No cal que ens reinventem

Des que va començar la crisi, s’ha posat de moda dir que els periodistes s’han de reinventar. En canvi, em sembla que aquesta és una estupidesa tan gran com perillosa. El periodisme, i el periodisme el fan els periodistes, sempre serà el mateix. Els periodistes ens hem d’adaptar a les noves plataformes, als nous instruments que tenim a l’abast, però no hem de fer res més que periodisme, mentre quedin mitjans.

Amb un acte pràcticament improvisat, amb una posada en escena austera, sense lluïments personals de cap dels organitzadors i amb una inclinació per fer-ho pràctic i sense  autobombo. Un gest breu i sentit, però com qui no vol la cosa. Tot, molt propi de l’ADN de Televisió de Mataró. Ja fa dies que entre l’escola Antonio Machado i l’escola de Cirera hi ha dues plaques que diuen “Plaça de Josep Lluís Lligonya. Promotor i director de Televisió de Mataró 1984-2007”, però no ha estat fins avui que, per dir-ho d’alguna manera, s’ha inaugurat el nou nom d’aquest lloc. Estic més que content de comptar-me entre les persones que hem participat en aquest bateig. Els que hi érem i els que no hi han pogut anar, ens sentim orgullosos. Podem estar ben agraïts als que han tingut la iniciativa, que ens han brindat l’oportunitat de veure’ns, de poder-nos reconèixer i d’identificar-nos entre els amics i familiars d’en Bis.

Però la cosa va més enllà del record particular i de l’efecte i l’agraïment íntim cap al personatge, que és un assumpte de cadascú. Compartir aquest record també és reivindicar el model Lligonya, la seva manera d’entendre la comunicació de proximitat. Aconseguint diners per poder fer periodisme, però mai al revés. Sense clientelismes. Amb un compromís manifest cap als veïns –els de tots els barris- i no cap als polítics o les administracions. I sobretot, amb professionalitat, res d’escola de periodistes. Sisplau, que callin ja els pesats que encara repeteixen això com si fos la cançó enfadosa, que parlen dels mitjans de comunicació local com si fossin una mena de versió beta de la premsa de debò. Precisament, una de les lluites que ell representa és la de la dignificació del sector.   

Això d’avui, amb tota la modèstia, és un pas tímid però convençut per fer que aquesta concepció compromesa de la comunicació mantingui un referent i que aquest referent no caigui en l’oblit. És, alhora, un recordatori que, si volem mantenir aquest record, ens hem d’arremangar. I, finalment, també és una oportunitat perquè els nostres representants al govern municipal facin alguna cosa més que tuits amb la placa de la Plaça. Ara, l’administració és la titular de l’antena de l’única televisió de la ciutat. És, per tant, l’hereva legal del llegat d’en Lluís Lligonya. Això, si efectivament s’ho creuen, els obliga a dotar el mitjà dels recursos necessaris per fer que aquest periodisme persisteixi.  

No cal que ens reinventem. És millor que fem memòria i, si podem, conservem els referents.