Mandra. Com quan m’he de dutxar després d’un dia molt cansat. Com quan estic mig adormit al sofà i m’he d’aixecar per anar a cap al llit. Com quan t’has de llevar aviat per no fer tard. Com quan faig una trucada per resoldre un problema pendent. Com quan he de sopar a casa quan he quedat per sortir de nit. Com quan he d’anar sol a un acte social. Així és com em sento quan he d’anar a sopar amb els companys de carrera a Barcelona. Sí. Fa mandra. Però... i el plaer que provoca? No us passa?
D’entre els meus comensals de Barcelona, n’hi ha dos que tenen blog. Un És
l’Enric Tomàs, que se’l va crear ja fa temps, però no ha tingut la decència d’escriure-hi ni un sol dia! L’altre, és en
Francesc Viver. Ell s’ha aficionat a la blogosfera de Mataró i coneix tots els links d’aquest blog. Pot ser que us saludi pel carrer si us el trobeu per la gran capital.
Els sopars amb ells em fan mandra. Tren cap a Barcelona. Trucada de telèfon perquè m'expliquin quin metro he d'agafar. Trucada perquè em guiïn fins al restaurant. I bus nit de tornada. Però els sopars no deceben mai. Una part de la conversa canvia, però les anècdotes es repeteixen cita rera cita. De fet, haúríem de començar a fabricar noves anècdotes. En podríem parlar al proper sopar, que ha de ser aviat. Pffff... Quina mandra.
