Hi ha coses que no canvien

Se sent el motor d’un cotxe atrotinat. Per ell, no hi ha “plan renove”. Baixa del cotxe, i porta la mateixa indumentària de sempre. Un vestit marró clar. Camisa blanca i corbata negra. A sobre, una gavardina, també marró. Per ell, la moda no existeix. Baixa del cotxe i comença a parlar. Se li sent aquella veu afònica. Per ell, l’Algileptol no existeix. Si ha dit alguna cosa, segur que ja ha parlat de la seva dona. Encara que ningú l’ha vist, és real i és la mateixa. Per ell, el divorci no existeix. Sembla tonto, però no ho és. Pregunta i pregunta. Mareja la perdiu fins que decideix que se’n torna. I quan el sospitós també es gira, respira tranquil i se’n torna, ell es despenja i fa la pregunta letal que li servirà per resoldre un altre cas de manera implacable. Per ell, la impunitat no existeix. El temps passa. Ens fem grans. Tot canvia, però a TV3, el recanvi de Colombo no existeix.

Les notícies de l'any

1. Àmbit personal. La mort de la meva àvia materna.

Les notícies més importants sempre formen part de l’esfera personal. Els que em coneixen saben que sovint parlo d'ella. "La meva àvia deia..."

2. Àmbit local. En diré tres.

a. El “Cas Llansó”
b. El “plagi” del cartell de Les Santes
c. El tercer premi de la rifa de Nadal

Perquè totes tres han estat inesperades i se n’ha parlat molt. Han estat bombes informatives. No obstant això, no considero que cap d’aquestes tres notícies hagi estat el més important que ha passat a Mataró durant els darrers dotze mesos.

3. Àmbit nacional. La defensa que de De Madre, Mas i Carod fan de l’Estatut al Congrés dels Diputats.

Dono per fet l'encàrreg que m'han passat en Joan Lleonart primer, i l'Elisabet Solsona després. I jo passo el mort a:

Francesc Ponsa, llicenciat en Comunicació Audiovisual i regidor d'ERC a Cabrils
Esteban Seras, Realitzador de TV
Videorevolución
Enric Tomàs, periodista (a veure si així l'encetes!)
Pere Rubí, Carnet Esportiu

Tranquils, que si no ho feu, no follareu ni més ni menys, ni us caurà un piano pel cap, ni cap cosa dolenta.

A tots els amics i coneguts:

Que entre tots fem un món on les flors no es panseixin quan encara són poncella!

Bones festes.

Confesso que m’ha tocat!

Ho he de reconèixer. Hi ha gent que se n’amaga, però jo no tinc cap problema en dir-ho. M’ha tocat. Sí. M’ha tocat la moral. Molt mesquí, però si. Em fa molta ràbia veure que algunes persones que conec s’han fet milionàries d’un dia per l’altre. Jo també havia comprat un dècim. M’ha costat 20 euros. No em tornen els calés i, a sobre, he d’explicar a tothom que Mataró és tota una festa. I una merda! Jo no faig festa. Jo no estic content. Jo estic gelós i cansat. N’estic fart que em diguin coses com: “els diners no fan la felicitat”, “desafortunat en el joc, afortunat en l’amor”, i “a veure si et toca el niño”. Mireu. No tinc un puto duro. Ja no tinc diners per comprar la rifa del niño. I, a més, estic solter. Sóc de Mataró, però l’únic que m’ha tocat són els collons.

"Se m'ha petat el condó"

“He tingut el típic rebentón i tal”. Un noi que desconeix el terme mig entre la timidesa i l’exhibicionisme, explica a crits que ha tingut un accident amb la nòvia. Diu l’excusa més recurrent. Que se li ha petat el condó. Per fer-ho més creïble, afegeix que la comanya “ha notat una mica de cosa calenta”. Per mi no cola, i diria que tampoc li cola al recepcionista d’urgències. Total: que el paio vol la píndola del dia després. Diu que “pot ser que no passi res, però que per si un cas...” Però com que la pobra noia que duu “la cosa calenta” a dins s’ha quedat a casa, aquest individu s’ha de pintar la píndola a l’oli. De totes maneres, li diuen que encara li queden 72 hores per poder-se-la prendre. Ha dit que tornaria demà.

Ha passat ara fa tot just uns minuts a l’Hospital de Mataró. Afortunadament, aquesta vegada hi he anat per feina. I com que no tenia l’espatlla a prendre pel cul, m’he pogut passar unes quantes hores observant el personal. Mentrestant, la Maria ha gravat diverses atencions domiciliàries, les que fan els metges amb els smart que hi ha aparcats a la porta d’urgències. És un reportatge que podreu veure demà a l’informatiu 24 hores. Un dia després d’haver-lo gravat. El dia que la noia de “la cosa calenta” i el noi del “típic rebentón” es quedaran tranquils. Em sento identificat amb aquest noi. Tots dos hem anat a urgències i no ens hem fet mal. I tots dos acabarem la feina demà.

Els blogs: la botiga més gran del món

La feina té aquestes coses. T’has de relacionar amb molta gent. Això m’agrada, perquè m’ajuda a perdre la timidesa. De vegades és fàcil. Connectes ràpid amb els interlocutors i ja està. En canvi, sempre hi ha algú que se’t resisteix. Et saludes, veus que podries entaular una conversa però, en canvi, no saps què dir-te. És una situació que pot donar-se fàcilment els minuts abans d’una roda de premsa. És com si estiguessis a l’ascensor, amb el veí que coneixes de les reunions de l’escala, però que amb prou feines saps a quin pis viu. El blog és un antídot contra les converses d’ascensor. Si l’interlocutor és blogaire, parles dels blogs mutus. Si no ho és, pot ser que et llegeixi i que et parli del que escrius. I si no té blog i pensa que escriure’n un és propi de vanitosos, poetes aficionats, exhibicionistes i cronistes sense columna als diaris, li pots donar la raó. En qualsevol cas, ja tens tema de conversa.
Un dia, abans que comencés un acte públic en què hi havia mitjans de comunicació i polítics, en Ramon Bassas i jo vam entaular el que podria haver estat una conversa d’ascensor i va ser una conversa blogger. Ell em va dir que els blogs són, també, una manera de vendre’ns. Primer vaig pensar que buenu. Després, amb algun company vaig comentar que el messenger té una semiologia digna d’estudi. Aquesta nit, l’àcrata d’en Pol Bartrès, que és un dels meus amics amb majúscules, m’ha adreçat a El Declivi de NiqMad. Hi ha un post que vindria a confirmar les dues coses. Primer, indica que el messenger és més que un xat privat. I segon,

que en Bassas tenia raó. Els blogs serveixen per vendre’ns. Perquè la resta de l’escala sàpiga el pis i la porta on vivim. Si també serveixen per entrar a casa dels altres... això ho haurem de com/provar.

Nou atemptat contra la constitució del 82

Gest agònic de l’independentisme. Just després de les festes de la Constitució, les tropes rebels han consumat el sisè intent de cop d’estat. El gest s’interpreta com una resposta a l’anunci fet pel govern en aquest blog a finals de novembre.
La luxació ha estat reduïda amb eficàcia pel personal mèdic del servei d’urgències de l’Hospital de Mataró.

Apunts 1. L'Ugly Mugs.

1. Un decorat més fals que un duro sevillanu.
2. Tothom amb camisa Ralph Lauren per fora dels pantalons de pinces.
3. Una munió de trentanyers solters amb cara d’arròs a punt de cubar-se.

Doctor Corbella!

Dr. Corbella... què et passa quan:

Comences a veure que els teus amics es casen. Et trobes una antiga companya d’EGB i t’adones que ara, de l’EGB se’n diu educació primària. Tens curiositat per saber qui serà el primer de la teva generació que tindrà un fill/a. Et quedes sense conversa i rius amistosament del primer calb de la colla. Deixes de preocupar-te pel que la gent digui de tu i et preocupes pels preus dels lloguers a Mataró. Quan un dia fas esport et canses de seguida. Ets l'únic de la teva promoció que encara no té el carnet de conduir. Treus transcendència a les coses i penses que, en més d’una ocasió, has estat massa radical. Comences a demanar consells als pares. Veus que ja hi ha unes quantes persones que t’estimes i que s’han mort. Veus que t'has estimat massa a persones que no valien la pena. Saps que els reis són els pares, però et sap greu. Si fas el ridícul en un karaoke no t’hi amoïnes: has après que si no has de follar, no follaràs igualment. Si surts de festa i estàs cansat, te’n vas a dormir. Penses que has d’estalviar. Dones la raó a algun dels professors que t'havien fet "perdre el temps" amb assignatures que havies qualificat de "xurrades". T’adones que les relacions de parella són un negoci. Veus que aquella noia que et va fer patir tant era una [iiii!].

Doctor Corbella: És greu?

Conclusions d'una nit al Clap

En Joan i jo sopem junts. Després de sopar, ell se’n va a veure un concert i jo vaig al Clap amb en Jose. Ens situem al costat dels wàters de dalt, al costat d’uns altaveus eixordadors que fan que els oïdes em comencin a xiular, com si tingués algú al costat cridant-me: “-iiiiiii!!” Allà al Clap hi ha dones. Com científics, però sense la bata blanca, les observem i ens preguntem altra vegada per què van sempre al wàter en parelles homosexuals.

- Mira, mira!
- No. No. Són massa petites
- Són massa petites però igualment... [iiiiiii!!]
- Mira aquella altra, la de l’escenari s’exhibeix de collons
- Si, si. No és res de l’altre món però té un bon... [iiiiiii!!]

Penso que fa massa dies que no... [iiiiiii!!] i que tinc ganes d’endur-me una d’aquestes noies a [iiiiiii!!] per convidar-la a... [iiiiiii!!]. Em posen cançons que em recorden a... [iiiiiii!!]. Abans que em posin més cançons i que em recordin a... [iiiiiii!!], decideixo anar-me’n cap a casa a dormir.

Dues conclusions de la nit. La primera, la de sempre. Totes són unes [iiiiiii!!]. La segona l’hem reflexionat mentre sopàvem. Cert. Hi ha coses que no es poden dir en un bloc.