El pragmatisme i l'Estatut

SÍ. En Zapatero va mentir. Cert. Aquest no és l’Estatut del 30 de setembre. D’acord. Aquest Estatut ha perdut suport durant el seu viatge a Madrid. És veritat. Ens van fer il·lusionar molt i la majoria estem cansats i defraudats. Però una cosa no treu l’altra. S'ha de votar “SÍ” per pragmatisme. Quatre motius:

Votar NO és anar enrera. Catalunya, la locomotora de la reforma estatutària de l’estat, es quedarà encallada al 1979 i, en canvi, la resta d’autonomies aprovaran els estatuts del 2006, el 2007, el 2008... Menteixen els que diuen que ens quedarem igual. Ens quedarem enrera. El nou estatut no és la panacea, però és millor que el vigent.

Només el PP pot votar NO. El No és l’opció dels que no poden aspirar a governar Catalunya. Perquè votar no és renunciar al que ningú discuteix. És negar-se a millorar l’autogovern. Algú podria entendre que un president de la Generalitat que hagués votat NO volgués desenvolupar els avenços del SÍ?

La referència és l’Estatut del 1979. No podem comparar l’Estatut que es duu a referèndum amb l’Estatut del 30 de setembre. L’hem de comparar amb l’Estatut que tenim vigent. Aquest, el que tenim ara, és el que es va negociar amb la resta de l’Estat ara fa 27 anys. Les millores o els retrocessos no són respecte el del 30 de setembre.

El SÍ és l’única garantia de progrés. Ara, només un "SÍ" pot assegurar la millora de l’autogovern català. El SÍ és la seguretat i l’horitzó. El “no” és un futur incert. Amb un nou prcés, ningú pot assegurar un Estatut millorat.