dimarts, de maig 19, 2015

Orfes de lideratge (sobre les municipals del 24M)

En Joan Antoni Baron va ser més bon alcalde que cap de l’oposició, tot sigui dit. Però amb el seu adéu, Mataró perd l’últim líder de la política local. Un líder capaç d’articular un discurs de ciutat, el famós relat. I encara més, de fer-ho amb caràcter, amb un tarannà reconeixible. En són un exemple els “tòpics baronians” a què fèiem referència a la primera Tenda de campanya, la de fa vuit anys. En Joan Antoni és l’últim del paquet que també inclou líders com Mas, Milà, Camp, Esperalba i López. Un punt i a part.
En canvi, la trajectòria de l’alcalde Joan Mora va ser erràtica des del principi. Només cal recordar-lo a la manifestació contra El Corte Inglés. També deia que faria d’alcalde a temps parcial. Eren brindis al sol propis d’algú que es creu condemnat a l’oposició. Òbviament, el sentit comú el va obligar a rectificar quan va guanyar les eleccions. Sí, alcalde contra pronòstic. És igual si va ser mèrit seu o demèrit dels adversaris. Això no li pot treure ningú.
Ell ha estat l’únic candidat capaç de prendre l’alcaldia als socialistes. A més, l’ha assumit en la pitjor conjuntura econòmica dels últims 36 anys d’ajuntaments democràtics. I, ara, amb tots els partits en hores baixes i amb els primers símptomes de millora econòmica, en lloc d’aprofitar l’avantatge, va i anuncia que plega. Abandona sense culminar cap projecte. Ara, després de creuar el desert. És desconcertant i incomprensible. Ho és fins i tot per als seus acèrrims partidaris. Això, malgrat l’encomiable intent de justificar la decisió. En qualsevol cas, només un intent. En definitiva, un tret per la culata i un flac favor al delfí Fernández. Va ser un mal començament i ha estat un mal final.
En política, els gestos són molt importants. Em refereixo a l’”escenificació” que està tan de moda. Ara, ho escenifiquem tot. Però no s’han de confondre els gestos polítics amb la política de gestos. En canvi, diria que aquesta és la característica principal del mandat de l’actual alcalde. No tenia gaire alternatives, s’ha de reconèixer. Amb ni cinc de calaix, Mora s’ha entregat a un estrateg com Josep Maria Torrent. Un professional de la figuració, del fer veure i del donar a entendre. Amb ofici, autoritat i pes específic dins de l’organització. Amb la seva incorporació a l’equip de comunicació, l’alcalde va parar de vacil·lar. Hi ha iniciatives de la factoria Torrent que són ben públiques i que ens obliguen a treure’ns el barret. Per exemple, ens podem fixar en “Mataró, ciutat de valors”, “Invest in Mataró” o “La Reina del Maresme”. Tot i això, els arguments són com els pisos d’un edifici. S’han de construir sobre uns fonaments de fets sòlids i incontestables. I, sense fets, el govern de CiU ha recolzat tot el pes del mandat a sobre d’un únic pilar: el de la comunicació. “Mora el gesticulador”, aquest podria ser perfectament el seu epitafi polític.
En Mora ha fet fonamentalment dues coses. La primera, queixar-se que l’Ajuntament no té ni un duro i que la culpa de tots els mals és dels socialistes. Però siguem seriosos. L’executiu de CiU hauria d’haver estat prou valent per assenyalar la llista d’equipaments i d’inversions que van ser un error. I, després, haurien d’anar-ho a explicar als veïns i a les entitats que se n’han beneficiat. A banda d’això, farien bé d’exigir a la Generalitat, governada pels seus correligionaris, que pagui, per exemple, els diners que deu a compte de les escoles bressol municipals. La segona cosa ha estat fer llenya de l’arbre caigut. Ho ha fet amb la crisi de la FMC, amb les preferents de Caixa Laietana i amb el servei de RENFE. Cadascun d’ells mereix un anàlisi a banda, però són bons exemples de la política declarativa. Fum, en definitiva, perquè no hi ha cap resultat tangible com a conseqüència de les seves manifestacions davant dels mitjans de comunicació.
Ara ens trobem, almenys d’entrada, sense cap líder clar per prendre les regnes del postgesticulisme. No vull fer sang sobre l’incident del carnestoltes. No vull fer cap judici de valor sobre la disfressa. Només vull constatar que en Quim Fernàndez, el candidat de CiU, el van aconsellar molt malament o amb molt mala intenció. Només havia de condemnar la disfressa i desvincular-se de l’incident. Era de manual. En canvi, es va enfangar tot sol. Va demanar disculpes, com si fos responsabilitat seva. Segur que amb tota l’honestedat i bona intenció, però va demostrar poca preparació per gestionar una crisi. De fet, va ser ell qui va elevar els fets a la categoria de crisi institucional. Difícilment ho podrà contrarestar amb només quinze dies de campanya. A banda d’això, també li retrauran la famosa fotografia d’en Mora a la manifestació contra El Corte Inglés. Ell , també hi va quedar ben retratat. Tampoc es pot oblidar el  no pacte secret amb el PP. Precisament, va ser Fernàndez qui el va signar.
L’altre candidat amb més possibilitats per disputar l’alcaldia és David Bote, el relleu de Joan Antoni Baron al capdavant del PSC. Surt amb avantatge en relació amb el candidat de CiU. Ell no ha tingut temps d’equivocar-se. No obstant això, ho té tot per fer i per demostrar. De moment, ha presentat un codi ètic clar i concís. M’agradaria saber si els altres candidats estan disposats a assumir-lo com a propi. La manera d’exercir el poder té ara més interès que mai. Aquest és el punt fort de David Bote. Ell es pot presentar com un home honest, que representa un relleu de debò perquè és un professor que mai ha cobrat un sou públic per fer política. Vaja, que no és un professional. Aire fresc, sí. Però amb això no n’hi ha prou. Tot i que fa un any que és el candidat, ha estat incapaç de bastir un discurs. Encara desconeixem el seu projecte de ciutat.
Els programes dels partits que concorren a les municipals de Mataró, en el millor dels casos, només inclouen vaguetats. Fixem-nos en els verbs: impulsarem, millorarem, activarem, revisarem, treballarem, negociarem, facilitarem, potenciarem, liderarem… A més, barregen allò que depèn directament d’ells i el que depèn d’altres administracions. Convivim amb moltes crisis. Una d’elles és la de falta de confiança en els polítics i en el sistema de partits. Per recuperar-la, necessitem menys paraules maques i més precisió. La precisió i el realisme de les propostes indica la seriositat i el grau de compromís de cada candidatura. Hauríem de conèixer el què i el com dels programes. Ens calen líders creïbles, que formulin propostes aplicables, calendaritzables, avaluables i fiscalitzables. D’això, de moment, ben poc.
L’únic pronòstic de consens entre totes les enquestes és la gran quantitat d’indecisos. Es tracta d’electors que decidiran el seu vot durant aquests últims quinze dies de campanya.  Segur que la influència del factor local serà molt relativa, però pot ser determinant. Per decidir el seu vot, l’electorat necessita una mica de cos a cos. Una mica de mossegada. En canvi, sembla que hi hagi un pacte de no agressió entre candidats. Necessitem que durant aquests quinze dies es destapin els autèntics caps de cartell. Si no, continuarem orfes de lideratge.

(Opinió que l'amic Joan Salicrú (@joansalicru) em va demanar per penjar al blog lariera48)