dimecres, de juny 17, 2015

El pianista, la Laietana, en Patufet i el 30 minuts

*Presentació de la projecció del reportatge del programa 30 minuts "Desmuntant Laietana" al Teatre Monumental, el 16/06/2015 a les 20:00 hores. Per veure el documental, cliqueu aquí.



Benvinguts. Bona tarda a tothom.

Em van demanar que presentés aquest acte perquè sóc un pianista de bordell i amic d’algunes persones de Clack Produccions. Em va fer il•lusió, però no sabia com fer-ho per dir que no sense fer el lleig. Vostès ja han vist el documental per TV3 i, si no l’han vist, ho faran d’aquí a uns minuts. És a dir, que seria força absurd que em plantés aquí dalt i els expliqués el que estan a punt de veure. Quan ja havia decidit que trucaria en Joan Salicrú per dir-li que era un honor però que no em tocava a mi, vaig atinar que sí, que potser podria dir alguna cosa mínimament interessant. O almenys això és el que em va semblar llavors.

Avui no he vingut a presentar cap documental. Sóc aquí per subratllar la sort que tenim. Sort de tenir entre nosaltres uns veïns com els de Clack, la productora que ha fet aquest documental per al 30 minuts de TV3, que és un dels espais informatius de més prestigi i impacte de Catalunya.

Mirin, amb en Joan Salicrú, un dels directors de “Desmuntant Laietana”, ens vam conèixer fent periodisme de proximitat. Ell al setmanari Capgròs i jo a Televisió de Mataró. En Joan i jo no vam començar gaire bé. Era una època en què vivíem per les respectives feines. Estàvem orgullosos del que fèiem i competíem per ser els més ràpids a publicar, per aconseguir les exclusives i per fer els millors reportatges.

Quan comences a treballar a la premsa comarcal, entre d’altres coses, sempre hi ha una primera vegada que et trobes compartint l’escenari amb un càmera de TV3 o de TVE, o amb un fotògraf d’El Periódico, per exemple. Amb perdó d’en Josep Maria Ureta i de l’Eduard Sanjuán, quan et passa això, si no t’ho esperes, tens tots els números perquè et fotin fora amb un cop de colze. No només has de compartir l’espai, sinó que sembla que estiguis obligat a cedir el millor lloc perquè els altres puguin captar la millor imatge. Ens ha passat a tots. I quan passa, et sents una mica violat. Penses allò de “de fora vingueren i de casa ens tragueren”. A més, estàs acostumat a què tothom et faci cas a tu i, en canvi, quan apareix el de TV3, per a molts, passes a ser una mena de Patufet. Per poc orgull que tinguis, després de la primera vegada, decideixes que això no et tornarà a passar. Perquè no et passi, has de tenir millors fonts i saber quin és el camí més ràpid per arribar allà on hi ha hagut un assassinat, un accident de trànsit o a on ha començat un incendi forestal. Si fas periodisme de proximitat, fracasses quan arriba un mitjà de fora i explica les coses millor que tu. Guanyes quan el del cop de colze t’ha de comprar les imatges perquè no les té ningú més. És la teva manera de cantar “patim-patam-patum, no trepitgeu en Patufet”.

No els dic tot això perquè sí. Totes les trames que expliquen el tràgic final de Caixa Laietana són, sense cap mena de dubte, una informació d’interès i d’abast nacional. No obstant això, per relatar aquesta història, el 30 minuts de TV3 ha confiat en els periodistes que podien fer-ho millor. Els de proximitat. En lloc de fer-los el cop de colze, s’hi han aliat. Ells eren els únics amb prou contactes i prou informació per acabar ensenyant-nos, lletra a lletra, el desmuntatge de Caixa Laietana.

A “Desmuntant Laietana”, es podrien haver quedat amb un simple recentrament. Una mera recopilació d’allò que ja era sabut i que ja estava explicat. Podrien haver buscat tots els ressentits i organitzar una vendetta per televisió. Es podrien haver limitat a fer llenya de l’arbre caigut. Però això és el que fan els covards i els oportunistes. No és el cas. Estem davant d’un treball que inclou tots els components del millor periodisme. Als que vulguin elogiar-lo, jo els demanaria que no parlin del tòpic de l’objectivitat, que és molt cansí. No necessitem un periodisme objectiu. Necessitem un periodisme compromès amb els més febles i els menys parapetats, fet amb honestedat i amb intenció. I és així com han creat aquest documental. A “Desmuntant Laietana” hi trobem la capacitat de reunir-hi totes les parts implicades. El context, que va més enllà dels 15.000 preferentistes de Mataró, i que és imprescindible per comprendre la història. I, finalment, la investigació. El treball necessari per aconseguir noves revelacions, amb documents que comprometen presidents, directors generals, controladors i reguladors.

Amb en Joan Salicrú, els ho explicava al principi, vam començar competint. Home, algun gol li vaig colar. Ara, després d’aquest documental, seré sempre incapaç d’anivellar-li el marcador. Amb aquesta feina de Clack Produccions, en Joan, l’Ariadna Vázquez i en Jordi Rovira –un altre mestre- dignifiquen el periodisme de comarques. Un periodisme que va més enllà de la suma d’inauguracions de llambordes i d’alcaldes que tallen cintes. Un periodisme que enllaça amb les altres realitats per generar un relat sobre les pròpies circumstàncies. I aquest, també ho hem de dir, és un periodisme que ens fa pujar els colors a tots els que no hem sigut capaços de fer el que ha fet Clack, en Joan, l’Ariadna, en Jordi i la resta de l’equip, com l’Eloi o la Queta.

I, desenganyem-nos, cap d’ells es farà ric. No sé si s’emprenyarà perquè ho digui, però abans de muntar Clack, en Salicrú guanyava una fortuna com a assessor de l’Ajuntament de Barcelona. Ara, guanya molts menys diners i té molts més maldecaps. Només això, ja demostra el seu compromís amb la informació, amb els altres, amb la voluntat d’influir per canviar el curs de les coses.

Gent com jo vam deixar el periodisme expulsats per un ofici que ens divideix en bàndols, que s’atrinxera per colors polítics i que, en molts casos, s’ha convertit en una feina per adolescents i mileuristes. Altres, com la gent de Clack, van muntar una productora pel seu compte i risc. Aquest 30 minuts és la seva última lliçó. No cal que ens posem transcendents, però els hi vull dir que en sóc molt fan.

Tom Wolf, per donar a entendre el desprestigi de la professió, deia que preferia que la seva mare es pensés que ell era pianista de bordell en lloc de periodista. Avui, mentre alguns som més pianistes que mai, la gent de Clack es pot reivindicar com a mostra del millor periodisme. Davant la moda de les rodes de premsa sense preguntes, de repicar teletips i de fer fer copiar i enganxar de les notes de premsa. Davant la voluntat de complaure, del clientelisme o del servilisme. Davant de tot això: “Desmuntant Laietana”. Un treball que ens reconcilia amb el periodisme.

Senyores i senyors, això és periodisme i la resta són punyetes.

Gaudeixin de la projecció. Moltes gràcies.