dimecres, de juliol 21, 2010

Un repte gens menyspreable: Superperiodistes


He tingut l'oportunitat de participar en l'elaboració del material de treball del nou Postgrau de Producció Periodística Multimèdia creat per la Universitat Oberta de Catalunya i l'Agència Catalana de Notícies. Una oferta liderada per la periodista Eva Domínguez i la subdirectora de l'ACN Anna Nogué. La preinscripció del postgrau està oberta i aquí n'hi ha més informació.

El director de l'Agència, en Saül Gordillo, en parla al seu bloc. Ell destaca que "el model d'educació a distància de la UOC i la trajectòria exitosa de l'ACN en l'aposta multimèdia fan d'aquest postgrau un projecte altament interessant en el context de canvi que viu el periodisme i el sector de la comunicació". Es tracta d'un curs que posa d'exemple el model organitzatiu i de treball de l'Agència, que es fonamenta en la polivalència i l'astúcia tecnològica dels seus periodistes.

En concret, l'Anna i l'Eva em van encarregar un article sobre els recursos tecnològics per corroborar la procedència i autenticitat de les imatges de vídeo. L'he fet recollint les característiques tècniques de les últimes videocàmeres i recuperant dos caos com a exemple: La guerra mediàtica prèvia a la tempesta del desert i l'emissió d'imatges falses recuperades del youtube per diversos mitjans de comunicació. Us copio aquí un fragment de l'article. La introducció.

"El que no surt a la televisió, no existeix". És una dita habitual i de consens, però Internet ha posat en escac al rei. Escac, però no escac i mat. Internet ha fet que el periodisme sigui més necessari que mai. És cert que el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació i la democratització dels recursos tècnics, les fonts s'han multiplicat i són capaces de fer la seva pròpia distribució sense la complicitat de cap estructura comunicativa tradicional. N'hi ha prou amb la xarxa i les eines que proporciona gratuïtament, com youtube o facebook. Aquesta evolució situa el periodista en un escenari apassionant. Si hi ha més fonts, es pot fer millor periodisme. Però alerta. Sense la cura necessària a l'hora d'escollir les fonts, l'oportunitat es pot convertir en un parany. Encara que les fonts tinguin capacitat per comunicar-se amb les masses directament, no deixen de ser res més que fonts, i poden dir mentides. A la xarxa, el periodista no és necessari perquè simplement no intervé. A Internet, no hi ha ningú que triï què es publica i què no. No obstant, s'ha de tenir clar que, sense la intervenció del periodista, el missatge no és periodístic. Per què? Perquè ningú garanteix les premisses bàsiques: Veracitat, contrast, rigor, pluralitat i compromís públic. Per tant, i recuperant la frase inicial sobre la televisió i allò que existeix, el repte del periodista i la seva responsabilitat és aconseguir que, efectivament, el que surt per la televisió existeixi realment. Un repte gens menyspreable.