Per algú que passa fam, el
menjar és una necessitat. Els sacs buits no s’aguanten drets... Però per a tots
els que no passen gana, el menjar també és un pretext per al plaer. No ho és
només pel que es menja, sinó per tot el que comporta l’àpat. El menjar és una
excusa per reunir-se al voltant d’una gran taula amb diverses estovalles
encavalcades. Si són blanques, millor. Per a fer-ho ben autèntic, amb plats,
coberts, gots, copes i tovallons desconjuntats. La barreja de cadires, bancs i
tamborets diferents també és signe d’excepcionalitat i de festa. Però el
veritable nivell de la trobada depèn, sense cap mena de dubte, del menjar. Seure
a taula, amb bon mam i bona teca, és el centre de qualsevol autèntica trobada
fraternal.
El ritual d’una menjada com
Déu mana comença anant a comprar al mercat i fent un bon esmorzar de bar. Amb
mitjana o copa de vi. Olives trencades i truita de patates. Després, cap a la
cuina. Treball en equip per preparar els ingredients i fer sonar la paella o la
cassola. N’hi ha que només aguanten el quinto o el got de vermut, però fan un
paper de gran rellevància. Cuinar només és un espectacle si hi ha espectadors. És
igual que no en tinguin ni idea. El seu paper consisteix en barrejar el
comentari burlesc d’algun detestat i la referència a l’actualitat política amb
unes quantes asseveracions del tipus “aquest foc va massa ràpid” i “compte, que
se t’enganxa”. Són personatges tan imprescindibles com fraudulents. Se’ls
reconeix fàcilment perquè, amb naturalitat i una habilitat fora de sèrie, només
agafen la pala de fusta per sortir a la foto i penjar-la de seguida.
Una, dues, tres o quatre
hores. Potser és més tard del previst, però no passa res. Arriba el moment de
dinar amb mitja turca a sobre i mig món arreglat. Les altres meitats de turca i
de món per arreglar, reservades per les postres, els cigalons, les gotes per
netejar les tasses i, finalment, la copa... o les copes. Si hi ha temps i lloc
pel cop de cap, matrícula d’honor. Quan
la cosa baixa, a rentar plats. Tot ha d’haver tornat a lloc per quan algú digui
que “soparem un iogurt”. Llavors, cal estar a punt per expressar una enèrgica
protesta. És un guió infal·lible. Un maridatge que converteix la gastronomia i
l’amistat en un tot indestriable.
La cura pel que es posa a
taula i pel que acaba a la panxa és un signe de respecte, d’autoestima i de bon
gust. Les ganes de lluir-se amb el menjar, de recollir un “espectacular” i un
“t’ha quedat boníssim”, mereixen totes les hores de dedicació. Fins i tot ho
valen els comentaris dels torracollons que troben que “l’arròs t’ha quedat un
puntet cru” o “una mica salat”. Vet aquí el plaer d’una ofrena als amics o a la
família, inclosos els perepunyetes.
No obstant això, amb
l’excusa que és més fàcil i pràctic, n’hi ha que s’entesten en pervertir-ho tot
amb ganxitos, yatekomo yakisoba i
macarrons amb tomàquet de pot, que són artefactes ingeribles que haurien d’estar
restringits a justificadíssims casos d’urgència i estrictament situats en la
més inconfessable intimitat. En definitiva, són ingredients incompatibles per a
qualsevol trobada amb un mínim de distinció. És veritat que, amb aquestes coses,
tot és més fàcil. Menjar així no requereix cap esforç ni dedicació... i aquest
és el problema. És un error optar per allò que és “fàcil i ràpid”, sense tenir
res més en compte. Sense donar cap importància al ritual que ens porta a seure plegats
a taula.
Si s’imposa la lliga del
tomàquet de pot i la tesi del “fem-ho fàcil”, acabarem fent quilòmetres i llogant
cases rurals per menjar-hi funestes pizzes amb pinya enviades a domicili. Seria
una tragèdia.
Comentaris