Aquest diumenge es presenten el llibre i l’audiovisual dedicats a l’etapa de l’escola Anxaneta com a centre privat (1965-1987). Coincidint amb aquesta presentació, i en qualitat d’exalumne, vull reivindicar l’Anxaneta com a institució. Reivindicar que més que pública o privada, l’Anxaneta ha estat una escola.
Els que vam formar part de l’Anxaneta durant l’etapa com a centre privat cometem un error si donem entitat pròpia a una etapa concreta de l’escola. Algú podria pensar que hi ha anxaneteros de primera i segona classe. Anxaneteros d’abans i després del 87. Algú podria pensar que n’hi ha uns quants que van d’autèntics i que la resta són, només, un succedani.
Ara, 20 anys després de la incorporació de l’escola a la xarxa pública, no és moment per recordar que "vam ser molt generosos". No és moment de pensar en els "peatges i renúncies" que va comportar el canvi de titularitat i que alguns s'entesten en repetir.
Lluny d’això, reivindico l’Anxaneta per sobre de disseccions que són cronològiques però poden sar malinterpretades com a qualitatives. La reivindico com una escola amb un compromís social dinàmic. Una escola que neix motivada per una dictadura. Que neix com a resposta a la manca de llibertats. Una escola que amb l’arribada de la democràcia perd tot el sentit i decideix renovar el seu compromís social amb la incorporació a la xarxa de centres públics. Una escola que aposta per la cohesió social i afronta el repte de la immigració. Una escola que es creu això de la igualtat d’oportunitats.
Les renúncies han valgut la pena, no? Em sento orgullós dels meus pares que, com la majoria, van voler reeditar el compromís de l’Anxaneta. Uns pares que han apostat pel projecte de l’Anxaneta i han prescindit de la seva titularitat. Altres pares d’altres centres van fer el contrari.
