Els actors dels premis Butaca

S’ha de matisar perquè sinó n’hi ha que s’enfaden. Però els actors fan ràbia. I ahir a la nit, al lliurament dels premis butaca, em van fer ràbia. Van d’alliberats i es permeten fer-se petons a la boca. Es veuen a un quilòmetre de distància i es comencen a cridar per regalar-se una salutació ben efusiva. Se saben observats, però fan veure què no. Passen dels mitjans de comunicació, però en viuen. Sembla que la seva vàlua depengui del grau de tansementotisme cap als mitjans, el número de petots a la boca i les efusives salutacions que es facin. Imagineu-vos l’espectacle dels premis butaca abans que comencés la gala. Embriagats de la desinhibició que cultiven a l’Institut del Teatre, tornem cap a casa. Pugem al cotxe, i ens preguntem: -“Ens trobarem els Mossos?” Ens mirem i fem que no amb el cap. És dilluns a la una de la matinada. Doncs no la vam encertar. Ens els trobem a la rotonda de la NII a Cabrera de Mar. Ens fan reduir la velocitat i li pregunto a l’Elisabet: -“Has begut?” I ella em respon un silenci. El Mosso ens mira. El rellotge digital del seu Ople Cursa 1.4 cdti de color blau s’atura. Decidit, a càmera lenta, abaixo la finestra del copilot i li dic al mosso: -“Hola, bona nit.” I el Mosso respon: -“Bona nit, poden continuar”. I el rellotge de l’Opel Corsa torna a funcionar, tanco la finestra, i l’Elisabet em respon, ara si, la pregunta que li havia fet abans de parlar amb el mosso. Per fer comèdia, no fa falta fer-se petons a la boca, saludar-se efusivament ni practicar el tansemenfotisme amb els mitjans de comunicació.

Eli Solsona blog!

L'Elisabet Solsona ja té blog. És una de les persones que s'ha cansat de renegar d'aquesta afició fins que no ha pogut més: elisabetsolsona.blogspot.com

Per presentar-la, he escollit aquesta fotografia. No pas perquè vagi, com jo, mig torrada. Sinó perquè es tracta d'una instantània de les últimes Santes. Són moments abans que comencés la gran ruixada. És, per tant, una manera de donar fe de la seva mataronitat d’adopció. A banda d’axiò, com en Josep Maria Spà i jo mateix, també té la seva segona residència al carrer Colón 69. És la sotseditora de l’informatiu 24h. Per tant, sóc un dels seus subordinats. A banda de subordinat, sóc amic seu. Me l’aprecio molt. Ara ja tinc un altre link amb ella. El real, i a partir d’ara, el virtual.

Per la Constitució del 82

Sóc dels que defensa la integritat de la Constitució com el millor dels marcs de convivència. És per això que he decidit plantar cara a la meva part independentista. Prou insurgència. No vull sentir parlar mai més d’independència. És per això que he decidit que la millor solució és la lluita armada. He demanat als metges que agafin el bisturí i que intervinguin. M’operaran l’espatlla esquerra, la que m’ha fet cinc cops d’estat. Malgrat això mai s’ha sortit amb la seva. Sempre l’hem reduït i, de nou, l’hem col·locat a lloc. Prou luxacions, sisplau. Defenso la Constitució del 10 de juliol de 1982.

La Llansana i jo hem compartit la Coixinera

M’encanta la Marina Llansana. Ja ho he explicat, la vaig anar a veure la setmana passada a Cabrils (per feina). Després d’haver-nos trobat, he descobert que ens uneix que hem compartit la Coixinera. M’agradaria que hagués estat la coixinera del meu llit o del seu, però es tracta d’una altra Coixinera. De la Coixinera en majúscules. La formació de la que forma part en Dani Álvarez i que ha compost la sintonia de La Fàbrica i la versió de l’ara que tinc vint anys del Joan Manuel Serrat per al programa de tv del vintè aniversari de TVM. Doncs resulta que la bonica Llansana formava part de l’equip directiu del programa Cercavila de Catalunya Cultura. Un espai que, poc després que s’estrenés La Fàbrica, també va prendre el 4+1 d’en Jaume Punsola com a sintonia.
La sintonia d’un programa és una part molt particular del producte. Si a mi m’agrada la cançó i a ella també... deu ser que tenim alguna cosa en comú. A mi m’agradaria tenir-n’hi més. Ja ho vaig dir. Mmmmmmmmm... la Llansana!

Per tant, la bona notícia és que comparteixo més coses de les que em pensava amb aquest ídol sexual i itel·lectual de mig Catalunya. La dolenta, que la coixinera que compartim no és de posar-hi el cap, sinó l'orella. I, ep! Dic això en el benentès que, si ells també ho volen, amb la companyia de saraus m'agradariancompartir-hi moltes més coses, però en cap cas pretenc compartir-hi el llit. A la Coixinera els dec més del que els puc oferir. De la seva col·laboració n'estic més que satisfet. I... evidentment, la propera vegada que me la trobi, ja hi tindré un tema de conversa original.

Els cossos i forces de seguretat, una altra vegada

Recomano el post del company VideoRevolución (VR) sobre els Mossos d’Esquadra de la comissaria de Plaça Catalunya. En el seu post, VR els insulta i se’n burla. Quan l’he començat a llegir, he pensat que es passava. Però és que ho sento molt. Quan he acabat de llegir-me la història ho he entès tot. No m’estranya.

Un cotxe de paisà no pot estar sistemàticament mal aparcat perquè no dóna exemple. Però això és pecata minuta si tenim en compte que el cap de l’ABP es va negar a identificar-se.

Un nou reportatge de VR. En aquest cas, aborda l’abús de poder d’ALGUNS Mossos d’Esquadra. Vull creure que no són tots iguals. Hem d'estar atents als moviments de la policia. Perquè volem un servei públic de seguretat, no els n'hem de deixar passar ni una.

Llansa’t amb la Llansana. No Llansis la tovallola!

He passat nervis durant tota la setmana. En Francesc, és a dir, el gatet de Com Gat i Gos, em va avisar. Divendres vindrà la Llansana a Cabrils. “Collons!”, em vaig exclamar. N’he parlat tota la setmana. “Recordeu que divendres...”, “penseu que vindrà la...”, “amb quin càmera hauré d’anar a...”. Descartada la meva militància a esquerra, els companys de feina –també les companyes, però això de dir-ho tot en masculí i en femení és una pèrdua de temps- van notar de seguida que al darrera de les meves ànsies per anar a Cabrils a veure la Llansana no hi havia només l’afany d’informar. Mmmmmmmm! Ohhhhhhh! M’encanta la Llansana! Segur que els que l’han tastat també li han donat tres tres estrelles michelin, com si tota ella fos més bona que els millors plats de la Ruscalleda. Anàvem cap a Cabrils amb cotxe i ho comentava a un company de feina del que no en revelaré el nom. Ell, està casat. M’ha dit que no seria tant. Que sóc un exagerat. Al final però, ell també ha caigut rendit als seus peus.

Aquesta tarda ha estat molt agradable. Assequible. Ha parlat clar, sense encallar-se. M’ha tocat el braç –això vol dir que és carinyosa-. Quan parla, et mira als ulls. Se la veu amb caràcter –ohhhh el caràcter!-. Un caràcter que es nota amb la seva manera de vestir. Sempre elegant, però informal. A més, és exòtica. Té aquell parlar de l’Anoia que als de ciutat ens posa a cent.

Primer cal explicar aquestes coses, perquè a elles els agrada que siguem sensibles. No s’hi val a descriure les dones, només, físicament. No es pot dir allò de... “collons quin cul que té la Llansana!”. Però és que collons.... la Llansana té un cul per sucar-hi pa! No és ni grassa ni exprimatxada. Té uns pits proporcionats. Un coll de dona jove i experimentada. Un coll de madura catxonda. Un nas un pèl gros, però que m’encanta. És una mica baixeta i té les dents blanques, amb alguna d’elles mal posada. M’encanta això de la dent mal posada perquè li dona un toc humà. És una diputada atractivíssima, però que no podria fer passarel·les. Encara que el defecte més gros és que és d’Esquerra Republicana. Ningú és perfecte. I aquestes dones que no són perfectes, són les millors, les que més m’agraden.

Tota la setmana he estat esperant el moment. Volia, almenys, fer-li dos petons –bé, qui diu dos, diu mitja dotzena-. Però el moment ha arribat. En Francesc me l’ha presentat i, burro de mi, només se m’acut allargar-li la mà per fer-li una encaixada. Merda! Merda! I merda!

Hi ha una cançó dels Lax’N’Busto que diu “llansa’t, el moment és únic i no es repetirà”. Provablement tornaré a coincidir amb ella alguna vegada. És igualment provable que m’apollardeixi una altra vegada. Però el que no és de fer mai és Llansar la tovallola.

PD. Creieu que ha volgut dir alguna cosa el fet que m’hagi tocat el braç?

He provat la poligàmia

Fa dies que em notava estrany. “Fa una setmana que no em dius res. Passes de mi o què?”. M’ho ha preguntat i li he dit la veritat. En tinc una altra. Amb ella no en tinc prou, en necessito més. N’hi ha que em diuen que sóc un egoista perquè les vull a totes dues. Els amics em diuen que he de triar. Que viure és decidir, i que m’hauria de decidir per una o l’altra. Ella es pensa que és culpa seva. És per això que m’he afanyat a dir-li les tres frases que cal tenir sempre presents en moments de crisi:

1. No és per tu, és per mi.
2. Et mereixes algú millor.
3. Necessito temps.
4. T’estimo molt però...

Ella m’ha dit que s’ho ha de pensar. Que no sap si ho podrà suportar. Hem decidit que intentarem adaptar-nos a la nova situació. Tinc una altra pàgina web. Poligàmia blogaire. El pitjor de tot és que he utilitzat un amic com la quartada perfecta.

He dormit amb una turca

Avui m’he aixecat amb mal de cap. És culpa seva. És culpa d’una turca. Vaig plegar de treballar. Com que no tinc cotxe ni carnet, sovint és l’Elisabet Solsona qui em porta a casa. Ahir però, en arribar a casa, ens vam aturar per fer una cervesa al restaurant turc que hi ha al carrer xurruca. Una noia turca, que treballa en aquest restaurant, se’m va dirigir amb cara de voler-me proposar alguna cosa. “Que sigui una proposició indecent!”, vaig suplicar. Però la història es repeteix. Només ens va oferir un exquisit got de te de taronja. Això si, de gratis. Vam dir que si. Després, m’arriba un missatge d’en Manuel. Pi! Pi!, Pi! Pi! SMS: “quedem per fer cervesa d’aquí a 10 minuts?” Resposta: “Ok”. Una altra noia que ha passat de mi. Només m’oferia un te. Res de carn. Passats 10 minuts em trobo amb en Manuel. Anem al Molly Mallone’s (em sembla que s’escriu així), que és el pub on alguna vegada hem coincidit amb l’Oriol Abelló. Una paint de fosters. Una half. Dos platets de quicos. Ens decidim a provar els whiskys que hi ha a les prestatgeries. Xupito de BushMills. Xupito de Black Bush (d’aquest ja només en recordo el nom remotament). I remata un dels propietaris del pub, que ens convida al millor dels tres whiskys, el Fosters. Segur que la noia del restaurant turc es va posar gelosa. Encara que ella em digués que no, me’n vaig anar a casa amb una turca per caure de cul a terra.

Josep Maria Spà

Nova incorporació a la blogosfera. En Josep Maria Spà, un company de feina i de batalles, ha creat un blog. Falta menys d'un any perquè se'n vagi a Anglaterra per acabar els seus estudis de Mass Media, un títol propi de Comunicació Audiovisual i, segons afirma, ha posat en marxa la plana web "per començar a experimentar" i tenir-la "apamada" per quan s'hagi de comunicar amb nosaltres des del nord d'Europa. Ell, que és llicenciat en història, no n'ha tingut prou amb una carrera.

En Jose és de les persones que creuen en la comunicació local i que s'apunta a totes les mogudes. En aquesta imatge el veiem, amb el realitzador Esteban Seras i jo mateix, en el muntatge del set que vam utilitzar aquest agost per fer, en directe, quatre programes especials dedicats a la fira del càntir d'Argentona.

Malgrat que en aquesta fotografia el veieu amb un micròfon, fent de rei de l'escenari d'un dels karaokes del port, es tracta d'una persona tímida i reservada (menys quan porta un parell de copes). No parla gaire, però quan obre la boca ho fa amb contundència i sinceritat. Treballador compulsiu. Amic fidel. El seu perfil encaixa perfectament en el que alguns han anomenat emtivisme.

Cançó de teràpia

Tinc un parell d'amigues i un parell d'amics a qui convé aquesta cançó. És original de Pau Riba i l'ha versionat la Maria del Mar Bonet. A mi m'agrada més l'original. Quanta raó!

Es fa llarg esperar

I Oh que llarga es fa sempre l'espera quan s'espera que vindrà el pitjor i que trista i que llarga és l'espera quan s'espera la mort de l'amor. Quan s'espera que tot ja s'acabi per tot d'una tornar a començar quan s'espera que el món tot s'enfonsi per tornar-lo a edificar, es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia el cel roig i el sol que ja se'n va, i es fa fosc esperar cada dis perquè el sol no se'n vol anar mai perquè els dies se'n van sense pressa i les hores no volen fugir perquè esperes, i esperes, i esperes i vols demà, però encara és ahir, es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes quan l'espera et desvetlla el neguit. I es fan grises les llargues lentes tardes perquè et sens amb el cor ensopit perquè sents que tens l'ànima morta i ho veus tot, tot el món molt confós perquè et trobes amb les portes closes i tancat com un gos rabiós, es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera quan no plou però veus el cel plujós. I es fan llargues les grises esperes quan la fi sents a prop per tots dos quan fa dies que ni xiules ni cantes i fa temps que vas fer l'últim somrís quan al cor sents la mort i t'espantes al pensar potser és l'últim avís, es fa gris, es fa gris esperar!

Aquesta ràdio no m'agrada

Serà més tard del previst, però Mataró tindrà ràdio. Fins aquí, quasi tots d’acord. El nucli de la discussió és el model d’emissora. L’Ajuntament n’ha fet una proposta que algú va filtrar a Capgros.com. En el seu blog, en Joan recorda que aquest model no és el que pretenia la Plataforma per la Ràdio. No m’agradava el model d’emissora de la plataforma ni m’agrada el de l’Ajuntament. És més. En alguns casos no estic d’acord amb cap dels dos.

Dir que la ràdio serà la veu del seu amo em sembla precipitat. Tot i això, la majoria de les crítiques que he sentit van en aquesta direcció. S’afirma que la subcontractació dels serveis informatius serà una espècia de xantatge a la productora dels butlletins, l’informatiu i el magazin. Jo, en canvi, sóc dels que pensa que tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Com que el producte serà públic, es podrà jutjar amb fonament un cop hagi començat a funcionar. En el seu blog, en Joan Salicrú també posa de manifest una por respecta a la coherència de la línia editorial del mitjà. Encara que la ràdio no s’hagi posat en marxa, en aquest cas, segurament no s’equivoca. De moment, a mi em preocupen més altres aspectes.

El projecte municipal només preveu l’edició d’un informatiu de mitja hora que s’emetria “al final de la tarda” i es repetiria “després del prime time de les televisions”. També té previstos butlletins horaris de les 7 del matí fins a les 7 de la tarda.

A més de l’informatiu del vespre, en fa falta un altre al migdia. Tots dos han d’estar fets en directe. Penso que la repetició de l’informatiu del vespre és del tot prescindible. Una ràdio que fa butlletins des de les 7 de la matinada no es pot aturar a les 7 de la tarda.

Imaginem que són dos quarts de nou del vespre. Fa una hora i mitja del darrer butlletí del dia i s’ha acabat l’informatiu diari de mitja hora. En aquest moment es fa el lliurament del Premi Iluro. Doncs després del prime time de les teles, la ràdio repeteix el mateix informatiu que ha enregistrat a dos quarts de vuit. Això no és ser un mitjà de referència. Penso que amb l’informatiu del vespre no n’hi ha prou. Se n’hauria de fer una altra edició al migdia. Si els informatius són dinàmics, no es poden repetir. Ja hi ha butlletins horaris per actualitzar les informacions. Uns butlletins que també s’haurien de fer en directe fins almenys les 10 de la nit. L’ajuntament tampoc contempla l’emissió de butlletins horaris durant la nit i matinada. Malgrat les limitacions d’un mitjà local, els butlletins nocturns es podrien enregistrar i emetre automàticament.

Ho dic a la capçalera d’aquest blog. Detesto que es confonguin els mitjans de comunicació local amb escoles de periodisme. No senyor, la nostra feina és dignificar el sector. Doncs resulta que el govern consideren que la ràdio “també” ha de ser una escola. Per què? Doncs perquè hi aniran a fer pràctiques els estudiants del graduat. Collons, que a Catalunya Ràdio també hi van estudiants a fer pràctiques. En canvi, ningú pensa que la ràdio de la corporació sigui una escola.

D’altra banda, els documents sobre la ràdio que corren per l’Ajuntament diuen que hi haurà espais reservats a les entitats. Parlen de la Federació d’Associacions de Veïns, de la Casa de la Música Popular i d’altres. Doncs també em sembla que és un error. La ràdio la fan els professionals de la comunicació, els que viuen d’això. Si volem una emissora professional, no podem estar d’acord en què les entitats produeixin els seus propis programes. El que hauríem de fer és coincidir en què les entitats han de ser les protagonistes dels programes, però no les que els facin. És incompatible parlar de rigorositat i d’imparcialitat mentre es deixi l’antena a mans de les entitats.

La ràdio estarà connectada amb la COM. Això tampoc m’agrada. Catalunya Ràdio també és una emissora pública i té molta més audiència. Fidelitzar la clientela amb continguts de COM Ràdio serà molt més complicat que fer-ho amb Catalunya Ràdio.

Hem de fer un mitjà estrictament professional, però ni la Plataforma per la Ràdio ni l’Ajuntament estan per aquesta labor.

En fi, l’opinió és gratuïta. És per això que em permeto l’atreviment de rebatre documents que han fet reputats professionals de la comunicació. M’encantaria discutir-m’hi en persona.

Se m'han ofès per culpa del blog!

Jo mateix, com a defensor del lector d'aquest blog, he de rectificar una qualificació. Elisabet Solsona i Cristina Gil són més que unes meres companyes de feina. La seva amistat sobrepassa un àmbit concret. Són amigues.