dilluns, de setembre 07, 2015

El Dr. Sànchez i un fals fracàs

A risc de quedar com un nostàlgic, poso aquí sota una informació publicada fa quatre anys quan treballava a l'ACN amb personatges de la talla humana i professional d'en Lluís Vilaró i en Guillem Sànchez, entre molts d'altres. Ells dos eren el nucli dur de la secció de Societat. En Guillem -ara, el Dr. Sànchez- va signar aquesta peça. Un reportatge que inclou totes les parts i que ja adverteix sobre les primeres reaccions violentes dels "top manta". Apostàvem per una agenda pròpia, per descobrir o redescobrir temes i enfocaments. Llavors, d'això dels senegalesos no en parlava ningú. Ara, el tema ocupa moltes pàgines i molts minuts. Com que no ens el va publicar ningú, aquest és un dels reportatges que vam incloure a la llista dels fracassos. Vist amb perspectiva, està clar que ens vam equivocar amb el diagnòstic. Tot això ho explico perquè em dóna la gana elogiar gent com en Guillem, en Lluís i la resta de l'equip d'aquella etapa professional. Aquesta història em serveix d'excusa. En saben molt.

-------------------------------------------

05.04.2011
La desesperació dels 'top manta' senegalesos desferma la seva violència contra la policia

La Guàrdia Urbana intervé més de 150 farcells de venda il·legal cada dia a Barcelona

SANCHEZ, GUILLEM - ACN · ID 607129
Barcelona (ACN).- La Guàrdia Urbana va dur a terme l'any passat 60.785 intervencions de material de venedors ambulants il·legals a Barcelona. Més de 150 cada dia. No tots els venedors 'top manta' van mostrar-se pacífics. Els cossos policials veuen preocupats com el col·lectiu d'ambulants senegalesos ha començat a plantar cara i ja s'han donat casos de baralles entre agents i venedors. Durant la seva fugida desesperada han acabat, a més, lesionant alguns ciutadans. L'ambulant Mbaye recorda que la venda il·legal és l'únic mitjà de subsistència que tenen i el representant dels senegalesos catalans alerta que les màfies de la droga i la prostitució sovint tempten els seus compatriotes amb el "diner fàcil".

El dimecres 30 de març la Guàrdia Urbana va registrar un nou cas d'una persona ferida en ser envestida per un venedor ambulant que corria per evitar que el seu material fos intervingut. Aquesta vegada va ser a Passeig de Gràcia, a l'alçada del carrer Aragó, una dona de 61 anys va caure a terra i es va trencar una cama.

Les víctimes fortuïtes que han estat colpejades involuntàriament per una desbandada de venedors ambulants són encara poques. Però la fortalesa dels corredors i la desesperació creixent amb què corren, fan témer que aquestes topades fortuïtes poden repetir-se.

Els venedors 'top manta' senegalesos


A Catalunya hi ha 21.134 senegalesos, segons dades de la Generalitat. La majoria dels venedors ambulants il·legals es troben en situació irregular. El secretari de l'Associació Catalana de Residents Senegalesos, Omar Diatta, té 33 anys i coneix bé els seus compatriotes que venen en 'top manta'. Calcula que hi ha uns 10.000 senegalesos a Barcelona, però tampoc no sap quants d'aquests són ambulants. Ni la Guàrdia Urbana sap una xifra exacta. De fet, els mateixos integrants del col·lectiu tampoc no saben quants són.

Els venedors de 'top manta' senegalesos s'ubiquen sempre al final de les Rambles, al Passeig de Gràcia, al moll de la Fusta i a la Barceloneta. Quan fa sol, es desplacen en tren a altres ciutats de la costa. La imatge d'un grup d'uns deu homes d'ètnia africana venent bosses de mà per a dona, carteres falsificades o ulleres de sol de poca fiabilitat contra els raigs solars és ja habitual per a molts ciutadans.

Si qualsevol d'aquests ciutadans que s'han acostumat a veure'ls parés atenció als petits detalls, s'adonaria que són francament reveladors. Mantenen les cordes del farcell ben tibades, els braços en tensió i els ulls es mouen sense descans. Estan en estat d'alerta, preparats per arrencar a córrer quan detectin el menor senyal que la policia és a prop. Cada dia estan més ben organitzats. Compten amb vigilants distribuïts pels vols que els avisen telefònicament quan han de començar la fuga.

Sempre busquen les boques del metro. Saben que la Guàrdia Urbana no seguirà la persecució allà a dins. "Les nostres actuacions sempre tenen lloc en condicions de seguretat", explica l'inspector Ángel Santos. La Guàrdia Urbana destina nombroses unitats a controlar aquesta venda il·legal, tant agents de paisà com uniformats, però les coses s'estan complicant de mica en mica. Intervenir i confiscar el gènere no acaba amb la problemàtica, només posa més contra les cordes els venedors.

Homes desesperats que comencen a ser violents 


"A vegades els hem seguit a l'andana del metro. Baixen a la via i són capaços d'amagar-se en els túnels. Una vegada ens van fer fora amb pedres de les que van trobar als rails", recorda el caporal de la Guàrdia Urbana Mariano Morilla. "Ja coneixen els nostres vehicles de paisà i el seu grau d'alerta creix dia a dia", explica l'agent Toni Raya. Tots dos porten temps empaitant els 'top manta'.

Diuen que ara cal més mà esquerra que mai. Intenten sorprendre'ls de paisà, fer les intervencions amb el major nombre d'agents possible i, sobretot, no aixecar una desbandada que posi en risc la seguretat dels ciutadans, la dels agents i la dels mateixos ambulants. No és gens fàcil. Fa poques setmanes un venedor i un agent van acabar la persecució en una baralla que els va fer caure a tots dos sobre el capó d'un cotxe que circulava per Via Laietana.

L'inspector Ángel Santos atribueix les seves reaccions a "la pressió que s'exerceix sobre aquest col·lectiu a tota Barcelona". S'ha elevat molt "la quantitat de material intervingut". El cap es mostra molt comprensiu, "estan molt nerviosos perquè perdre el material que han comprat els posa contra les cordes, reaccionen amb més violència només per evitar la confiscació".

Diatta diu que sempre que se'ls troba s'acosta a parlar-hi. Els aconsella buscar-se la vida d'altres maneres. Els adverteix que no plantin cara en cap cas als agents de l'autoritat. Però també els disculpa. Sap que aquest és "l'únic mitjà de subsistència" que han trobat, que ho deixarien "immediatament" si trobessin una feina legal. El secretari de l'ACRS alerta, a més, que les màfies de la prostitució i la droga sovint tempten els seus compatriotes perquè treballin per ells. "Els ofereixen diner fàcil i una persona que no té res acaba perdent la seva dignitat", adverteix preocupat.

Qui són?

El secretari arronsa una mica les celles quan se li demana un perfil del venedor senegalès. Però dóna alguns detalls prou precisos. La majoria eren comerciants a Senegal, però també hi ha gent "amb formació universitària" entre ells. Són homes d'ètnia wòlof i tenen entre 20 i 30 anys. Viuen llogant habitacions en cases d'amics o directament en cases ocupades.

L'inspector Santos completa el retrat afegint que són alts i de complexió fibrada. Són capaços de carregar-se el farcell a l'esquena, ple de material, "i de córrer a gran velocitat". El seu periple fins aquí a Barcelona ha estat "ple de penúries".

Sobreviuen amb uns 200 euros al mes que no sempre aconsegueixen. Dels beneficis que treuen de la venda cal descomptar els diners que els han deixat per comprar el material en les botigues de xinesos, que inclús els hi venen la manta amb els cordills per fer el farcell. "Es gasten 3 o 4 euros per cada trucada d'uns 20 min des dels locutoris", diu Diatta. Alguns només truquen un cop al mes, però d'altres necessiten contactar amb la família "més sovint". Defugen sempre que poden els menjadors socials, "el senegalès vol menjar arròs des de l'1 de gener fins al 31 de desembre".

El drama que amaga la 'manta'


Fa set anys a Touba un jove senegalès va perdre l'esperança. N'estava "fins als collons de no tenir res". S'havia casat no feia massa i per dins el rosegava la certesa que no se'n sortiria. Provant d'enganyar un destí que creia escrit, va marxar a treballar durant dos anys a Mauritània, i en una aposta que ridiculitza les que tenen lloc als casinos, s'ho va gastar tot en una pastera per arribar fins a Gran Canària. Des del 2005 és a Barcelona, encara no ha trobat feina i s'ha fet venedor ambulant al Passeig de Gràcia. Mbaye té 28 anys, en fa més de 7 que no veu la seva dona i ha estat l'escollit pel col·lectiu de venedors senegalesos per donar la seva versió del conflicte a l'ACN.

Reaccionen els venedors ambulants senegalesos cada cop amb més violència? "No és veritat", respon una mica molest. "No és veritat", insisteix. Després s'ho repensa uns instants i mira d'explicar què senten quan els sorprenen agents de la Guàrdia Urbana. "A vegades t'enxampen, entregues tot el que tens i te'n vas amb les mans buides", però "altres vegades notes dins teu una força que no et deixa acceptar-ho, et fa massa ràbia tornar a perdre-ho tot, i no te'n vas".

"Més por que un ocell engabiat"

Mbaye surt cada dia de casa amb la por al cos. Si l'agafa la Guàrdia Urbana perdrà tot el material que ha comprat a les botigues de xinesos i haurà de començar de zero. Aquest mes ja ho ha perdut tot dues vegades i les vendes són escasses. Tant com per no poder dinar cada dia, com per no saber fins al final de cada mes si arribarà per pagar el lloguer de l'habitació, com per no poder trucar als seus pares i la seva dona tant com el cor li demana. "Com estaries tu si sortissis cada dia amb la possibilitat de perdre-ho tot si et sorprèn la policia? Estaries espantat, més que un ocell engabiat".

"No robarem mai"


El seu somni és trobar una feina i començar a llaurar-se la vida que persegueix des de fa més de set anys, des que va deixar la seva dona al Senegal. Diu que per enfonsat que estigui "no robarà mai", ni tampoc "cap dels seus compatriotes". Tampoc no es rendirà i guanyarà diner fàcil amb activitats il·legals, no vol "molt diner de cop", ni vol els diners "dels altres", només vol el que li pertoqui per qualsevol feina, guanyar-lo "poc a poc",

Després de sis anys sap bé que la venda ambulant no és legal, "però no em queda cap altra sortida per guanyar diners". No té papers, no té cap feina. Espera que aquesta entrevista serveixi per tornar una mica de tranquil·litat al carrer, on estan condemnats a conviure venedors i policies. Perquè uns no poden deixar de vendre i els altres no poden deixar de perseguir-los.

dimecres, de juny 17, 2015

El pianista, la Laietana, en Patufet i el 30 minuts

*Presentació de la projecció del reportatge del programa 30 minuts "Desmuntant Laietana" al Teatre Monumental, el 16/06/2015 a les 20:00 hores. Per veure el documental, cliqueu aquí.



Benvinguts. Bona tarda a tothom.

Em van demanar que presentés aquest acte perquè sóc un pianista de bordell i amic d’algunes persones de Clack Produccions. Em va fer il•lusió, però no sabia com fer-ho per dir que no sense fer el lleig. Vostès ja han vist el documental per TV3 i, si no l’han vist, ho faran d’aquí a uns minuts. És a dir, que seria força absurd que em plantés aquí dalt i els expliqués el que estan a punt de veure. Quan ja havia decidit que trucaria en Joan Salicrú per dir-li que era un honor però que no em tocava a mi, vaig atinar que sí, que potser podria dir alguna cosa mínimament interessant. O almenys això és el que em va semblar llavors.

Avui no he vingut a presentar cap documental. Sóc aquí per subratllar la sort que tenim. Sort de tenir entre nosaltres uns veïns com els de Clack, la productora que ha fet aquest documental per al 30 minuts de TV3, que és un dels espais informatius de més prestigi i impacte de Catalunya.

Mirin, amb en Joan Salicrú, un dels directors de “Desmuntant Laietana”, ens vam conèixer fent periodisme de proximitat. Ell al setmanari Capgròs i jo a Televisió de Mataró. En Joan i jo no vam començar gaire bé. Era una època en què vivíem per les respectives feines. Estàvem orgullosos del que fèiem i competíem per ser els més ràpids a publicar, per aconseguir les exclusives i per fer els millors reportatges.

Quan comences a treballar a la premsa comarcal, entre d’altres coses, sempre hi ha una primera vegada que et trobes compartint l’escenari amb un càmera de TV3 o de TVE, o amb un fotògraf d’El Periódico, per exemple. Amb perdó d’en Josep Maria Ureta i de l’Eduard Sanjuán, quan et passa això, si no t’ho esperes, tens tots els números perquè et fotin fora amb un cop de colze. No només has de compartir l’espai, sinó que sembla que estiguis obligat a cedir el millor lloc perquè els altres puguin captar la millor imatge. Ens ha passat a tots. I quan passa, et sents una mica violat. Penses allò de “de fora vingueren i de casa ens tragueren”. A més, estàs acostumat a què tothom et faci cas a tu i, en canvi, quan apareix el de TV3, per a molts, passes a ser una mena de Patufet. Per poc orgull que tinguis, després de la primera vegada, decideixes que això no et tornarà a passar. Perquè no et passi, has de tenir millors fonts i saber quin és el camí més ràpid per arribar allà on hi ha hagut un assassinat, un accident de trànsit o a on ha començat un incendi forestal. Si fas periodisme de proximitat, fracasses quan arriba un mitjà de fora i explica les coses millor que tu. Guanyes quan el del cop de colze t’ha de comprar les imatges perquè no les té ningú més. És la teva manera de cantar “patim-patam-patum, no trepitgeu en Patufet”.

No els dic tot això perquè sí. Totes les trames que expliquen el tràgic final de Caixa Laietana són, sense cap mena de dubte, una informació d’interès i d’abast nacional. No obstant això, per relatar aquesta història, el 30 minuts de TV3 ha confiat en els periodistes que podien fer-ho millor. Els de proximitat. En lloc de fer-los el cop de colze, s’hi han aliat. Ells eren els únics amb prou contactes i prou informació per acabar ensenyant-nos, lletra a lletra, el desmuntatge de Caixa Laietana.

A “Desmuntant Laietana”, es podrien haver quedat amb un simple recentrament. Una mera recopilació d’allò que ja era sabut i que ja estava explicat. Podrien haver buscat tots els ressentits i organitzar una vendetta per televisió. Es podrien haver limitat a fer llenya de l’arbre caigut. Però això és el que fan els covards i els oportunistes. No és el cas. Estem davant d’un treball que inclou tots els components del millor periodisme. Als que vulguin elogiar-lo, jo els demanaria que no parlin del tòpic de l’objectivitat, que és molt cansí. No necessitem un periodisme objectiu. Necessitem un periodisme compromès amb els més febles i els menys parapetats, fet amb honestedat i amb intenció. I és així com han creat aquest documental. A “Desmuntant Laietana” hi trobem la capacitat de reunir-hi totes les parts implicades. El context, que va més enllà dels 15.000 preferentistes de Mataró, i que és imprescindible per comprendre la història. I, finalment, la investigació. El treball necessari per aconseguir noves revelacions, amb documents que comprometen presidents, directors generals, controladors i reguladors.

Amb en Joan Salicrú, els ho explicava al principi, vam començar competint. Home, algun gol li vaig colar. Ara, després d’aquest documental, seré sempre incapaç d’anivellar-li el marcador. Amb aquesta feina de Clack Produccions, en Joan, l’Ariadna Vázquez i en Jordi Rovira –un altre mestre- dignifiquen el periodisme de comarques. Un periodisme que va més enllà de la suma d’inauguracions de llambordes i d’alcaldes que tallen cintes. Un periodisme que enllaça amb les altres realitats per generar un relat sobre les pròpies circumstàncies. I aquest, també ho hem de dir, és un periodisme que ens fa pujar els colors a tots els que no hem sigut capaços de fer el que ha fet Clack, en Joan, l’Ariadna, en Jordi i la resta de l’equip, com l’Eloi o la Queta.

I, desenganyem-nos, cap d’ells es farà ric. No sé si s’emprenyarà perquè ho digui, però abans de muntar Clack, en Salicrú guanyava una fortuna com a assessor de l’Ajuntament de Barcelona. Ara, guanya molts menys diners i té molts més maldecaps. Només això, ja demostra el seu compromís amb la informació, amb els altres, amb la voluntat d’influir per canviar el curs de les coses.

Gent com jo vam deixar el periodisme expulsats per un ofici que ens divideix en bàndols, que s’atrinxera per colors polítics i que, en molts casos, s’ha convertit en una feina per adolescents i mileuristes. Altres, com la gent de Clack, van muntar una productora pel seu compte i risc. Aquest 30 minuts és la seva última lliçó. No cal que ens posem transcendents, però els hi vull dir que en sóc molt fan.

Tom Wolf, per donar a entendre el desprestigi de la professió, deia que preferia que la seva mare es pensés que ell era pianista de bordell en lloc de periodista. Avui, mentre alguns som més pianistes que mai, la gent de Clack es pot reivindicar com a mostra del millor periodisme. Davant la moda de les rodes de premsa sense preguntes, de repicar teletips i de fer fer copiar i enganxar de les notes de premsa. Davant la voluntat de complaure, del clientelisme o del servilisme. Davant de tot això: “Desmuntant Laietana”. Un treball que ens reconcilia amb el periodisme.

Senyores i senyors, això és periodisme i la resta són punyetes.

Gaudeixin de la projecció. Moltes gràcies.

dimarts, de maig 19, 2015

Orfes de lideratge (sobre les municipals del 24M)

En Joan Antoni Baron va ser més bon alcalde que cap de l’oposició, tot sigui dit. Però amb el seu adéu, Mataró perd l’últim líder de la política local. Un líder capaç d’articular un discurs de ciutat, el famós relat. I encara més, de fer-ho amb caràcter, amb un tarannà reconeixible. En són un exemple els “tòpics baronians” a què fèiem referència a la primera Tenda de campanya, la de fa vuit anys. En Joan Antoni és l’últim del paquet que també inclou líders com Mas, Milà, Camp, Esperalba i López. Un punt i a part.
En canvi, la trajectòria de l’alcalde Joan Mora va ser erràtica des del principi. Només cal recordar-lo a la manifestació contra El Corte Inglés. També deia que faria d’alcalde a temps parcial. Eren brindis al sol propis d’algú que es creu condemnat a l’oposició. Òbviament, el sentit comú el va obligar a rectificar quan va guanyar les eleccions. Sí, alcalde contra pronòstic. És igual si va ser mèrit seu o demèrit dels adversaris. Això no li pot treure ningú.
Ell ha estat l’únic candidat capaç de prendre l’alcaldia als socialistes. A més, l’ha assumit en la pitjor conjuntura econòmica dels últims 36 anys d’ajuntaments democràtics. I, ara, amb tots els partits en hores baixes i amb els primers símptomes de millora econòmica, en lloc d’aprofitar l’avantatge, va i anuncia que plega. Abandona sense culminar cap projecte. Ara, després de creuar el desert. És desconcertant i incomprensible. Ho és fins i tot per als seus acèrrims partidaris. Això, malgrat l’encomiable intent de justificar la decisió. En qualsevol cas, només un intent. En definitiva, un tret per la culata i un flac favor al delfí Fernández. Va ser un mal començament i ha estat un mal final.
En política, els gestos són molt importants. Em refereixo a l’”escenificació” que està tan de moda. Ara, ho escenifiquem tot. Però no s’han de confondre els gestos polítics amb la política de gestos. En canvi, diria que aquesta és la característica principal del mandat de l’actual alcalde. No tenia gaire alternatives, s’ha de reconèixer. Amb ni cinc de calaix, Mora s’ha entregat a un estrateg com Josep Maria Torrent. Un professional de la figuració, del fer veure i del donar a entendre. Amb ofici, autoritat i pes específic dins de l’organització. Amb la seva incorporació a l’equip de comunicació, l’alcalde va parar de vacil·lar. Hi ha iniciatives de la factoria Torrent que són ben públiques i que ens obliguen a treure’ns el barret. Per exemple, ens podem fixar en “Mataró, ciutat de valors”, “Invest in Mataró” o “La Reina del Maresme”. Tot i això, els arguments són com els pisos d’un edifici. S’han de construir sobre uns fonaments de fets sòlids i incontestables. I, sense fets, el govern de CiU ha recolzat tot el pes del mandat a sobre d’un únic pilar: el de la comunicació. “Mora el gesticulador”, aquest podria ser perfectament el seu epitafi polític.
En Mora ha fet fonamentalment dues coses. La primera, queixar-se que l’Ajuntament no té ni un duro i que la culpa de tots els mals és dels socialistes. Però siguem seriosos. L’executiu de CiU hauria d’haver estat prou valent per assenyalar la llista d’equipaments i d’inversions que van ser un error. I, després, haurien d’anar-ho a explicar als veïns i a les entitats que se n’han beneficiat. A banda d’això, farien bé d’exigir a la Generalitat, governada pels seus correligionaris, que pagui, per exemple, els diners que deu a compte de les escoles bressol municipals. La segona cosa ha estat fer llenya de l’arbre caigut. Ho ha fet amb la crisi de la FMC, amb les preferents de Caixa Laietana i amb el servei de RENFE. Cadascun d’ells mereix un anàlisi a banda, però són bons exemples de la política declarativa. Fum, en definitiva, perquè no hi ha cap resultat tangible com a conseqüència de les seves manifestacions davant dels mitjans de comunicació.
Ara ens trobem, almenys d’entrada, sense cap líder clar per prendre les regnes del postgesticulisme. No vull fer sang sobre l’incident del carnestoltes. No vull fer cap judici de valor sobre la disfressa. Només vull constatar que en Quim Fernàndez, el candidat de CiU, el van aconsellar molt malament o amb molt mala intenció. Només havia de condemnar la disfressa i desvincular-se de l’incident. Era de manual. En canvi, es va enfangar tot sol. Va demanar disculpes, com si fos responsabilitat seva. Segur que amb tota l’honestedat i bona intenció, però va demostrar poca preparació per gestionar una crisi. De fet, va ser ell qui va elevar els fets a la categoria de crisi institucional. Difícilment ho podrà contrarestar amb només quinze dies de campanya. A banda d’això, també li retrauran la famosa fotografia d’en Mora a la manifestació contra El Corte Inglés. Ell , també hi va quedar ben retratat. Tampoc es pot oblidar el  no pacte secret amb el PP. Precisament, va ser Fernàndez qui el va signar.
L’altre candidat amb més possibilitats per disputar l’alcaldia és David Bote, el relleu de Joan Antoni Baron al capdavant del PSC. Surt amb avantatge en relació amb el candidat de CiU. Ell no ha tingut temps d’equivocar-se. No obstant això, ho té tot per fer i per demostrar. De moment, ha presentat un codi ètic clar i concís. M’agradaria saber si els altres candidats estan disposats a assumir-lo com a propi. La manera d’exercir el poder té ara més interès que mai. Aquest és el punt fort de David Bote. Ell es pot presentar com un home honest, que representa un relleu de debò perquè és un professor que mai ha cobrat un sou públic per fer política. Vaja, que no és un professional. Aire fresc, sí. Però amb això no n’hi ha prou. Tot i que fa un any que és el candidat, ha estat incapaç de bastir un discurs. Encara desconeixem el seu projecte de ciutat.
Els programes dels partits que concorren a les municipals de Mataró, en el millor dels casos, només inclouen vaguetats. Fixem-nos en els verbs: impulsarem, millorarem, activarem, revisarem, treballarem, negociarem, facilitarem, potenciarem, liderarem… A més, barregen allò que depèn directament d’ells i el que depèn d’altres administracions. Convivim amb moltes crisis. Una d’elles és la de falta de confiança en els polítics i en el sistema de partits. Per recuperar-la, necessitem menys paraules maques i més precisió. La precisió i el realisme de les propostes indica la seriositat i el grau de compromís de cada candidatura. Hauríem de conèixer el què i el com dels programes. Ens calen líders creïbles, que formulin propostes aplicables, calendaritzables, avaluables i fiscalitzables. D’això, de moment, ben poc.
L’únic pronòstic de consens entre totes les enquestes és la gran quantitat d’indecisos. Es tracta d’electors que decidiran el seu vot durant aquests últims quinze dies de campanya.  Segur que la influència del factor local serà molt relativa, però pot ser determinant. Per decidir el seu vot, l’electorat necessita una mica de cos a cos. Una mica de mossegada. En canvi, sembla que hi hagi un pacte de no agressió entre candidats. Necessitem que durant aquests quinze dies es destapin els autèntics caps de cartell. Si no, continuarem orfes de lideratge.

(Opinió que l'amic Joan Salicrú (@joansalicru) em va demanar per penjar al blog lariera48)

dissabte, d’abril 05, 2014

No cal que ens reinventem

Des que va començar la crisi, s’ha posat de moda dir que els periodistes s’han de reinventar. En canvi, em sembla que aquesta és una estupidesa tan gran com perillosa. El periodisme, i el periodisme el fan els periodistes, sempre serà el mateix. Els periodistes ens hem d’adaptar a les noves plataformes, als nous instruments que tenim a l’abast, però no hem de fer res més que periodisme, mentre quedin mitjans.

Amb un acte pràcticament improvisat, amb una posada en escena austera, sense lluïments personals de cap dels organitzadors i amb una inclinació per fer-ho pràctic i sense  autobombo. Un gest breu i sentit, però com qui no vol la cosa. Tot, molt propi de l’ADN de Televisió de Mataró. Ja fa dies que entre l’escola Antonio Machado i l’escola de Cirera hi ha dues plaques que diuen “Plaça de Josep Lluís Lligonya. Promotor i director de Televisió de Mataró 1984-2007”, però no ha estat fins avui que, per dir-ho d’alguna manera, s’ha inaugurat el nou nom d’aquest lloc. Estic més que content de comptar-me entre les persones que hem participat en aquest bateig. Els que hi érem i els que no hi han pogut anar, ens sentim orgullosos. Podem estar ben agraïts als que han tingut la iniciativa, que ens han brindat l’oportunitat de veure’ns, de poder-nos reconèixer i d’identificar-nos entre els amics i familiars d’en Bis.

Però la cosa va més enllà del record particular i de l’efecte i l’agraïment íntim cap al personatge, que és un assumpte de cadascú. Compartir aquest record també és reivindicar el model Lligonya, la seva manera d’entendre la comunicació de proximitat. Aconseguint diners per poder fer periodisme, però mai al revés. Sense clientelismes. Amb un compromís manifest cap als veïns –els de tots els barris- i no cap als polítics o les administracions. I sobretot, amb professionalitat, res d’escola de periodistes. Sisplau, que callin ja els pesats que encara repeteixen això com si fos la cançó enfadosa, que parlen dels mitjans de comunicació local com si fossin una mena de versió beta de la premsa de debò. Precisament, una de les lluites que ell representa és la de la dignificació del sector.   

Això d’avui, amb tota la modèstia, és un pas tímid però convençut per fer que aquesta concepció compromesa de la comunicació mantingui un referent i que aquest referent no caigui en l’oblit. És, alhora, un recordatori que, si volem mantenir aquest record, ens hem d’arremangar. I, finalment, també és una oportunitat perquè els nostres representants al govern municipal facin alguna cosa més que tuits amb la placa de la Plaça. Ara, l’administració és la titular de l’antena de l’única televisió de la ciutat. És, per tant, l’hereva legal del llegat d’en Lluís Lligonya. Això, si efectivament s’ho creuen, els obliga a dotar el mitjà dels recursos necessaris per fer que aquest periodisme persisteixi.  


No cal que ens reinventem. És millor que fem memòria i, si podem, conservem els referents.

dimecres, d’abril 04, 2012

Mossos: Àngels o dimonis

Reflexions personals sobre el resultat de l’informe “Els Mossos d’Esquadra als Mitjans de Comunicació” que em va encarregar Media.cat.

En una tribuna a El Periódico, l’artista Perico Pastor explica que “els Mossos d’Esquadra han estat bons deixebles” de “les càrregues dels grisos que alguns vam afrontar”. I, des de la seva columna a La Vanguàrdia, la periodista Pilar Rahola critica que “a Catalunya s’ha considerat normal, progre i divertit […] convertir els Mossos en dimonis com si no fossin un cos democràtic, sinó l’última herència dels grisos d’antany”. Segurament, els Mossos no són àngels ni dimonis. Però si s’excedeixen, els mitjans ho denuncien. El monopoli democràtic de la força no dóna immunitat. És un bon símptoma de salut democràtica.

Les dades recollides per aquest informe indiquen que les càrregues i desallotjaments són les actuacions policials amb més números per anar a parar a les portades dels diaris i que se situen entre les que fan córrer més tinta. Res d’estrany si es té en compte allò de l’amo, el gos i la mossegada. Però segurament que el context de crisi encara ho posa més fàcil. Almenys així ho assegura el sindicat SME-COO en una notícia publicada en diversos mitjans digitals. Segons, el seu portaveu, Antoni Castejón, les “protestes derivades de la crisi col•lapsen la Brigada Mòbil”. De fet, l’”operació neteja” i el setge al Parlament en són la constatació. En relació amb aquests episodis, si s’agafa la informació publicada pels quatre diaris i es compon com si fos un trencaclosques, el relat estrictament policial dels fets que se’n desprèn podria ser el següent.

Els agents dels Mossos cometen excessos en l’ús de la força en l’”operació neteja”. Falten agents i coordinació amb la Guàrdia Urbana. L’actuació fa efecte crida i els manifestants trenquen el cordó policial abans que els agents es puguin replegar. El balanç final són 120 ferits i la permanència de l’ocupació de la plaça amb encara més gent. Sobre el setge al Parlament, els agents asseguren el perímetre del Parlament per evitar l’entrada dels manifestants. Per falta d’efectius, sacrifiquen la protecció dels diputats, periodistes i empleats del Parlament que volen entrar a la cambra catalana. El que hi ha en comú en els dos casos és la falta d’informació i previsió per part de la Policia sobre les intencions dels manifestants. Això fa que els dispositius siguin insuficients en número d’efectius, en resultat i oportunitat. Una incapacitat, en definitiva, reconeguda posteriorment i implícita pels responsables d’Interior, que han anunciat l’estudi de nous mitjans i estratègies per a fer front a aquest tipus d’accions.

Les imatges d’aquests episodis han fet la volta al Món, igual que aquí també s’han vist en acció els antidisturbis de la policia grega, per exemple. Però en l’àmbit internacional, els Mossos juguen amb desavantatge amb els cossos estatals. La LOFCSE dóna l’exclusiva de la relació amb els cossos internacionals al Cuerpo Nacional de Policía (CNP). Això impedeix que els Mossos siguin membres de ple dret d’organismes com l’EUROPOL i l’INTERPOL. Segons el CEE , aquest marc legal fa que el CNP exerceixi “el monopoli absolut” de la cooperació policial internacional i pugui liderar “les operacions i investigacions més lluïdes” a Catalunya. Per tant, tal com també posa de manifest aquest informe, els Mossos són els protagonistes dels disturbis locals i, en canvi, han de compartir el reconeixement internacional amb les forces estatals. Això, també fa més difícil que els mitjans internacionals coneguin els Mossos d’Esquadra i que no els confonguin amb la “policia espanyola” o la “policia de Barcelona”. Però probablement no cal anar tan lluny. Tres dels quatre diaris analitzats es refereixen als Mossos com a “policia autonòmica”. Catalunya té himne nacional, mitjans de comunicació nacionals, dansa nacional... i policia autonòmica.

Precisament, amb l’objectiu de subministrar informació d’òptica catalana al món, l’Agència Catalana de Notícies (ACN) va crear un servei en anglès: la Catalan News Agency. Tot i que, en aquest cas, l’agència nacional defineix els Mossos com a “Catalan Police”, el servei no té impacte en la mostra consultada. Calen instruments com aquest, que siguin efectius i que evitin sorpreses com la publicació de fotografies i vídeos enregistrats per l’aparell de propaganda dels manifestants en les versions digitals dels diaris internacionals de referència. En moments de crisi, més periodisme. I les parts actores han de ser fonts, no els productors de la informació final que arriba al consumidor.

La policia és policia. I Catalunya n’ha volgut tenir una de pròpia. “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”, va etzibar als “indignats” un dels lectors del diari AVUI. La mateixa frase es podria dirigir cap a la policia. Sense intenció de minimitzar-les, però al marge de les polèmiques, cal recordar que el Parlament, que és on resideix la sobirania popular, es refereix a la creació i al desplegament dels Mossos d’Esquadra com a la “refundació” de la policia republicana i “pas decisiu del procés de reconstrucció de la identitat nacional de Catalunya”.

"Els Mossos d'Esquadra als Mitjans de Comunicació"

Recentment s’ha publicat l’informe “Els Mossos d’Esquadra als Mitjans de Comunicació” que em va encarregar l’observatori dels mitjans Media.cat. Es tracta d’un document que analitza el tractament de la Policia per part dels principals diaris catalans i de la premsa internacional. L’anàlisi centra l’atenció en els motius de l’aparició, la jerarquització de la informació en funció del tema, la quantitat de notícies en relació amb l’espai que ocupen a cada capçalera, l’ús de fotografies, i l’opinió publicada. S’estructura en tres parts.

La primera part analitza el període comprès entre l’1 i el 27 de maig (27 dies) de 2011. Una selecció aleatòria amb la intenció de posar de manifest el tractament rutinari, si és que es pot dir d’aquesta manera, de les informacions en relació amb la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra.

El segon període és el comprès entre els dies 28 i 31 de maig i entre el 16 i el 18 de juny (set dies). Unes dates escollides expressament i que inclouen, d’una banda, el tractament informatiu de l’anomenada “operació neteja” del campament dels “indignats” a la plaça de Catalunya (27/05/11) i, per l’altra, els tres dies posteriors a l’intent de paralització de l’activitat al Parlament de Catalunya promogut pel mateix moviment. La intenció és que aquest segon període posi de manifest la rellevància i el tractament de la informació relativa a l’ús de la força per part dels Mossos d’Esquadra. Ho prova que la Policia és objecte de 104 notícies en set dies i, en canvi, durant el període aleatori anterior, els Mossos apareixen en 178 notícies en 27 dies. És una proporció de set notícies/dia durant el primer període i de quinze durant el segon. Tot i això, el procés d’anàlisi segueix el mateix patró en els dos casos.

L’anàlisi d’aquests dos períodes s’ha fet a partir de les 343 notícies, editorials, cartes al director, tribunes i columnes d’opinió publicades en cadascuna de les 34 edicions de paper dels diaris AVUI, La Vanguàrdia, El Periódico i ARA.

I, en tercer lloc, el punt dedicat a l’”aparició i tractament dels Mossos a la premsa internacional”. L’anàlisi està fet a partir de les edicions digitals de tretze dels principals diaris de referència i de diverses televisions: BBC (Regne Unit), CNN (EEUU), France24 (França), The New York Times (EEUU), The Wall Street Journal (EEUU) , Clarín (Argentina), The Guardian (Regne Unit), Neue Zürcher Zeitung (Suïssa), Le Figaro (França), Die Welt (Alemanya), Diario de Notícias (Portugal), Corriere Della Sera (Itàlia) i Aftonbladet (Suècia). La informació que s’ha utilitzat per a fer aquest informe està condicionada als diferents motors de recerca de cadascuna de les capçaleres. És per això que s’ha de fer notar que les notícies de l’impacte internacional no coincideixen en el temps. Ni entre elles, ni amb la resta de l’informe. L’anàlisi d’aquest apartat s’ha fet sobre una mostra de prop d’un centenar de notícies.

En total, per a fer aquest document, s’han processat 423 peces informatives i d’opinió des d’un punt de vista quantitatiu i qualitatiu.

L’informe es pot descarregar clicant aquí. I a través d’aquest altre enllaç es pot sentir l’entrevista que em van fer al programa Extraradi de COMRàdio.

dimarts, de novembre 29, 2011

La Coixinera que emociona

De música, no en sé. Però m’agrada. Sobretot, m’agraden les cançons que emocionen. La Coixinera ha celebrat el seu últim aniversari al Casal Aliança amb un repàs de les cançons d’una dècada dalt dels escenaris. Últimament, els havia perdut una mica de vista i ja no en portava cap CD al cotxe. En aquest aniversari, han repassat algunes cançons que m’han portat molts i bons records. Amb ells, a partir de la relació d’amistat amb en Dani, he compartit moments professionals que guardo amb estima i, per què negar-ho, amb nostàlgia.

Equip de la segona temporada de La Fàbrica (02-03)
Programa especial presantes des del Passeig Marítim (03-04). Foto: M. Rodríguez 
El set del programa La Fàbrica als estudis de TVM de Can Marfà. Foto: M. Rodríguez.

Ells van crear la sintonia d’entrada (Cercle d’en Marc), la dels crèdits (Quatre+1) i les ràfegues del programa La Fàbrica que vaig fer durant quatre anys a Televisió de Mataró i que, després, ha conservat el nom i es manté encara en antena a M1TV. Llàstima que no conservi la música de La Coixinera ni la careta d’en Toni Veas. Una proposta que els vaig fer el setembre de 2001, és a dir, ara fa 10 anys. Just quan ells començaven l’aventura. Fins i tot es van avenir a participar en un programa que vam fer en directe des de la plaça de l’Ajuntament, interpretant les sintonies, per tancar la primera temporada del programa. Va ser un final de festa sonat, tenint en compte els recursos amb què treballàvem. En directe, des del carrer i amb so i llum contractat a Triple Onda. Llàstima que vam fracassar perquè va petar una taula de so. Un desastre total que em va costar la primera bronca amb en Bis Lligonya. En una fotografia que es va perdre, es veia com en Marc Molas em consolava mentre en Lligonya m’assenyalava amb el dit. Em va fer adonar que no havia trobat l’equilibri entre l’ambició i la capacitat.


La Coixinera i Lluís Lligonya al Monumental. TVM 20 anys 11/04. Fotos: M. Cruz.
Tres anys més tard, després de dedicar-me a fer de mosca collonera cada dia, en Bis va decidir que Televisió de Mataró celebraria el seu vintè aniversari. Quan ho vaig saber, el cap em va començar a bullir. De seguida em van venir al cap els aliats perfectes. Vaig sondejar en Dani i, com sempre, la resposta va ser afirmativa i entusiàstica. Amb ells a la butxaca, vaig convèncer en Bis perquè m’encarregués el disseny i el muntatge de la festa, al Teatre Monumental, amb 40 tècnics, música en directe, dues realitzacions i dues pantalles sincronitzades (manualment!). La Coixinera va crear la sintonia d’aquell acte, una versió de l’”ara que tinc vint anys” de Joan Manuel Serrat (Anys i Panys) i les ràfegues de la mateixa versió (Ràfega). En aquella ocasió, recordo que en Bis em va advertir que no la cagués una altra vegada amb la relació entre ambició i capacitat. Si no hagués estat per en Jaume Puig, segurament que no m’ho hauria encarregat a mi o no m’hauria deixat fer el que tenia planejat. Minuts abans que comencés l’acte, que era una barreja entre acte institucional i programa de televisió, en Bis i jo vam anar a fer una coca-cola en un bar del costat del Monumental. Les cames ens tremolaven a tots dos. Però tot va anar com una seda. Quan ja ho teníem fet, aquella vegada, en Bis no em va dir res. Diria que va trigar tres setmanes a felicitar-me. Va ser un privilegi. Professionalment, diria que aquell dia de novembre del 2004 ha estat el més feliç de tots.

Anna Palà i Pep Andreu amb La Coixinera al Monumental. TVM 20 anys (11/04). Foto: M. Cruz 

Per cert, el concert de dissabte passat el va enregistrar l’equip de Claraboia SCCL, que encara que ara em passin la mà per la cara, van reclutar a TVM a través del programa La Fàbrica i també van formar part fonamental de l’equip tècnic de la festa del vintè aniversari.

La Ràfega, el Cercle d’en Marc, Quatre+1 i Anys i Panys són una petita part de la primera dècada de Coixinera i una part fonamental de la meva trajectòria professional. La Coixinera m’agrada i m’emociona.

dimecres, d’agost 24, 2011

Rutina d'estiu III. DEFCON: De Raphael a la impressora.

DEFCON 5. Sona l’última cançó del repertori diari de Raphael que patrocina David Gelonch a COM Llevar-se. Pitus (pi, pi, pi, pi i piii). I ja hi som. DEFCON 4. Sona la sintonia i en Lobato diu allò que a tots ens agradaria dir alguna vegada: “bon dia, són les 7”. Amb sort, els titulars estan sobre la taula i en Marc, la Laura i en Pau poden començar tranquils. DEFCON 3. Si no, tots tres mouen els braços a l’estil nàufrag. Com si fossin els protagonistes de la sèrie Xoof. I mentre ells interpreten El Tricicle,  comencen les corregudes de l’estudi a la redacció. El soroll d’una impressora mai m’havia provocat tant d’alleujament. No dic res, però quan m’espero al costat de la impressora és senyal que van mal dades. Quan les notícies i els guions no surten, em sento una mica com el cambrer que crida als de la cuina: Me’n falten quatre d’economia, tres d’agenda i dos d’entrevista. DEFCON 2. “Cargar papel bandeja 3”. DEFCON 1. “Atasco en la impresora”.  Si a l’estudi hi ha algú de la direcció de l'emissora, el DEFCON puja un nivell automàticament.

dilluns, d’agost 08, 2011

Rutina d'estiu II. 35 cèntims i a córrer.

 Faig cinc minuts a peu des del twingo fins al recinte de la Maternitat, que té les portes principals tancades. Entro per un lateral. Saludo als de seguretat i dic bon dia per primera vegada. Si hem d’anar a buscar algú amb taxi, els aviso. Si el dia anterior em vaig oblidar de baixar-los l’escaleta del programa o els la vaig baixar massa tard, em disculpo. Si no, pujo amb l’ascensor fins a la segona planta. En aquell moment ja hauria de tenir alguna proposta de trucada o trucades per buscar la reacció o l’ampliació de la informació destacada del dia.  S’obren les portes i intento fer cara de despert i decidit. No sé si cola, però procuro mantenir la compostura fins al moment de saludar l’equip, que escriu l’informatiu a tota castanya. Temps just per a dir bon dia i que et contestin. Mala hora per emprenyar. Ni cigarrets, ni acudits, ni punyetes. Cada minut que passa suma un punt més de tensió. Queden menys de dues hores perquè siguin les set i comencin les corredisses. O potser no. Segurament, la primera corredissa serà per anar al wàter després de prendre’m un cafè de màquina per 35 cèntims.

Aprofito per netejar la bústia del mail, enviar correus i contestar-ne. Així, els destinataris els veuen a primera hora i podem resoldre gestions mentre fem el directe. Sento la veu. És el jefe. Si hi ha temps, comentem la jugada amb en Marc. Si hem tractat amb l’entrevistat del dia, discutim si és simpàtic, estirat, divertit, murri o malcarat i especulem sobre com se’l podria abordar. Si ell no se m’avança, li proposo les trucades que he rumiat entre el tanatori i la Ràdio. També li poso sobre la taula la llista que segurament m’han fet arribar els altres companys, que no descansen. Que si l’Homs, que si en Llorente, que si en Prat, l’Hortalà, en Comín, la Parlón o un cooperant a la Banya d’Àfrica. I economistes. Molts economistes! Volem quedar bé i avançar-nos als whatsapp o SMS amb les suggerències de la Núria, però no sempre ens en sortim. Un cop decidits els últims canvis, els introdueixo a l’escaleta i intento memoritzar-la. La imprimeixo i la reparteixo. Llavors, els companys de Mataró Ràdio que fan el COM Llevar-se, saluden l’editor de l’informatiu. “Albert París, bon dia!”. Temps per fer quatre pinzellades del programa. Només queden 30 minuts per començar.  

divendres, d’agost 05, 2011

Rutina d'estiu I. Molts despertadors i poques cantonades.

El despertadors sonen a les 3.35. No sé anar a dormir aviat. Si he fet cinc hores de son, em desperto puntual. Si no, mandrejo  una mica. Ho faig fins que es disparen, per segona vegada, les alarmes del rellotge de la tauleta de nit, el Nokia i la BlackBerry. Tres. Perquè se m’enganxen els llençols i tinc por de cagar-la. Tinc els calçotets, els mitjons, les bambes i el polo, camisa o samarreta a punt al lavabo. Així no he d’obrir el llum de l’habitació. Em dutxo pràcticament amb els ulls tancats i, abans de sortir, giro el monomànec de la banyera fins al tros blau. L’aigua freda és el més eficaç per acabar d’obrir els ulls. Mentre em vesteixo, engrapo alguna cosa de la nevera i surto pitant.
Si vaig a l’hora, engego el twingo a un quart i mig de cinc. L’autopista és tota per a mi. Vaig amb la finestra abaixada i potser faig un cigarret. Engego la ràdio per saber si hi ha última hora. Faig una mica de zàpping per saber què té la competència i enfilo la ronda de dalt més o menys situat. És matinada i és agost. Res a veure amb la resta de l’any, però Déu n’hi do els cotxes que circulen.
Surto per la número nou, que és Can Caralleu, i enfilo cap a l’aparcament del Tanatori de Les Corts. Aparco sense problemes i quan surto del cotxe em pregunto si avui també em saludaran o oferiran algun servei alguna de les dones que pul·lulen els entorns del Camp Nou. Realment, hi ha més prostitutes que cantonades.

dilluns, de juny 06, 2011

A otra cosa mariposa

Tres anys endreçats en arxivadors i col·locats en un nou prestatge de l’estudi. És la imatge d’un nou començament. A dins d’aquestes caixes de cartró hi queda el resum de tota la feina feta. Mentre endreçava tot el paperam he recuperat algunes dades i he fet memòria.

Vam crear equips de confiança autònoms i amb comandaments intermitjos, referents de l’Agència a l’exterior i una redacció especialitzada temàticament. Vam apostar pel periodisme de fonts, l’agenda pròpia i el seguiment. Vam impulsar la territorialització en xarxa dels temes generals i la producció de vídeos amb criteri informatiu i comercial.

A l’ACN, amb menys, sempre s’ha fet més. Ningú hi pot donar lliçons de cultura de l’esforç. I com que tothom anava passat de voltes, vam decidir assumir que si volíem crear un model de servei eficient s’hauria de baixar la producció i valorar la feina des d’un altre punt de vista. El qualitatiu. Això també ens va portar a relativitzar el model de periodista orquestra. A vegades és viable, però no sempre.

I les dades, canten.


La producció de notícies va baixar un 12% perquè vam deixar de repicar notes i de cobrir convocatòries compulsivament. En canvi, amb només un any, els consums van pujar un 22%. En relació amb el 2007, l’increment és del 88%.

L’àrea de Societat, va ser l’única que, de totes maneres, va registrar un augment de producció. Vam treure els periodistes al carrer. Encara que sembli mentida, fins llavors, l’Agència no tenia fotografies de prostitutes, batudes dels Mossos d’Esquadra ni del CNP. En un any, la producció va créixer un 61% i els consums van superar el 90% en relació amb l’any anterior. Si es compara el 2009 amb el 2007, l’augment de consums en les notícies de Societat és del 214%.




I en poso un exemple curiós, que ens va sorprendre molt quan preparàvem el balanç en una trobada de l’equip directiu a Sant Hilari. La notícia més vista pels clients de l’Agència el 2007 va ser aquesta:

(2007) “Saül Gordillo, nou director de l’ACN”, amb 147 comsums

I la més vista pels clients el 2009 va ser aquesta altra:

(2009) “Moren quatre bombers en les tasques d’extinció de l’incendi dels Ports”, amb 413 consums

Durant aquest temps, també hem batallat per prestar el servei de pool en casos de simulacres d’accidents químics i d’intervencions policials. I també ens n’hem sortit. A banda del servei als abonats, l’àrea de societat s’ha consolidat com la que més negoci genera amb la venda de vídeos de successos per a televisions de tot l’Estat. Tot això ha sigut possible perquè tots plegats hi vam posar les banyes. Perquè l'ACN té un equip de professionals jove, amb emptenta i compromès.



I ara, quedava pendent la signatura d’un conveni amb la Direcció General de Protecció Civil i l’establiment d’un marc estable de relació amb el Servei Meteorològic de Catalunya.

Durant aquest temps també he tingut l’oportunitat de redactar l’apartat de vídeo del llibre d’estil de l’Agència i del postgrau de producció multimèdia promogut juntament amb la UOC.

També aprofito per agrair totes les trucades, correus electrònics i missatges de facebook. Ha estat una alegria rebre’ls, de debò. M'enduc l'experiència i el plaer d'haver conegut excel·lents professionals i grans persones.

Una setmana després que la nova direcció em cessés com a Cap de Societat després de tres anys de feina, tanco aquesta etapa professional a l’Agència Catalana de Notícies. Una oportunitat que dec a en Saül, que va confiar en mi per ajudar-lo a transformar l'ACN. D'aquesta transformació ja en vaig parlar en l'apunt titulat "De la gestoria a l'Agència nacional". Dos mesos després que el cessessin a ell, he tingut el mateix destí.  

Desitjo tots els encerts i èxits professionals al nou director, Joan Maria Clavaguera, i a la subdirectora Anna Nogué. Ara, a otra cosa mariposa.

dissabte, d’abril 09, 2011

De la gestoria a l'Agència nacional



Vaig començar a treballar a l'Agència Catalana de Notícies l'octubre de l'any 2008. Els primers dies, en Saül em va enviar a la seu central, que estava a Girona. Quan vaig entrar, puntual a les vuit del matí, a les dependències de Jaume I, vaig tenir la impressió d'entrar en una gestoria. De fet, podria haver estat una gestoria o les oficines de qualsevol altre negoci. Amb horaris. Sense divisió temàtica ni referents externs per a cadascun dels àmbits de la informació. Amb una redacció plana i dependent de només un comandament al matí i d'un altre a la tarda. Amb una comunicació fonamentalment basada en converses de messenger. Amb un funcionament subordinat als capricis d'alguns clients i moltes feines fetes per encàrrec. Amb uns redactors sovint valorats en funció del número de notícies escrites. Amb unes previsions amb un impacte relatiu en els mitjans comarcals i resignat a les columnes de breus de pocs diaris nacionals.

Ara, vaig a treballar cada dia a la nova seu central que l'Agència té a la Via Laietana, a Barcelona, que és la capital del país. Qualsevol que hi entri pot veure clarament que es tracta d'una empresa que treballa per als mitjans de comunicació. Aquella munió plana de periodistes s'ha dividit en petits equips comandats per professionals de la casa, que funcionen amb molta independència i que també tenen una agenda informativa pròpia. Amb periodistes... sense horari ni calendari. Amb referents clars per a cada àrea i especialistes per a cadascun dels temes. On els recursos es gestionen amb criteri d'agència, pensant en el màxim rendiment i servei en cadascuna de les cobertures i obviant els interessos particulars. Amb vocació d'exportar la realitat local a l'àmbit nacional. Amb uns redactors valorats en funció de la iniciativa, l'empenta i el compromís. I, sobretot, amb unes previsions que tenen impacte nacional.

Recordo les resistències a l'aposta decidida pel servei de vídeo. Recordo els que ens advertien que perdríem clients si deixàvem de cobrir totes les inauguracions de llambordes de tot el país. Recordo els que, sense més arguments, ens criticaven la joventut.  Recordo, en definitiva, els que ens miraven amb cara de dir "esteu bojos".

I també recordo la primera portada a El Periódico. El primer TN Comarques que vam obrir. I els primers vídeos a TVE, la Sexta, T5 i A3. La primera portada a un diari de Madrid. Els desplegaments per la gran nevada, l'atropellament de Castelldefels, l'incendi d'Horta, la visita del Papa, l'Estatut, les exclusives de Brussel·les i l'aposta decidida per la informació cultural. La triplicació de la facturació i l'augment d'un 20% dels consums. Tot això és el resultat d'una direcció intuïtiva i ambiciosa que ha convertit una gestoria en l'Agència nacional. Gràcies, Saül!

divendres, d’agost 27, 2010

Vacances (Formentera): Punta Rassa

Vacances (Formentera): Punta de Barbaria

Vacances (Formentera): Es Còdol Foradat

Vacances (Formentera): Punta des Banc

Vacances (Formentera): Caló des Ram

Vacances (Formentera): El PIlar de la Mola

Vacances (Formentera): Punta de sa Pedrera

dilluns, d’agost 23, 2010

Vacances (Formentera): Cala en Baster