Somnis eròtics i un bocamoll

L’Alcalde i jo, en un vestidor

Quan se’t desperta la sexualitat se’t disparen els somnis eròtics. Amb aquesta, amb aquella, amb la de més enllà i fins assecar-te els ossos. Sóc dels de la generació de l’educació física, un de tants alumnes que va haver d’explicar que això era el mateix que la gimnàstica als meus pares. Aquesta generació vam tornar a fer servir els vestidors. Els que feien gimnàstica eren menys higiènics. És precisament en aquests vestidors on van començar a fer-se notar les hormones i a volar la imaginació. Aquest matí he anat a una visita d’aniversari a la fàbrica de les Tiritas de Mataró. Abans d’entrar a les instal·lacions de producció, ens han dirigit a tots els visitants a un vestidor. Ens han fet posar una indumentària a mig camí entre l’estètica quirúrgica, la de pastisser i la d’àvia que no vol perdre la permanent.
En els vestidors m’hi he imaginat moltes coses. Més encara després de llegir un dels llibres de “Els Germans Miranda”. Malgrat això, mai m’hauria imaginat que en compartiria un amb l’alcalde de Mataró.

L’esparadrap de la Hartmann

Fins fa molt poc, a les escoles tancaven la boca als xerraires amb esparadrap. La Hartmann fa esparadrap. El director de la delegació espanyola, que és el responsable de la factoria de Mataró, és molt jove. Malgrat tot, pot ser que encara li haguessin tapat la boca amb esparadrap alguna vegada. No m’estranya gens: és un bocamoll. Li estava fent unes preguntes que no ha respost. Suposo que no m’escoltava. Enlloc de contestar-les, m’ha dit: “Ves alerta amb el que poses, que l’any passat et vas equivocar”. Encara que sigui un jove executiu, ha de saber que:

- Els periodistes només signen la peça, i no el titular. Com que l’error era al titular, jo no la vaig cagar. L’ha cagat el responsable de Hartmann per ignorant. Bona prova del que dic és que el cos de la notícia és correcte.

- Això de recriminar un suposat error a un periodista davant de tothom, en aquest cas davant de les autoritats, no es fa.

Amb bona educació, li he explicat com funciona. Només m'ha faltat explicar-li les condicions laborals dels corresponsals de comarques. Molt mal fet. De vegades, només per ser jove cal treballar el doble per guanyar-se el respecte de la gent. A aquest senyor, li hauria d’haver dit, també davant de les autoritats, que és un mal educat i que si m’ha de fer alguna observació me la faci en privat. I després, que si ell és un ignorant perquè no sap que els periodistes només es fan responsables de la seva peça i no dels titulars, el que té el problema és ell. Noi, o trepitges o et trepitgen. De vegades cal treure la mala llet. Això em costa. Encara que sense esparadrap, a aquest tio li hauria d’haver tapat la boca.

Els valents de prosegur

Una altre post fet des de la vista privilegiada del balcó de casa. Eren les quatre de la tarda. Un viatger dels trens de rodalies no ha pagat el seu bitllet. El noi, que era d’origen magribí, ha intentat fer-se el suec. Però ni passant-se per occidental. L’han engantxat “in fraganti” els valents de prosegur, el servei de “seguretat” de la RENFE. Valents perquè amb aquell pobre suec de pell morena s’hi han atrevit. L’han vacil·lat de manera humiliant. De seguida han avisat als cossos i forces de seguretat i s'ha activat un pla especial per acollonir a un "pobre moro". Atenció, perquè cal donar un missatge de tranquil·litat: Malgrat que han aparegut dos agents de la policia local i dos mes dels mossos d’esquadra, el jove moreno no era cap terrorista. El tio no havia pagat. D'acord. Una opció que no s'ha d'aplaudir. Malgrat això, provablement no havia molestat a ningú.

En canvi, d'altres que compten amb la benedicció i el coleguisme dels segurates de la línia de Barcelona-Mataró, no se'n diuen, però són terroristes. Terroristes perquè sembren el terror als vagons. Hi fumen, s'hi esnifen les ratlles de coca amb una actitud exhibicionista, insulten i tracten vexatòriament a la resta dels viatgers. Ho fan amb tota impunitat, amb la total seguretat que són els amos dels combois. Ells, els esquinets, compten amb la complicitat dels responsables de la seguretat. Els que davant meu es riuen dels magribins per estimular la seva autoestima. Un fort apludiment pels valents de prosegur!

(les fotografies són de la Setmana Santa de l'any passat, fetes des del balcó de casa)

Oriol Rodríguez

Després d’haver posat els peus a Catalunya Ràdio, City Tv, Flashback, i Com Ràdio entre d’altres, va portar el seu currículum a Televisió de Mataró. El vaig veure que entrava a la redacció per anar fins al despatx del director. S’hi va estar una estona i després es va acomiadar amb timidesa de la redacció amb un “adéu” quasi silenciós. El vaig sentir, però vaig continuar escrivint i només el vaig mirar de reüll. Li tenia una mania mortal. Mania per dues raons. La primera, pel seu posat de sobrat. La segona, perquè el relacionava amb gent que ha intentat fer-me mal. Persones amb qui comences a treballar i acabes enviant a la merda. Tot al contrari que amb l’Oriol. Em pensava que l’enviaria a la merda i, en canvi, mesos després que deixés TVM per anar-se’n a Catalunya Ràdio, hem quedat per dinar. He parlat amb l’Oriol, el que ni és cínic, ni és sobrat, ni es passa de llest. Un Oriol ben diferent del que vaig prejutjar.

Hem parlat de la Ràdio pública que aviat es posarà en marxa. I ens ha passat el mateix que quan navegues pels blocs. D’un tema a l’altre. Encara que per un camí diferent, hem anat a parar al mateix lloc que amb en Joan. Ens fa falta una entitat que aglutini i serveixi per defensar el periodisme local i comarcal i els periodistes que treballen en aquest àmbit.

(A la foto: Els dos Oriols quan jugàvem al mateix equip)

Alerta amb el que dius!

Al llarg del dia passen moltes coses. De totes elles, només una ínfima part apareixen als mitjans de comunicació. La premsa escull el més rellevant i ho converteix en informació. Cada mitjà fa aquest procés des d’una òptica determinada. Destacar un fet en detriment d’un altre no és dir mentides, és una qüestió de criteri. El criteri no és un fet objectable, sinó tot el contrari. Forma part de la cosmovisió de cada individu, mitjà o plataforma comunicativa. Per tant, un criteri no és ni bo ni dolent. El que passa és que es pot compartir, o no.

Aquesta tarda, després d’una sobretaula a Can Margarit acompanyada d’unes copes de Baileys, n’hem parlat. M’han dit que Maulets prepara un comunicat per posar de manifest el desacord de l’entitat sobre el tractament informatiu que els mitjans han donat a la crema d’una bandera a la Botifarrada a la Hispanitat. Doncs ho sento molt. Ningú ha dit cap mentida. Cremar una bandera constitucional és un delicte. Ho van fer almenys dos individus amb la cara tapada des de dalt d’un escenari davant de, com a mínim, un miler de persones. Això són fets. I segons els criteri de tots els mitjans de comunicació de la ciutat, els fets han estat noticiables. Que els responsables de l’acte se’n vanaglorien també és objectiu, i encara és més noticiable.

Doncs tenint en compte tot això, no veig cap problema de tractament per enlloc. Tampoc entenc per què s’ha de fer un comunicat. Els mitjans de comunicació han de ser independents, i no és normal que els revolucionaris de la ciutat tinguin ànsies de controlar-ne els continguts.

Vull dir una altra cosa. En el benentès que hi ha moltes persones de Maulets amb qui es pot compartir un trajecte de tren de Barcelona a Mataró parlant del que sigui, vull criticar una altra cosa. Dins del col·lectiu n’hi ha que propugnen un menyspreu sistemàtic als mitjans de comunicació local. Que els tracten d’insignificants. Malgrat ser tant insignificants, alerta amb el que diuen! Comunicat de canto!

Berberetxus interruptus

Acabo de dinar amb la Pilar de la família i són les sis de la tarda. La circulació a la NII i el trànsit ferroviari s’han restablert ja fa estona. Eren tres quarts de quatre de la tarda. El meu pare havia deixat el dinar preparat i ens n’hem anat a fer uns berberetxus (a casa no diem escopinyes) i dues canyetes a Can Margarit. Falta un quart d’hora perquè la mare plegui de treballar i fem temps per anar-la a recollir. En Marcel ens acaba de posar sobre el taulell el caprici gastronòmic que el meu pare i jo ens regalem. Ens mirem, agafem els palillus (a casa no diem escuradents). Apuntem... i em sona el telèfon. Merda! Qui truca? Collons. És en Pep Andreu.

OB. Bona tarda Pep! Què passa?
PA. Que ets a casa?
OB. No, sóc a Can Margarit fent uns berberetxus. Per què?
PA. Perquè si fossis a casa i traguessis el cap per la finestra veuries que la NII està tallada.
OB. Per què?
PA. És una amenaça de bomba a l’estació.

Òstia, segur que un independentista radical està cabrejat perquè sóc català i faig festa. El molt cabró deu tenir ganes de fer-me treballar. Truco a les quatre persones que podem estar de guàrdia. No hi ha sort. Mòbils apagats i contestadors automàtics. El meu pare se’m posa a la disposició. Quatre o cinc glops seguits per acabar-nos les respectives canyetes i cap a buscar la vídeo camera a la tele.

Arribo a la plaça Miquel Biada. Efectivament. NII tallada, Mossos d’Esquadra, Policia Local i artificiers. D’entrada, em passa el que em passa sempre. Un municipal diu a una mossa: “ja està, ja venen els de la tele”. A la policia li molesta la presència dels mitjans de comunicació. Deuen tenir els seus motius. Jo me’ls imagino, però en prescindeixo. Després del comentari de benvinguda, la mossa i el municipal em miren amb menyspreu. Ella es dirigeix a mi, i em fa fora amb diligència. Resulta que m’he saltat un precinte que no existeix. Li dic que no hi ha cap cinta i em respon que “és de lògica”. Bé, el que no és lògic és que em faci fora a mi i que no digui res als avis que també estan a la zona restringida pel recinte virtual. Com que només li ha faltat dir-me tonto, li demano visiblement enfadat que “faci la seva feina” i em deixi fer la meva sense exaltar-se. Llàstima que ha parlat, perquè he de reconèixer que m’havia caigut bé. Encara que li anava gran, aquesta mossa portava l’armilla fluorescent. Menys mal. A més, estava bona.

Pujo a casa i gravo vuit minuts des d’una vista privilegiada. Procuro que els del comitè de benvinguda em vegin des del balcó. Feu-me fora ara. Enregistro els tèdax. Les cues de la NII. La mossa guapa però antipàtica de l’armilla fulorescent. Els curiosos. Tot.

Ja s’ha acabat. La meva amiga i la resta de cossos i forces de seguretat es retiren. Es reobre el trànsit de trens i de vehicles. Truco a l’oficina del portaveu dels mossos d’esquadra per demanar què ha passat. La tia té els collons de dir que està dinant i que la truqui més tard. Bravo mossos! Dina reina, dina. Si és que això dels funcionaris és tot un món! I jo que no m’he acabat els berberetxos! Me'n vaig a dinar, que la tieta ens espera per començar.

L'audiència Pública és...

L'audiència pública és:

1. Un repte a la paciència dels responsables polítics
2. Una alternativa per les persones que no tenen ni blog ni diners per pagar-se un psicòleg
3. Un mecanisme de participació que, encara que promogut amb bona voluntat, no funciona
4. Un somnífer
5. El xou d'en Víctor Xaubet i de Pepe Valentín
6. Un recurs pels incondicionals dels diàlegs del Fòrum de Barcelona

Encercleu l'opció vertadera. En cas que no n'hi advertiu cap, s'accepten més propostes.

En Joan Salicrú i la dignitat del periodisme local

M’he llevat tard perquè ahir vaig anar a l’Oktober Fest de Calella, una festa de la cervesa que està a punt de celebrar el seu vintè aniversari. Hi vaig anar convidat a sopar com a periodista. És un dels avantatges de la feina, que sovint et conviden a menjar. Hi vaig anar amb les companyes de feina Elisabet Solsona i la Cristina Gil. Allà hi havia la Teresa Màrquez, la Toni de la Fuente, en Pedro Catena, altres companys de feina i un pirata de Ràdio Tele Taxi. Dues taules després de la nostra, la Manuela de Madre es menjava una salsitxa.

En període de pre-Santes, uns quants polítics i periodistes ens vam trobar en un concert del Cruïlla de Cultures al Pati de Can Marchal. Els periodistes vam entrar gratuïtament, és un dels altres avantatges de la feina. En aquest cas, un dels periodistes que també era al concert és en Joan Salicrú, de Capgròs. Vam començar una discussió sobre la dignitat dels mitjans de comunicació local. Al cap d’una estona s’hi va afegir en Ramon Bassas. Es va acabar el concert i la discussió continuava. Aquell dia, no sé ben bé com, en Joan i jo, que teníem una relació estrictament cordial, vam quedar per dinar i continuar la conversa. I vam dinar a Can Margarit. Vam parlar de tot menys de l’únic tema de l’ordre del dia. A més, tots dos vam tornar a treballar condicionats per una ampolla de vi blanc i uns quants xupitos d’Orujo. Va pagar en Joan.

Ahir vam anar plegats a dinar una altra vegada. Al Raïm. Vaig pagar jo i estic segur que em va sortir més barato que a Can Margarit. Algun dia l’hauré de convidar a un cubata.

No teníem ordre del dia malgrat que en Xavi Tomàs i en Sergio Ruiz ens van descobrir per casualitat (ells havien quedat per dinar al mateix restaurant) i ens van acusar de conspirar. En Xavi va venir a dir el que diu sempre en Bis: “reunión de pastores, ovejas muertas”. Rotundament no. A més, tinc seriosos dubtes que en Joan i jo siguem mai capaços de treballar en el mateix projecte. Malgrat això, cada vegada que parlo amb ell, em sorprenc de la gran quantitat de punts d’acord als que podem arribar. Fins i tot vam demanar el mateix per menjar (canelons i calamars a la planxa amb all i julivert).

El cas és que aquesta vegada, sí. Vam parlar de la comunicació local. Del periodisme que procurem fer tots dos. De com ens veiem i de com creiem que ens veuen els que consumeixen els productes de comunicació local i els que no.

Establim el següent:

La comunicació local està menyspreada. Encara ens trobem persones que ens pregunten si ens guanyem la vida amb el periodisme local, com si poguéssim viure de l’aire. Els mitjans de comunicació local s’entenen com a escoles de periodisme. Hem de sentir sovint un comentari que, malgrat que se li suposa la voluntat d’elogi, ens molesta molt: “i quan fareu el salt”, ens pregunten.

Som joves i periodistes. Considerem que el nostre objectiu ha de ser prestigiar la comunicació local. Ens hi va la nostra dignitat individual. Aquest és un dels nostres reptes. Empènyer perquè cada dia hi hagi més professionalització.

Distingim dos tipus d’esculls. El primer, el cost dinerari de la dignificació. Però el segon, i en aquest cas el més difícil de superar, és aconseguir que els nostres companys de feina comparteixin l’objectiu de la dignificació. La dignitat la dóna l’audiència. Per aconseguir-la, cal millorar els productes comunicatius i, per fer-ho, és indispensable la complicitat de tots els que es dediquen a la comunicació local.

Tots ens equivoquem. Per una qüestió de recursos, els mitjans locals no tenen tots els filtres dels grans mitjans de comunicació de Barcelona. Cagar-la és humà. El que no pot ser és la indiferència davant dels errors. No s’hi val a dir “no passa res”. L’audiència ens fiscalitza. Si que passa.

En Joan i jo ens preguntem per què té més prestigi fer qualsevol de les següents tasques que dedicar-se a la comunicació local.

- Ser periodista i treballar a tv3 encara que només et dediquis a cegar la gespa del jardinet que tenen a l’entrada o a penjanr teletips d’agència al portal de notícies de la corporació.
- Treballar a ElPeriódico traduint els textos del català al castellà per a la resta de publicacions que el grup té a la resta de l’estat.
- Fer 12 hores a la SER per 500 euros, amb despeses de viatge i dietes a posar de la teva butxaca.
- Fer les televisions de La Vanguàrdia.

Els que treballem en la comunicació local podem decidir temes. Fem carrer. Treballem amb l’agenda de contactes. Parlem cara a cara amb les persones que són l’objecte de la informació. Podem decidir i no depenem dels teletips de ningú. A més, també podem cconstruir l’actualitat. És molt millor això, que dedicar-se a la gespa de TV3.
Aquestes coses s’han d’explicar. També és de justícia dir que molt pocs rebutjarien una feina a Barcelona si poguessin treballar-hi amb el mateix marge que tenim nosaltres en un mitjà local.

Estúpids que porten pistola

Falten 5 minuts per la una de la matinada. Acabo de ser un testimoni privilegiat d’un lamentable espectacle d’una parella de mossos d’esquadra, els que a aquesta hora porten el cotxe 2287. No en sé el motiu, però veig que han aturat un Ford Fiesta que circulava per la NII amb un parell de joves a l’interior. A aquesta hora, els únics autobusos que circulen són els de nit. Els mossos haurien pogut aturar el vehicle a la parada dels autobusos que hi ha a la plaça Miquel Biada, just al davant de l’estació de la RENFE. Doncs no. L’han aturat al mig de la carretera. S’hi han estat 20 minuts de rellotge. La denúncia els l’han fet, a peu dret, recolzats al capó del cotxe patrulla. Això després d’haver discutit amb els suposats infractors durant uns 10 minuts. Un dels policies s’ha posat l’armilla fluorescent. L’altra, una dona, no ho ha fet malgrat que també ha estat tota l’estona amb els dos peus a l’asfalt. Aquesta senyora, que estic segur que no portava les Ray Ban perquè era de nit, demà pot ser que em multi a mi perquè no m’he posat l’armilla, o pot ser que et multi a tu si, simplement, no la portes al cotxe. D’això se’n diu prepotència. Impunitat. Abús d’autoritat. És inadmissible que hi hagi policies que, per fer-te complir la llei, es passin la llei per la pedra. Com sempre, hi haurà qui em digui que en faig un gra massa. Que a la policia li tinc mania, que no els puc veure. Doncs jo repeteixo que no, que als cossos policials me’ls estimo tant, tant, i tant, que no suporto que per culpa d’uns inútils, tots els professionals quedin empastats d’incompetència. Malauradament, d'actuacions de dubtable legalitat per part de la policia n'he detectat unes quantes i procuro denunciar-les totes. Durant la vida efímera de la revista "laCanya" vam tenir temps de fotografiar cotxes patrulla aparcats a les parades d'autobusos en hora punta. Els mossos estaven sopant a l'interior d'un restaurant. I més enllà d'això, vaig tenir un problema amb un jove policia municipal que em va retenir durant 10 minuts per haver enregistrat en vídeo (per la feina) un accident de trànsit. L'inconscient em va amenaçar. Després, el cap de la policia municipal encara ho va minimitzar dient que era un mal entès. Si a tu et diuen que "ja en parlarem la propera vegada que ens tornem a veure" i consideres que es tracta del malentès, és que tens un problema. No pot ser que els responsables dels agents minimitzin les actuacions negligents. Si ho fan, es converteixen en els seus còmplices. Minimitzar no soluciona els problemes, sinó tot el contrari.

Mà dura contra els incívics. D’acord. Però aquesta mena de policies també són incívics. També se’ls ha de parar els peus. Hi són i ens els trobem pel carrer. Ho sap tothom que de pomes podrides n’hi ha per tot arreu. En canvi, les pomes podrides de la policia no fan pudor, no existeixen. Deu ser que hi ha aficionats a tapar-se el nas. Massa. La tolerància zero és selectiva.

Compartir nòvia i la festa de Cap d’any

Compartir la nòvia és desagradable. No conec ningú que l’hagi compartit per voluntat pròpia, i suposo que tampoc el coneixeré. Ja ho sabem que les persones no són de ningú, que no tenen propietat. Malgrat això, encara que siguis tu qui es cansi d’ella i la deixi, no vols que ningú la toqui. I si la toca algú i te’n enteres, et sents fatal. Se’t remouen les entranyes. Són uns sentiments dels que m’avergonyeixo, però tot i la vergonya, els tinc i no hi puc fer res.

La Fàbrica, el programa de cultura i activitat ciutadana de Televisió de Mataró que vaig presentar i dirigir durant tres anys, m’ha ajudat a créixer en tots els sentits. Malgrat que no tot van ser flors i violes, l’experiència ha estat excepcional. Sense tenir mestres, vam aconseguir que després de l’últim programa ens avergonyíssim del primer que vam fer. Les unitats mòbils de cavalcades de reis, diades de Sant Jordi, dijous grassos, Les Santes... i els programes ordinaris de cada dijous des dels estudis. Els que ho llegiu pensareu que no té cap importància. Per nosaltres, la té tota. Després de tres anys, tot l’equip de La Fàbrica va decidir que ja n’hi havia prou. La Fàbrica ha quedat enrera i només ens hem tornat a reunir per realitzar els 20 anys de TVM al Teatre Monumental. Però... Alerta!

Nits sense dormir veient sortir el Sol. Nits de festa. Intercanvis de fluids corporals. Enfadades i reconciliacions. Molta feina feta.

Això és difícil d’oblidar. Una de les persones amb qui he compartit nòvia és en Kiko Montoro. Tot i això, no tinc ganes de partir-li la cara. La nòvia no és diu ni Anna ni Mònica. La nòvia era la Fàbrica. Per què? Doncs perquè tal com diu en Kiko, que és una persona genial: “La Fàbrica és com una nòvia. La deixes, però no vols que ningú la toqui”.

Per Cap d’Any, potser ens posem directament nostàlgics.