en banalitats com aquestes, m’adono que la doctora em penetra suaument. Malgrat tot, em fa mal. Ha estat la meva primera vegada.

Tu ets el de la tele? (WPW I)

2006-04-05T16:15:00.000+02:00

- Ets l’Oriol?
- Sí.
- Mira que sóc la Glòria, de l’Hospital de Mataró.
- Digues Glòria.
- Que demà ingresses per una intervenció. I et truco per avisar-te que abans d’operar-te has d’anar afaitat.

Que ingenu. D’entrada, penso: “Com són a l’Hospital, que no els agrada la gent barbuda”. Però acte seguit, la Glòria afegeix:

- Et truco perquè hi ha gent jove a qui li fa vergonya que l’afaitem nosaltres.

Ara sí que ho entenc. El que m’han d’afaitar no és la barba. I efectivament. Em deixen peladet. Així, sense pèls, hi ha algunes dimensions que canvien. Faig aquesta reflexió mentre la Glòria em passa la fulla d’afaitar. Ho fa amb molta professionalitat, i anem parlant de la vida. Mai ningú m’havia preguntat si jo era el de la tele mentre m’afaitava l’escrot.

Després, viatge cap a Barcelona. Direcció a l’Hospital Clínic. Arribem en ambulància. Ens espera un comitè de benvinguda. Un fiambre que s’emporten cap a la funerària just en el moment que penetro a les entranyes de l’edifici.

*PATRULLES VEÏNALS

2006-03-20T14:23:00.000+01:00

Imaginem-nos que una associació de veïns considera que en el seu barri hi ha poca seguretat. És un supòsit comú en moltes ciutats. Ara imaginem-nos que aquest municipi propugna la participació com un dels seus principis. Aquest supòsit també és habitual. Algú entendria que, amb l’argument de ciutat participativa, l’ajuntament demanés als veïns es posessin l’uniforme de policia i agafessin les armes i els cotxes patrulla per acabar amb la delinqüència? Oi que no? Doncs calcem-nos! Podria ser que alguna cosa semblant passés a Mataró. Resulta que algunes entitats pretenen fer els seus propis programes a l’emissora de ràdio municipal que entrarà en funcionament aquest estiu. Una intenció que compta amb el recolzament de l’ajuntament.

Una ràdio de ciutat es fa amb una estructura professionalitzada. Amb una aposta ferma pel rigor, el contrast i el pluralisme. Tothom exigeix l’objectivitat als periodistes i, en canvi, ningú entén que les entitats són col·lectius d’aficionats a les puntes de coixí, els coloms i els castells, però no professionals de la comunicació. A aquestes entitats se’ls pot demanar tot sobre les puntes de coixí, els coloms i els castells, però no se’ls pot exigir que siguin les garants de l’article 20 de la Constitució. És per això que es corre el perill que, sense professionals, la ràdio es converteixi en un pamflet en què, per exemple, es convoquin manifestacions enverinades. Els mitjans de comunicació local ja no són escoles de periodisme. Ha costat molt donar una imatge sòlida del periodisme de proximitat. Ara, només falta que aquesta imatge no se la carregui l’ajuntament de Mataró. La societat civil s’ha de veure reflectida en la programació de la nova emissora municipal de Mataró, però en cap cas hauria de participar en la seva producció. No confonguéssim la participació amb la professionalitat.

*Article publicat a la revista "Valors"

Et puc fer una pregunta?

2006-03-16T01:06:00.000+01:00

No ha passat res. Has estat fora i fins i tot hem perdut el contacte. La relació s'ha refredat i pràcticament no sabem què dir-nos quan ens veiem. Malgrat això, tots dos sabem força coses de l'altre. O potser ni això. Com que no compartim els amics, ni el lloc de residència, ni el lloc de treball, només sabem l'un de l'altre el que nosaltres mateixos ens hem explicat un diumenge al matí, sopant, entre copes i alguna bossa de patates (olives no, que no t’agraden). Sempre acabàvem parlant de sexe, però mai practicant-lo –quina putada-. Sabem el que un i altre hem volgut donar a conèixer. I quan no parlàvem de sexe ni fèiem filosofia barata, ens explicàvem la nostra part més amable. Els nostres triomfs. Algun defecte dels que queden bé al currículum. Alguna ferida. Però per no saber, no ens sabem ni la pudor dels nostres pets ni com ens motejaven a l'escola. Un dia, com qui no vol la cosa, et vaig ensenyar la canya, però no vas picar. Em quedo amb el dubte de què hauria passat si enlloc d'ensenyar-te la canya, t'hagués tirat la xarxa. Vols dir que t'hauria pogut menjar? Un dia m’ho has d’explicar!

María i Cristina

2006-03-11T22:05:00.000+01:00

Maria Rodríguez

Coneguda perquè es va desmaiar mentre enregistrava el ple en què l’alcalde Barón va prendre possessió de la vara. No va fer falta que ningú cridés si hi ha havia algun metge a la sala. Quan es va despertar, va veure la cara del doctor Esperalba. Tímida i introvertida. Segur que quan ha llegit aquestes ratlles li han pujat tots els colors. És molt callada i, potser és per això que, quan obre la boca acostuma ser incisiva. Fa favors. I és bona persona perquè els fa als seus millors amics i als pitjors enemics. Quan la vaig conèixer no en donava un duro. Ara, ella forma part d’aquelles amistats amb qui no surts a sopar cada cap de setmana però que no tenen preu. S’ha fet un blog i és aquest.

Cristina Gil

Quin caràcter! Millor tenir-la d’amiga que d’enemiga. La veritat és que, encara que és molt atractiva, mai em vaig proposar conèixer-la. En canvi, ja fa força temps que som amics. I això que el meu caràcter també és una mica complicat. Per mi va ser un honor anar al seu casament. El primer en què una amiga m’ha convidat. M’agrada parlar-hi. És més gran que jo i se li nota –alerta! Vull dir que se li nota de cap, no per les arrugues, que encara no en té-. Una persona amb opinió. Que no es deixa influir i sap nedar contracorrent. Malgrat això, és humana i, com a tots, de tant en tant li patina la neurona. Me l’estimo molt. Sap que em té. I espero que no trigui gaire a tornar-me a convidar a una pizza suya al pis que s’ha comprat a Mataró. Aquesta és ella.

Em fa mandra, però en tinc ganes

2006-03-09T01:11:00.000+01:00

És dijous a la nit. Són dos quarts de nou i apareix una finestreta de color blau intermitent a la pantalla de l’ordinador. És l’Enric en una conversa de messenger. “- Arribaràs a temps?” Abaixo el cap i deixo anar un “- Pfffffffff!”. Com que no és la primera vegada del dia que sospiro, la meva companya de feina ja em pregunta què cony em passa sense gaire energia. Us ho imagineu, no? “- què et paaaaaaaaaaaassa ara?” Un què et passa poc enèrgic. Un què et passa arrossegat. De fet, qualsevol que em conegui sap que si hagués estat una fatalitat, enlloc de sospirar m’hauria aixecat esperitat de la cadira i hauria fet un cop de puny a la taula. Total. Que l’Eli se’m queda mirant. Em mira i comencem una d’aquelles converses que podríem tirar enregistrada cada vegada que algú dels dos té un sopar fora del Maresme:

- És que tinc un sopar a Barcelona...
- Doncs no hi vagis
- És que hi vull anar, que no ens veiem mai
- Doncs ves-hi
- Però és que cony, no ho puc evitar
- Què?
- Em fa molta mandra

Havíem quedat a les 21.30 al Zurich de Pça Catalunya. A aquesta hora jo agafo el tren a l’estació de Mataró. Arribo una hora més tard. Com sempre, tenen el detall d’esperar-me fent unes cerveses. Anem a buscar restaurant. Amb una mica de sort en trobarem algun que ni sigui modern, ni et posin un plat molt gros amb poca teca, ni et cobrin com si haguessis menjat per un regiment. Ells, que són llicenciats, em pregunten que si he aprovat alguna assignatura més. Jo procuro no respondre. Parlem dels èxits i els fracassos laborals. Dels objectius professionals. De l’última vegada que... I d’aquella professora que ens hauríem... I sempre acabem posant les mateixes anècdotes sobre la taula. Després de sopar, si hi ha temps fem una copa. Ells se’n van cap a casa. Jo cap a la parada del bus nit. Jugo a veure si conec la gent que agafa el mateix autobús que jo. Espero trobar-m’hi alguna maresmenca. Espero no marejar-me ni treure tot el sopar. El proper sopar serà a Mataró. He de triar un bon lloc perquè, la propera vegada, no em costi tant convèncer-los de fer els sopars al Maresme.

Els nervis de l'Eli

2006-02-14T23:12:00.000+01:00

Buenazz-e-nochezz. Ens diuen al turc del carrer Churruca de Mataró. Hi anem sovint. Sempre repetim la mateixa cerimònia. Després de la salutació cordial amb una fonètica al més pur estil del “primo Lary” –aquella sèrie de TV que em sembla que feien anys enrera a Canal +)- se’ns acosta un cambrer somrient que ens ve a col·locar aquells paperets que es posen sobre la taula on hi ha escrit el “bon profit” amb tots els idiomes. És típic. Suposo que aquest va ser, ara ja fa uns quants anys, el primer símptoma de la globalització. Doncs després de col·locar el paperet, diem al cambrer que, com sempre, només prendrem dues claretes. I després, el cambrer ens castiga i ens retira el paper, però ho fa sempre amb aquell somriure. Mai se li esborra de la cara. Potser és família d’en Toni Cabré. Després ens porta la clara. I, com sempre, ens decidim a demanar unes braves. Com sempre, primer ens porten les patates i, després, li hem d’explicar que braves vol dir amb salsa picant. Amable, amb el somriure de Toni Cabré, ens porta la salsa. Ho fem sovint. Avui però, l’Eli Solsona estava nerviosa. Això no passa gaire sovint. Es mirava el rellotge i no m’escoltava. Amb el peu, feia com si toqués la bateria, però al bar no hi havia cap instrument. Estava nerviosa. Hem marxat del bar turc. El cambrer ens ha dit que muchazz-e-grazziazz. I l’Eli se n’ha anat corrent cap a casa seva. Volia mirar per la finestra.

Organització d'empreses periodístiques

2006-02-08T00:20:00.000+01:00

ANGOIXA. 4 PSIQ Malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d'un perill imminent, indeterminat, davant el qual hom resta impotent.

ANGOIXA. 5 ACDE Marçal Sintes. Organització d'Empreses Periodístiques. Rendiment de l'Actiu. Rendiment del Passiu. Balanç actiu dinàmic. Valor nominal de les accions...

an_goi_xa.

Meme hàbits poc habituals

2006-02-01T22:41:00.000+01:00

Malgrat que en Francesc Amat fa unes observacions molt encertades sobre això dels memes, em fa còmplice d'aquesta collonada quan em demana que continui la cadena. I jo, malgrat que comparteixo les seves observacions, també continuo el puto meme aquest. També l'Oriol Rodríguez m'envia la cadena que ara continuo. Hàbits poc habituals i rareses. Allà van!

1. Obsessió per les portes tancades. Les portes obertes em posen nerviós.

2. Critico, quasi sempre en veu alta, la manera de conduir dels que em porten de paquet al cotxe. I si. Ho faig sense tenir el carnet de conduir.

3. Si puc triar entre fer un trajecte a peu o fer-lo en transport públic, sempre trio fer-lo a peu. M’és igual que faci fred o que trigui el doble. El transport públic no m’agrada.

4. No suporto que em toquin la taula, els calaixos ni l’ordinador de la redacció. M’irrita que em toquin... els objectes del meu lloc de treball i en defenso un ús molt respectuós.

5. M’encanten les cançons dels grups de música infantil. Me’n baixo d’internet, em compro discos i me’ls escolto sovint.

I malgrat que és una collonada, passo el relleu a l’Eloi Aymerich, En Pere Rubí, en Joan Lleonart, En Manuel Cuyàs i en Francesc Ponsa. Si no ho feu, tranquils que no us passarà res dolent.

La postura de l’escarabat

2006-01-29T23:36:00.000+01:00

Qui més qui menys ha intentat provar unes quantes postures. Doncs el divendres me’n van ensenyar una altra. Es diu la postura de l’escarabat. S’agafa el coixí i es doblega. T’estires bocaterrosa amb el front a sobre del coixí, però amb el nas i la boca sense tocar-lo. Així corre l’aire. Es tracta d’una postura per combatre el mareig després d’una nit amb una copa de més. Ja he tingut temps de provar-ho. La veritat és que no m’ha servit de gaire. Malgrat tot, pot ser que si, que efectivament funcioni. Però és que això de les postures, és millor que t’ho ensenyin en parella.

Carbó per la Policia Local

2006-01-12T02:14:00.000+01:00

Després de la cavalcada dels reis, tothom espera la visita de Ses Majestats. Però no hi ha ningú que esperi la visita d’un home de 31 anys amb la cara tapada i un ganivet a la mà. Malgrat això, un individu d’aquestes característiques va entrar a una botiga de fotografia de Cerdanyola i se’n va endur uns 600 euros. El Capgros.com ho explica en aquesta informació que dilluns va emetre l’informatiu 24 Hores de Televisió de Mataró.

Després de l’emissió en directe de la cavalcada, rebem una trucada que ens alerta d’un atracament en un establiment de fotografia situat al costat de la parròquia de Maria Auxiliadora. L’Elisabet Solsona i jo agafem la càmera, el foco, les cintes i les bateries i ens dirigim cap allà.

Quan arribem, l’atracador ja ha marxat. Només queden les patrulles de Mossos d’Esquadra i Policia Local. Trec la càmera i em poso a gravar. A l’instant, apareix un agent de la Policia Local que m’exigeix que deixi de gravar. Aquest agent ignora que:

1. La seva feina és garantir l’exercici dels drets i deures dels ciutadans
2. Que tinc tot el dret d’enregistrar les imatges que consideri oportunes sempre que estigui a la via pública
3. Que si m’impedeix que enregistri imatges des de la via pública, està vulnerant l’article 20 de la Constitució Espanyola
4. Que malgrat les seves ordres, no he apagat la càmera i estic enregistrant la conversa

D’acord. Els policies no són juristes. És per això que suggereixo a l’agent en qüestió que consulti l’ordre que m'ha propinat amb la seva superior. Ho fa. Espero que després de parlar amb la seva responsable s’acabi el problema, però no. Contemplo estupefacte com l’home m’ordena que marxi d’allà. Diu que estic en un recinte de seguretat i que he de marxar uns quants metres enllà. Sobre això, aclarir que:

1 Els recintes no han d’estar expressament senyalitzats amb cinta de policia. Cert. Però, en qualsevol cas, la restricció de l’accés ha de ser la mateixa per als mitjans de comunicació i la resta de veïns. En canvi, les imatges demostren que l’accés era lliure, excepte per als periodistes de TVM que estàvem treballant.
2. A l’interior de l’establiment, només hi quedaven les víctimes de l’atracament, que no estaven ferides. Per tant, no hi havia perill ni motiu per a crear una zona de seguretat.

Però això no és tot. Quan ja han tancat la botiga i la policia abandona l’establiment, truco a la cap de torn per explicar-li el que ha passat. Ho faig amb ànim conciliador. Per evitar que es repeteixi i perquè algú expliqui a l’agent en qüestió que l’ha cagat fins al fons. Doncs la sorpresa és que:

1. La cap de torn diu que està al corrent de tot i que beneeix l’actuació de l’agent
2. Justifica que NO se’ns hagi deixat gravar perquè ho han demanat les dependentes de la botiga, com si les dependentes ens poguessin autoritzar o prohibir que gravem a la via pública
3. Afirma que han actuat preventivament perquè no saben si hauríem fet un ús ètic de les imatges
4. Em diu que no ens entendrem i que té molta feina i no em pot atendre

Ara resulta que la cap de torn es pensa que és en Pipo Carbonell. Pleguem. És dijous a la nit. Queden tres dies de vacances i el dilluns decidirem què farem amb aquesta informació. I arriba dilluns. I malgrat que fa quatre dies que l’ajuntament té constància del que ha passat, les disculpes no arriben. El cap de la policia local demana veure les imatges abans de fer qualsevol rectificació. Reitero que amb les meves paraules n’hi ha d’haver prou per aconseguir una rectificació. La rectificació no arriba i si el cap de la policia local vol veure les imatges haurà de posar-se TVM. S’emeten les imatges i la conversa que vaig tenir amb el policia. Es demostren totes les acusacions. Dos dies després arriben les disculpes. Espero que serveixi perquè no es torni a repetir.

Algun torracollons dirà que la policia m’irrita. Té raó. Però ningú pot dir que tingui mala llet. Aviso que vull una rectificació quatre dies abans d’emetre la informació. Dic que si arriba la disculpa, farem veure que aquí no ha passat res. Malgrat això, la disculpa no arriba. Per tant, només ens donen una opció per defensar-nos dels que ens impedeixen fer la nostra feina: retratar la prepotència policial.

El dret a la informació és un dels principis bàsics d’un sistema democràtic. Per tant, l’actitud del cos de la Policia Local la nit del 5 de gener no ha estat pròpia d’un cos que vol estar al servei del ciutadà. Una actitud com la descrita no es pot tolerar ni entendre. El més ridícul de tot és que aquesta operació era de la policia autonòmica i no de la local.

*Foto: O.R. Capgros.com

Menjar-se el nap la nit de reis

2006-01-07T15:12:00.000+01:00

Em trobo una amiga pel messenger. Un d’aquells contactes amb qui coincideixes quasi cada dia, però amb qui no parles quasi mai. Parlem, no sé ben bé per què, de la nit de reis. Ella, que és maresmenca, no sap que Arenys de Munt i Arenys de Mar celebren la nit de Naps i Cols. Li explico el que significaria si jo li portés un nap. I també li explico el que significaria si ella em correspongués amb una col. Podria ser que hi anéssim, cadascú per la seva banda, i que ens trobéssim allà.

En Pol i en Ferran, decideixen que, sigui quin sigui el nostre destí (o el Clap o els dos Arenys), portarem tres naps (encara que tots tres junts càpiguen a la butxaca de l’abric d’en Pol). Al final, per motius diversos, no vaig ni al Clap ni a Arenys. I quasi que millor... En Pol i en Ferran van tornar a casa menjant-se els naps. I segur que jo no hauria estat l’excepció. Encara que és la nit de reis, Melcior, Gaspar i Baltasar segur que no ens poden dur la Lluna en un Cove.

Hi ha coses que no canvien

2005-12-30T19:28:00.000+01:00

Se sent el motor d’un cotxe atrotinat. Per ell, no hi ha “plan renove”. Baixa del cotxe, i porta la mateixa indumentària de sempre. Un vestit marró clar. Camisa blanca i corbata negra. A sobre, una gavardina, també marró. Per ell, la moda no existeix. Baixa del cotxe i comença a parlar. Se li sent aquella veu afònica. Per ell, l’Algileptol no existeix. Si ha dit alguna cosa, segur que ja ha parlat de la seva dona. Encara que ningú l’ha vist, és real i és la mateixa. Per ell, el divorci no existeix. Sembla tonto, però no ho és. Pregunta i pregunta. Mareja la perdiu fins que decideix que se’n torna. I quan el sospitós també es gira, respira tranquil i se’n torna, ell es despenja i fa la pregunta letal que li servirà per resoldre un altre cas de manera implacable. Per ell, la impunitat no existeix. El temps passa. Ens fem grans. Tot canvia, però a TV3, el recanvi de Colombo no existeix.

Les notícies de l'any

2005-12-29T20:02:00.000+01:00

1. Àmbit personal. La mort de la meva àvia materna.

Les notícies més importants sempre formen part de l’esfera personal. Els que em coneixen saben que sovint parlo d'ella. "La meva àvia deia..."

2. Àmbit local. En diré tres.

a. El “Cas Llansó”
b. El “plagi” del cartell de Les Santes
c. El tercer premi de la rifa de Nadal

Perquè totes tres han estat inesperades i se n’ha parlat molt. Han estat bombes informatives. No obstant això, no considero que cap d’aquestes tres notícies hagi estat el més important que ha passat a Mataró durant els darrers dotze mesos.

3. Àmbit nacional. La defensa que de De Madre, Mas i Carod fan de l’Estatut al Congrés dels Diputats.

Dono per fet l'encàrreg que m'han passat en Joan Lleonart primer, i l'Elisabet Solsona després. I jo passo el mort a:

Francesc Ponsa, llicenciat en Comunicació Audiovisual i regidor d'ERC a Cabrils
Esteban Seras, Realitzador de TV
Videorevolución
Enric Tomàs, periodista (a veure si així l'encetes!)
Pere Rubí, Carnet Esportiu

Tranquils, que si no ho feu, no follareu ni més ni menys, ni us caurà un piano pel cap, ni cap cosa dolenta.

A tots els amics i coneguts:

2005-12-24T18:17:00.000+01:00

Que entre tots fem un món on les flors no es panseixin quan encara són poncella!

Bones festes.

Confesso que m’ha tocat!

2005-12-23T22:39:00.000+01:00

Ho he de reconèixer. Hi ha gent que se n’amaga, però jo no tinc cap problema en dir-ho. M’ha tocat. Sí. M’ha tocat la moral. Molt mesquí, però si. Em fa molta ràbia veure que algunes persones que conec s’han fet milionàries d’un dia per l’altre. Jo també havia comprat un dècim. M’ha costat 20 euros. No em tornen els calés i, a sobre, he d’explicar a tothom que Mataró és tota una festa. I una merda! Jo no faig festa. Jo no estic content. Jo estic gelós i cansat. N’estic fart que em diguin coses com: “els diners no fan la felicitat”, “desafortunat en el joc, afortunat en l’amor”, i “a veure si et toca el niño”. Mireu. No tinc un puto duro. Ja no tinc diners per comprar la rifa del niño. I, a més, estic solter. Sóc de Mataró, però l’únic que m’ha tocat són els collons.

"Se m'ha petat el condó"

2005-12-21T02:24:00.000+01:00

“He tingut el típic rebentón i tal”. Un noi que desconeix el terme mig entre la timidesa i l’exhibicionisme, explica a crits que ha tingut un accident amb la nòvia. Diu l’excusa més recurrent. Que se li ha petat el condó. Per fer-ho més creïble, afegeix que la comanya “ha notat una mica de cosa calenta”. Per mi no cola, i diria que tampoc li cola al recepcionista d’urgències. Total: que el paio vol la píndola del dia després. Diu que “pot ser que no passi res, però que per si un cas...” Però com que la pobra noia que duu “la cosa calenta” a dins s’ha quedat a casa, aquest individu s’ha de pintar la píndola a l’oli. De totes maneres, li diuen que encara li queden 72 hores per poder-se-la prendre. Ha dit que tornaria demà.

Ha passat ara fa tot just uns minuts a l’Hospital de Mataró. Afortunadament, aquesta vegada hi he anat per feina. I com que no tenia l’espatlla a prendre pel cul, m’he pogut passar unes quantes hores observant el personal. Mentrestant, la Maria ha gravat diverses atencions domiciliàries, les que fan els metges amb els smart que hi ha aparcats a la porta d’urgències. És un reportatge que podreu veure demà a l’informatiu 24 hores. Un dia després d’haver-lo gravat. El dia que la noia de “la cosa calenta” i el noi del “típic rebentón” es quedaran tranquils. Em sento identificat amb aquest noi. Tots dos hem anat a urgències i no ens hem fet mal. I tots dos acabarem la feina demà.

Els blogs: la botiga més gran del món

2005-12-16T00:32:00.000+01:00

La feina té aquestes coses. T’has de relacionar amb molta gent. Això m’agrada, perquè m’ajuda a perdre la timidesa. De vegades és fàcil. Connectes ràpid amb els interlocutors i ja està. En canvi, sempre hi ha algú que se’t resisteix. Et saludes, veus que podries entaular una conversa però, en canvi, no saps què dir-te. És una situació que pot donar-se fàcilment els minuts abans d’una roda de premsa. És com si estiguessis a l’ascensor, amb el veí que coneixes de les reunions de l’escala, però que amb prou feines saps a quin pis viu. El blog és un antídot contra les converses d’ascensor. Si l’interlocutor és blogaire, parles dels blogs mutus. Si no ho és, pot ser que et llegeixi i que et parli del que escrius. I si no té blog i pensa que escriure’n un és propi de vanitosos, poetes aficionats, exhibicionistes i cronistes sense columna als diaris, li pots donar la raó. En qualsevol cas, ja tens tema de conversa.
Un dia, abans que comencés un acte públic en què hi havia mitjans de comunicació i polítics, en Ramon Bassas i jo vam entaular el que podria haver estat una conversa d’ascensor i va ser una conversa blogger. Ell em va dir que els blogs són, també, una manera de vendre’ns. Primer vaig pensar que buenu. Després, amb algun company vaig comentar que el messenger té una semiologia digna d’estudi. Aquesta nit, l’àcrata d’en Pol Bartrès, que és un dels meus amics amb majúscules, m’ha adreçat a El Declivi de NiqMad. Hi ha un post que vindria a confirmar les dues coses. Primer, indica que el messenger és més que un xat privat. I segon,

que en Bassas tenia raó. Els blogs serveixen per vendre’ns. Perquè la resta de l’escala sàpiga el pis i la porta on vivim. Si també serveixen per entrar a casa dels altres... això ho haurem de com/provar.

Nou atemptat contra la constitució del 82

2005-12-14T15:13:00.000+01:00

Gest agònic de l’independentisme. Just després de les festes de la Constitució, les tropes rebels han consumat el sisè intent de cop d’estat. El gest s’interpreta com una resposta a l’anunci fet pel govern en aquest blog a finals de novembre.
La luxació ha estat reduïda amb eficàcia pel personal mèdic del servei d’urgències de l’Hospital de Mataró.

Apunts 1. L'Ugly Mugs.

2005-12-11T02:51:00.000+01:00

1. Un decorat més fals que un duro sevillanu.
2. Tothom amb camisa Ralph Lauren per fora dels pantalons de pinces.
3. Una munió de trentanyers solters amb cara d’arròs a punt de cubar-se.

Doctor Corbella!

2005-12-10T00:48:00.000+01:00

Dr. Corbella... què et passa quan:

Comences a veure que els teus amics es casen. Et trobes una antiga companya d’EGB i t’adones que ara, de l’EGB se’n diu educació primària. Tens curiositat per saber qui serà el primer de la teva generació que tindrà un fill/a. Et quedes sense conversa i rius amistosament del primer calb de la colla. Deixes de preocupar-te pel que la gent digui de tu i et preocupes pels preus dels lloguers a Mataró. Quan un dia fas esport et canses de seguida. Ets l'únic de la teva promoció que encara no té el carnet de conduir. Treus transcendència a les coses i penses que, en més d’una ocasió, has estat massa radical. Comences a demanar consells als pares. Veus que ja hi ha unes quantes persones que t’estimes i que s’han mort. Veus que t'has estimat massa a persones que no valien la pena. Saps que els reis són els pares, però et sap greu. Si fas el ridícul en un karaoke no t’hi amoïnes: has après que si no has de follar, no follaràs igualment. Si surts de festa i estàs cansat, te’n vas a dormir. Penses que has d’estalviar. Dones la raó a algun dels professors que t'havien fet "perdre el temps" amb assignatures que havies qualificat de "xurrades". T’adones que les relacions de parella són un negoci. Veus que aquella noia que et va fer patir tant era una [iiii!].

Doctor Corbella: És greu?

Conclusions d'una nit al Clap

2005-12-03T14:30:00.000+01:00

En Joan i jo sopem junts. Després de sopar, ell se’n va a veure un concert i jo vaig al Clap amb en Jose. Ens situem al costat dels wàters de dalt, al costat d’uns altaveus eixordadors que fan que els oïdes em comencin a xiular, com si tingués algú al costat cridant-me: “-iiiiiii!!” Allà al Clap hi ha dones. Com científics, però sense la bata blanca, les observem i ens preguntem altra vegada per què van sempre al wàter en parelles homosexuals.

- Mira, mira!
- No. No. Són massa petites
- Són massa petites però igualment... [iiiiiii!!]
- Mira aquella altra, la de l’escenari s’exhibeix de collons
- Si, si. No és res de l’altre món però té un bon... [iiiiiii!!]

Penso que fa massa dies que no... [iiiiiii!!] i que tinc ganes d’endur-me una d’aquestes noies a [iiiiiii!!] per convidar-la a... [iiiiiii!!]. Em posen cançons que em recorden a... [iiiiiii!!]. Abans que em posin més cançons i que em recordin a... [iiiiiii!!], decideixo anar-me’n cap a casa a dormir.

Dues conclusions de la nit. La primera, la de sempre. Totes són unes [iiiiiii!!]. La segona l’hem reflexionat mentre sopàvem. Cert. Hi ha coses que no es poden dir en un bloc.

Els actors dels premis Butaca

2005-11-29T14:13:00.000+01:00

S’ha de matisar perquè sinó n’hi ha que s’enfaden. Però els actors fan ràbia. I ahir a la nit, al lliurament dels premis butaca, em van fer ràbia. Van d’alliberats i es permeten fer-se petons a la boca. Es veuen a un quilòmetre de distància i es comencen a cridar per regalar-se una salutació ben efusiva. Se saben observats, però fan veure què no. Passen dels mitjans de comunicació, però en viuen. Sembla que la seva vàlua depengui del grau de tansementotisme cap als mitjans, el número de petots a la boca i les efusives salutacions que es facin. Imagineu-vos l’espectacle dels premis butaca abans que comencés la gala. Embriagats de la desinhibició que cultiven a l’Institut del Teatre, tornem cap a casa. Pugem al cotxe, i ens preguntem: -“Ens trobarem els Mossos?” Ens mirem i fem que no amb el cap. És dilluns a la una de la matinada. Doncs no la vam encertar. Ens els trobem a la rotonda de la NII a Cabrera de Mar. Ens fan reduir la velocitat i li pregunto a l’Elisabet: -“Has begut?” I ella em respon un silenci. El Mosso ens mira. El rellotge digital del seu Ople Cursa 1.4 cdti de color blau s’atura. Decidit, a càmera lenta, abaixo la finestra del copilot i li dic al mosso: -“Hola, bona nit.” I el Mosso respon: -“Bona nit, poden continuar”. I el rellotge de l’Opel Corsa torna a funcionar, tanco la finestra, i l’Elisabet em respon, ara si, la pregunta que li havia fet abans de parlar amb el mosso. Per fer comèdia, no fa falta fer-se petons a la boca, saludar-se efusivament ni practicar el tansemenfotisme amb els mitjans de comunicació.

Eli Solsona blog!

2005-11-26T17:41:00.000+01:00

L'Elisabet Solsona ja té blog. És una de les persones que s'ha cansat de renegar d'aquesta afició fins que no ha pogut més: elisabetsolsona.blogspot.com

Per presentar-la, he escollit aquesta fotografia. No pas perquè vagi, com jo, mig torrada. Sinó perquè es tracta d'una instantània de les últimes Santes. Són moments abans que comencés la gran ruixada. És, per tant, una manera de donar fe de la seva mataronitat d’adopció. A banda d’axiò, com en Josep Maria Spà i jo mateix, també té la seva segona residència al carrer Colón 69. És la sotseditora de l’informatiu 24h. Per tant, sóc un dels seus subordinats. A banda de subordinat, sóc amic seu. Me l’aprecio molt. Ara ja tinc un altre link amb ella. El real, i a partir d’ara, el virtual.

Per la Constitució del 82

2005-11-24T21:34:00.001+01:00

Sóc dels que defensa la integritat de la Constitució com el millor dels marcs de convivència. És per això que he decidit plantar cara a la meva part independentista. Prou insurgència. No vull sentir parlar mai més d’independència. És per això que he decidit que la millor solució és la lluita armada. He demanat als metges que agafin el bisturí i que intervinguin. M’operaran l’espatlla esquerra, la que m’ha fet cinc cops d’estat. Malgrat això mai s’ha sortit amb la seva. Sempre l’hem reduït i, de nou, l’hem col·locat a lloc. Prou luxacions, sisplau. Defenso la Constitució del 10 de juliol de 1982.

La Llansana i jo hem compartit la Coixinera

2005-11-22T21:31:00.000+01:00

M’encanta la Marina Llansana. Ja ho he explicat, la vaig anar a veure la setmana passada a Cabrils (per feina). Després d’haver-nos trobat, he descobert que ens uneix que hem compartit la Coixinera. M’agradaria que hagués estat la coixinera del meu llit o del seu, però es tracta d’una altra Coixinera. De la Coixinera en majúscules. La formació de la que forma part en Dani Álvarez i que ha compost la sintonia de La Fàbrica i la versió de l’ara que tinc vint anys del Joan Manuel Serrat per al programa de tv del vintè aniversari de TVM. Doncs resulta que la bonica Llansana formava part de l’equip directiu del programa Cercavila de Catalunya Cultura. Un espai que, poc després que s’estrenés La Fàbrica, també va prendre el 4+1 d’en Jaume Punsola com a sintonia.
La sintonia d’un programa és una part molt particular del producte. Si a mi m’agrada la cançó i a ella també... deu ser que tenim alguna cosa en comú. A mi m’agradaria tenir-n’hi més. Ja ho vaig dir. Mmmmmmmmm... la Llansana!

Per tant, la bona notícia és que comparteixo més coses de les que em pensava amb aquest ídol sexual i itel·lectual de mig Catalunya. La dolenta, que la coixinera que compartim no és de posar-hi el cap, sinó l'orella. I, ep! Dic això en el benentès que, si ells també ho volen, amb la companyia de saraus m'agradariancompartir-hi moltes més coses, però en cap cas pretenc compartir-hi el llit. A la Coixinera els dec més del que els puc oferir. De la seva col·laboració n'estic més que satisfet. I... evidentment, la propera vegada que me la trobi, ja hi tindré un tema de conversa original.

Els cossos i forces de seguretat, una altra vegada

2005-11-19T15:27:00.000+01:00

Recomano el post del company VideoRevolución (VR) sobre els Mossos d’Esquadra de la comissaria de Plaça Catalunya. En el seu post, VR els insulta i se’n burla. Quan l’he començat a llegir, he pensat que es passava. Però és que ho sento molt. Quan he acabat de llegir-me la història ho he entès tot. No m’estranya.

Un cotxe de paisà no pot estar sistemàticament mal aparcat perquè no dóna exemple. Però això és pecata minuta si tenim en compte que el cap de l’ABP es va negar a identificar-se.

Un nou reportatge de VR. En aquest cas, aborda l’abús de poder d’ALGUNS Mossos d’Esquadra. Vull creure que no són tots iguals. Hem d'estar atents als moviments de la policia. Perquè volem un servei públic de seguretat, no els n'hem de deixar passar ni una.

Llansa’t amb la Llansana. No Llansis la tovallola!

2005-11-18T23:30:00.000+01:00

He passat nervis durant tota la setmana. En Francesc, és a dir, el gatet de Com Gat i Gos, em va avisar. Divendres vindrà la Llansana a Cabrils. “Collons!”, em vaig exclamar. N’he parlat tota la setmana. “Recordeu que divendres...”, “penseu que vindrà la...”, “amb quin càmera hauré d’anar a...”. Descartada la meva militància a esquerra, els companys de feina –també les companyes, però això de dir-ho tot en masculí i en femení és una pèrdua de temps- van notar de seguida que al darrera de les meves ànsies per anar a Cabrils a veure la Llansana no hi havia només l’afany d’informar. Mmmmmmmm! Ohhhhhhh! M’encanta la Llansana! Segur que els que l’han tastat també li han donat tres tres estrelles michelin, com si tota ella fos més bona que els millors plats de la Ruscalleda. Anàvem cap a Cabrils amb cotxe i ho comentava a un company de feina del que no en revelaré el nom. Ell, està casat. M’ha dit que no seria tant. Que sóc un exagerat. Al final però, ell també ha caigut rendit als seus peus.

Aquesta tarda ha estat molt agradable. Assequible. Ha parlat clar, sense encallar-se. M’ha tocat el braç –això vol dir que és carinyosa-. Quan parla, et mira als ulls. Se la veu amb caràcter –ohhhh el caràcter!-. Un caràcter que es nota amb la seva manera de vestir. Sempre elegant, però informal. A més, és exòtica. Té aquell parlar de l’Anoia que als de ciutat ens posa a cent.

Primer cal explicar aquestes coses, perquè a elles els agrada que siguem sensibles. No s’hi val a descriure les dones, només, físicament. No es pot dir allò de... “collons quin cul que té la Llansana!”. Però és que collons.... la Llansana té un cul per sucar-hi pa! No és ni grassa ni exprimatxada. Té uns pits proporcionats. Un coll de dona jove i experimentada. Un coll de madura catxonda. Un nas un pèl gros, però que m’encanta. És una mica baixeta i té les dents blanques, amb alguna d’elles mal posada. M’encanta això de la dent mal posada perquè li dona un toc humà. És una diputada atractivíssima, però que no podria fer passarel·les. Encara que el defecte més gros és que és d’Esquerra Republicana. Ningú és perfecte. I aquestes dones que no són perfectes, són les millors, les que més m’agraden.

Tota la setmana he estat esperant el moment. Volia, almenys, fer-li dos petons –bé, qui diu dos, diu mitja dotzena-. Però el moment ha arribat. En Francesc me l’ha presentat i, burro de mi, només se m’acut allargar-li la mà per fer-li una encaixada. Merda! Merda! I merda!

Hi ha una cançó dels Lax’N’Busto que diu “llansa’t, el moment és únic i no es repetirà”. Provablement tornaré a coincidir amb ella alguna vegada. És igualment provable que m’apollardeixi una altra vegada. Però el que no és de fer mai és Llansar la tovallola.

PD. Creieu que ha volgut dir alguna cosa el fet que m’hagi tocat el braç?