Reflexions personals sobre el resultat de l’informe “Els Mossos d’Esquadra als Mitjans de Comunicació” que em va encarregar Media.cat.
En una tribuna a El Periódico, l’artista Perico Pastor explica que “els Mossos d’Esquadra han estat bons deixebles” de “les càrregues dels grisos que alguns vam afrontar”. I, des de la seva columna a La Vanguàrdia, la periodista Pilar Rahola critica que “a Catalunya s’ha considerat normal, progre i divertit […] convertir els Mossos en dimonis com si no fossin un cos democràtic, sinó l’última herència dels grisos d’antany”. Segurament, els Mossos no són àngels ni dimonis. Però si s’excedeixen, els mitjans ho denuncien. El monopoli democràtic de la força no dóna immunitat. És un bon símptoma de salut democràtica.
Les dades recollides per aquest informe indiquen que les càrregues i desallotjaments són les actuacions policials amb més números per anar a parar a les portades dels diaris i que se situen entre les que fan córrer més tinta. Res d’estrany si es té en compte allò de l’amo, el gos i la mossegada. Però segurament que el context de crisi encara ho posa més fàcil. Almenys així ho assegura el sindicat SME-COO en una notícia publicada en diversos mitjans digitals. Segons, el seu portaveu, Antoni Castejón, les “protestes derivades de la crisi col•lapsen la Brigada Mòbil”. De fet, l’”operació neteja” i el setge al Parlament en són la constatació. En relació amb aquests episodis, si s’agafa la informació publicada pels quatre diaris i es compon com si fos un trencaclosques, el relat estrictament policial dels fets que se’n desprèn podria ser el següent.
Els agents dels Mossos cometen excessos en l’ús de la força en l’”operació neteja”. Falten agents i coordinació amb la Guàrdia Urbana. L’actuació fa efecte crida i els manifestants trenquen el cordó policial abans que els agents es puguin replegar. El balanç final són 120 ferits i la permanència de l’ocupació de la plaça amb encara més gent. Sobre el setge al Parlament, els agents asseguren el perímetre del Parlament per evitar l’entrada dels manifestants. Per falta d’efectius, sacrifiquen la protecció dels diputats, periodistes i empleats del Parlament que volen entrar a la cambra catalana. El que hi ha en comú en els dos casos és la falta d’informació i previsió per part de la Policia sobre les intencions dels manifestants. Això fa que els dispositius siguin insuficients en número d’efectius, en resultat i oportunitat. Una incapacitat, en definitiva, reconeguda posteriorment i implícita pels responsables d’Interior, que han anunciat l’estudi de nous mitjans i estratègies per a fer front a aquest tipus d’accions.
Les imatges d’aquests episodis han fet la volta al Món, igual que aquí també s’han vist en acció els antidisturbis de la policia grega, per exemple. Però en l’àmbit internacional, els Mossos juguen amb desavantatge amb els cossos estatals. La LOFCSE dóna l’exclusiva de la relació amb els cossos internacionals al Cuerpo Nacional de Policía (CNP). Això impedeix que els Mossos siguin membres de ple dret d’organismes com l’EUROPOL i l’INTERPOL. Segons el CEE , aquest marc legal fa que el CNP exerceixi “el monopoli absolut” de la cooperació policial internacional i pugui liderar “les operacions i investigacions més lluïdes” a Catalunya. Per tant, tal com també posa de manifest aquest informe, els Mossos són els protagonistes dels disturbis locals i, en canvi, han de compartir el reconeixement internacional amb les forces estatals. Això, també fa més difícil que els mitjans internacionals coneguin els Mossos d’Esquadra i que no els confonguin amb la “policia espanyola” o la “policia de Barcelona”. Però probablement no cal anar tan lluny. Tres dels quatre diaris analitzats es refereixen als Mossos com a “policia autonòmica”. Catalunya té himne nacional, mitjans de comunicació nacionals, dansa nacional... i policia autonòmica.
Precisament, amb l’objectiu de subministrar informació d’òptica catalana al món, l’Agència Catalana de Notícies (ACN) va crear un servei en anglès: la Catalan News Agency. Tot i que, en aquest cas, l’agència nacional defineix els Mossos com a “Catalan Police”, el servei no té impacte en la mostra consultada. Calen instruments com aquest, que siguin efectius i que evitin sorpreses com la publicació de fotografies i vídeos enregistrats per l’aparell de propaganda dels manifestants en les versions digitals dels diaris internacionals de referència. En moments de crisi, més periodisme. I les parts actores han de ser fonts, no els productors de la informació final que arriba al consumidor.
La policia és policia. I Catalunya n’ha volgut tenir una de pròpia. “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”, va etzibar als “indignats” un dels lectors del diari AVUI. La mateixa frase es podria dirigir cap a la policia. Sense intenció de minimitzar-les, però al marge de les polèmiques, cal recordar que el Parlament, que és on resideix la sobirania popular, es refereix a la creació i al desplegament dels Mossos d’Esquadra com a la “refundació” de la policia republicana i “pas decisiu del procés de reconstrucció de la identitat nacional de Catalunya”.
Comentaris